ElBlogDiari: Qui paga... rep?

(20 octubre 2006) El dia que es facin públiques (i oficials) les balances fiscals d'aquest país, sabrem el que ja sabem. La pregunta real és: quant paga Catalunya de més? Ho demanava una nit de la setmana passada el president de la Cecot, Antoni Abad, a la nit dels empresaris. Ho demana més gent, també. Però ja sabem el contingut d'aquestes mítiques balances, dècima amunt o avall: no cal que les rebem com els hebreus van rebre els 10 manaments al Sinaí (o eren menys i després algú va fer trampa?). Catalunya paga més a l'Estat del que sembla que rep del mateix Estat. Igual que Euskadi rep molt més del que paga (a l'Estat), i a sobre són tan feliços que uns quants demanen la independència. Però aquest és un dels grans tabús de la nostra democràcia: n'hi ha que insinuen -perquè no queda bé dir-ho obertament- que els paguem la festa als andalusos o als extremenys, però a qui realment els paguem la barra lliure és als bascos. Sí, però això no es pot dir, no és políticament correcte. Ni tan sols gosen dir-ho els profetes de l'apocalipsi…

No cal ser ingenus: quan es facin oficials aquestes balances fiscals entre comunitats, descobrirem una veritat que en castellà en diuen "de Perogrullo": hi ha qui rep més del que aporta al sistema. Ondia, acabem de descobrir la sopa d'all. Justament és aquesta la base de les societats i dels estats del benestar. Que justament també són el model de societat que ha generat més benestar i més justícia social a la història de la humanitat. Així de contundent. I qui vulgui, que ho negui, si pot.

Podem fer balances fiscals entre comunitats autònomes. I alimentar la nostra estimada i toba cultura de la queixa col.lectiva, tan catalana. Però també podem fer balances fiscals de ciutats, oi? Per què els terrassencs hem de pagar més que Sabadell, si els nostres veïns reben més del que aporten a la caixa comuna? I poso Sabadell com a exemple per no sortir del terreny del tòpic, per simplificar. I els del centre de Terrassa, per què han de finançar no sé quines inversions municipals a la Maurina, o a Ca n'Anglada o a Can Gonteres? I els de la Maurina, per què hem de finançar no sé quines actuacions a Can Boada? I els del meu carrer per què rebem tan poc, quan estem finançant les obres que es fan dos carrers més enllà? I els de la meva comunitat de propietaris, què fem pagant impostos per finançar actuacions al bloc del costat? I per què jo que no tinc fills he de finançar els que sí en tenen?

Així, senzillament, portem el sistema fins a les fronteres de l'absurd.

Bajanades? No tant. Les fronteres són ratlles que cadascú posa on més li convé… O no hi ha apassionats defensors del liberalisme econòmic que estan en contra del Corte Inglés a Terrassa? Aquest liberalisme-ikea (és a dir, me'l munto com em convé…) té molts paral.lelismes amb la batalla ideològica i econòmica que hi ha darrera les balances fiscals. O no ens anava bé quan els alemanys pagaven impostos a Düsseldorf per fer el parc de Vallparadís, el Vapor Universitari o centenars de metres lineals de clavegueres a Terrassa? Certament, la solidaritat ben entesa comença per tu mateix/a…

I amb això no vull dir, sisplau, que Espanya sigui un model d'equilibrada distribució territorial dels diners públics… ni dels privats, però aquesta és una altra història, en la qual ja no sortim tan perjudicats. Ni del benestar en sentit ampli, capítol en el qual encara som menys damnificats… fins i tot gosaria dir que som dels més beneficiats…

(Article publicat al Diari de Terrassa ahir dijous)