1 d’oct. 2006

Vides creuades (1)

(Avís per a navegants: aquest serà un llarg "post", per capítols… al llarg de la setmana aniré penjant els següents, en paral.lel als articles d'opinió)

(1 octubre 2006) Hi ha moltes possibles històries dels vint anys de la Televisió de Terrassa (1986-2006-...). Jo en tinc vàries. Algunes són molt íntimes. D'altres, massa oficials. D'altres no val la pena escriure-les perquè no interessarien a ningú. D'altres semblarien una "vendetta" innecessària. D'altres serien un torrent de nostàlgia, una crònica de batalles perdudes i guanyades…

Són així les nostres històries, les de tots… Podem decidir, però, quina escrivim i quines guardem per a nosaltres o per a un públic molt reduït. Jo avui començo a escriure'n una feta només de noms propis, de persones importants per a la meva pròpia història de la tele (TVT-CanalTerrassa TV), a les quals dec alguna cosa o a les quals vull donar d'alguna manera les gràcies. No són només treballadors i companys de feina i aventures, sinó també col.laboradors externs, amics, gent de l'Ajuntament… Amb comptadíssimes excepcions, per raons personals diferents en cada cas, he preferit deixar fora de la llista els polítics. No per res, sinó perquè és un capítol a part. Això només és una crònica personal, teixida de noms i cognoms… No vol ser altra cosa que un cert examen de consciència, un exercici de memòria, un homenatge, un dibuix de vides creuades...

Intentaré no deixar-me ningú, tot i que no seguiré un ordre alfabètic… Bé, perdoneu-me. Corregeixo sobre la marxa. Segur que hi ha oblits involuntaris, que lamento i demano que disculpin els damnificats. Però el cert és que n'hi ha uns quants que no són involuntaris. Deixem-ho així. Intentaré ser sincer, però no cal que ens enganyem: no ho diré tot. Qui ho fa? Penseu el que vulgueu…

Comencem…

Daniel C. Aquell nen de tres o quatre anys que venia a veure el Xiu-Xiu a la tele, que a vegades corria pel passadís i saltava als meus braços o s'asseia a dibuixar a la meva cadira… s'ha fet gran, ja té onze anys. Ha estat meravellós veure'l créixer. Quan jo vaig trobar aixopluc a la tele, el trist Nadal del 96, cercant nous horitzons després d'una crisi municipal i d'unes quantes miserables intrigues i ganivetades de palau, ell tenia poc més d'un any… Fa uns dies, a la festa del vintè aniversari de la tele, a la plaça de la Farinera, al costat de la seva mare, la M.Angels, va veure per primera vegada unes imatges d'un dels programes que jo presentava a la tele… Encara riu ara…!!! Prepara un treball sobre la guerra de Troia (un dia hi hem d'anar, com vam anar plegats a París, a Roma, a Pompeia, a Florència, a Arles, a la Bretanya, a les platges del desembarcament de Normandia…). Juga a bàsquet de fàbula. Ja s'ha apuntat a la febre del "messenger". Ah, i li encanta que li expliqui històries…

Jordi Carreras. Es va matar quan el seu Golf es va estavellar contra una casa de la carretera de Montcada, de matinada. Era la veu de la ràdio, de la tele… Una persona extraordinària. La seva veu encara surt, voluntàriament, en alguns anuncis, en alguns indicatius… però a poc a poc es va apagant. Una veu que pertany a les ones, a l'espai eteri on el Jordi és ara… Un dia vam posar una placa als estudis de la ràdio del carrer Galileu. Quan vam marxar ens la vam emportar a la Farinera.

Jaume Cañ(ny)amer(a)es. Vam viure plegats la turbulenta i agredolça etapa del 95-97. Tinc encara molt presents molts dels seus savis consells. No sempreli he fet cas, cosa que he lamentat sovint… Home d'interessos molt diversos, de grans passions, amant dels puros, dels llibres i del bon whisky, creador d'una biblioteca i arxiu sobre la guerra civil, barreja d'home de lletres i de números, polític a la seva manera, cristià, "xirucaire"… A vegades, els dies de crisi (i els de celebració, molts menys) ens preníem un xupito de whisky. Com deia ell, "són només quatre gotes"…

Olga Cabús. Havíem fet plegats, amb un Mac paleolític, algunes campanyes publicitàries per a l'antiga TVT el 1991-92, on ella havia col.laborat abans. Campanyes com aquella de "Per fer un gran descobriment no sempre cal anar molt lluny", coincidint amb el V Centenari del descobriment d'Amèrica, o la de la mítica telesèrie "Rebelde". Ens vam retrobar a la mateixa tele del carrer Galileu el 1996. Va apostar molt fort per un projecte, per un somni, a la seva manera, al 100%. "La Caixa Màgica", entre ella i el Cesc Morera, va deixar-nos un excel.lent programa experimental, una mostra de les possibilitats educatives de la tele local. Va ser finalista als premis de la Nit de la Comunicació, jo no he oblidat la injustícia d'aquella nit… Companya i amiga de l'ànima, lleial i dura, competent, divertida i extraordinàriament exigent. La transformació d'aquella TVT dels temps heroics (que jo vaig conèixer de lluny, en alguns aspectes per sort i en altres per desgràcia) en el Canal Terrassa d'ara, el naixement de la Ràdio Municipal, el Cinema Catalunya, el projecte de la Ciutat Audiovisual, o la lluita per donar una empenta a la comunicació municipal… tot això porta la seva empremta i algun trosset del seu cor.

Vicen(ç)te Marco. Gerent en temps "xungos", a l'època de més turbulències (95-97), i des del 91, en una primera etapa en la que es va lluitar de valent per l'audiència, per posar mòduls, per la notorietat. El seu to humorístic i cordial amaga a vegades un gran gestor d'empresa, amb mentalitat empresarial però també de servei públic. Rara avis. Quan el vaig substituir a la gerència de la SMC, em vaig trobar moltes i bones bases per a fer camí. Sempre he cregut (i ho he dit) que no se li va fer justícia a l'època de la liquidació de l'antiga "Terrassa Televisió del Vallès SA", una etapa en la que hi va haver moments força amargs i prou incerteses com per desesperar-se.

Marta Anyé. Discreta i callada, no para de fer feina. Es d'aquelles persones que sempre és on fa falta, corregint un text, revisant l'edició d'un video, moderant la tertúlia de ràdio dels divendres amb els polítics… Amb suavitat, cordalitat i fermesa va tirant endavant la redacció. Aquests darrers mesos ha substituit la Montse Prat. Ha fet una feina extraordinària.

Mariví Orta. Va ser escollida regidora el 1999, no s'ho esperava. Un dia de l'any següent va venir al programa que jo feia d'entrevistes i debats polítics, el "Debat Obert": encara corre alguna còpia per casa (en VHS, i ja no tenim vídeo…). En els anys següents, mentre anava convertint-se en l'extraordinària política que és ara (i no ho dic per res, eh?), ens vèiem molt de tant en tant, a l'Ajuntament. I va tornar al programa, però aleshores les entrevistes ja les feia en Francesc Novell i després la Lourdes Sarrión, fins aquesta temporada. Temps després d'aquella primera entrevista, el 2002, ens vam casar. Ha hagut d'aguantar tants rotllos sobre la tele, la ràdio, el cinema, la ciutat audiovisual, la política, l'ajuntament i infinitat de temes "vàriupintus", a qual més exòtic, que es mereix formar part també d'aquesta crònica. I d'una altra, però no és matèria d'aquest blog.

Isidre Colás. Secretari de l'Ajuntament. Amic de l'ànima des del primer dia que vam entrar a treballar a l'ajuntament, quan ens vam trobar per casualitat i jo no portava ni un duro a sobre per fer unes fotocòpies… Company de tantes batalles que ja ni recordem… bé, algunes sí, amb un got de whisky a la mà… La seva ciència jurídica i el seu esperit de servei públic han ajudat moltíssim a construir l'empresa d'ara, a redactar estatuts, dictamens, preparar fundacions, consorcis… Una feina que no es veu: com qui posa les vies per on passen els trens. No hi pensem massa, en els constructors de vies. Per això en aquesta crònica en recordo expressament alguns. Va venir a la festa infantil amb la Marta, la Irene i el Gerard.

Marta Martí. Una altra persona clau en molts moments de la història de la tele, amb anades i tornades… La tele i el Xiu-Xiu (i els Renaults) són alguns dels eixos de la seva vida. Va ser clau per fer calerons, endreçar la casa, vendre publicitat, assolir prestigi, presència ciutadana… Vam lluitar plegats en batalles molt dures. Però quan les coses començaven a anar bé, el cor li va fallar. Va haver de deixar-ho, i l'he trobat molt a faltar en molts moments. Va ser també a la festa, amb el Manel Coll. Crec que tenim pendent un sopar i un whisky, que diuen que és bo per al cor…

David Garcia. Té al seu cap els números de l'Ajuntament. En els anys més difícils, a vegades dramàtics, de la TVT, ell va ser qui des dels Serveis Econòmics centrals cercava solucions (o pedaços, quan no hi havia solucions) per anar tirant endavant. Després ha estat també una persona clau en l'evolució de la Societat Municipal de Comunicació, en moltes ocasions un referent imprescindible. El seu consell és inestimable, i el seu ull clínic no sol fallar. Fa una tasca (jo destacaria al seu costat l'Anna Cardellach i la Pepi Roca, entre d'altres) de naturalesa discreta i sòlida, d'aquelles que no es veuen però es noten. Tinc moltes coses a agrair-li. Però no sempre les persones diem tot el que hem de dir.

Montse Prat. Quan jo vaig arribar a la tele, ella ja feia temps que se n'havia anat, de la mà de'n Puyal. Després va anar a l'Ona Catalana i finalment, de retruc, va acabar a la tele i la ràdio, on em va substituir en la direcció mentre jo continuava com a gerent i com a responsable aleshores del projecte de la Ciutat Audiovisual. Té l'avantatge d'haver vist món, cosa que és un dels punts febles de la nostra tele: molta gent només ha treballat aquí. Acaba de tenir un nen, el Marc, i ara tot just es reincorpora a la feina. Ah,i ara prepara un opuscle sobre els primers 20 anys de la tele. Serà la "seva" versió, en el millor sentit, plena d'ecos deles versions de molts altres.

Maite Piqueras. Companya també de lluites èpiques, com la de reflotar el Titanic… volia dir el Cinema Catalunya! Havia estat maquilladora a la tele dels principis, se n'havia anat i va tornar de la mà de l'Armando. Va fer tasques de producció i regidora, en el sentit televisiu del terme: feines ingrates, de les que no es veuen, però asseguren que els convidats arribin a l'hora, que hi hagi no sé quin expert per a no sé quin programa, infinitat de petits i grans detalls… Però com que l'empresa es va anar fent gran, va canviar la tele pel cinema… Va ser un bon canvi per a ella (espero…) i per al Catalunya (segur).

Miquel Alsina. Ell no em va veure mai a la tele. Va morir l'any abans, el 95. El mes de març anem amb l'Isidre a posar flors a la seva tomba, gairebé tots els anys llevat de "despistes" inevitables. A vegades hem fet també alguna animalada en el seu honor, coincidint amb l'aniversari… segur que s'hauria fet un tip de riure! Des dels jardins de llum, ell sap perquè el poso en aquesta llista.

Júlia C. L'Olga la va portar als estudis carrer Galileu un dia de setembre, en una "maxicosi" verda i groga (si no recordo malament). Havia nascut al juny. També va venir a la festa dels vint anys, feia cua per a la xocolatada amb els fills de l'Anna, la Marina, la Núria… Aquest setembre, la tele necessitava un nen per fer un reportatge el dia de la tornada al cole… I va anar al Carmel seguida per un càmera de la tele. He de demanar encara una còpia (amb el que triguem per fer-les, només falta trigar per demanar-les… je, je). Diu la seva mare que tinc la culpa de què li facin por les abelles, per una història que li vaig explicar un dia… Té una gata negra, que és de la família d'una altra gata i uns gatets que fa temps van compartir ella i el Daniel (he de buscar les fotos un d'aquests dies…).

Jordi Escursell. Al final, amb molts problemes, ha aconseguit fer el seu programa per a TV3, "A ritme de pedal". Ho ha aconseguit perquè té una fe a prova de bombes i perquè és un extraordinari professional i perquè treballa moltíssim, a totes hores. Però certament es mereix una mica més de sort… A la tele va començar fa uns anys amb l'Escenaris, un programa fet a Terrassa que es veu un munt de les teles locals catalanes. Un dels millors programes que es fan a la televisió (local o no) des de fa anys. L'hem presentat "chorrocientas" vegades a premis, potser un any d'aquests…

Laura Dalmases. Va morir en un accident de cotxe, de tornada a Súria, on vivia. Feia pocs dies que treballava a la tele. Venia de CNN+ i tenia per davant un gran futur. Uns dies després, també de nit, vaig fer tot sol el mateix recorregut fins a Súria, vaig buscar la seva casa, vaig entrar a un magatzem on hi havia un home gran i vençut, el seu pare…

Pepi Rafel. També era a la festa, no se'n perd ni una. Venia amb el seu nét, que ha heretat els ulls del l'àvia. Dona de caràcter i empenta, un dels puntals del moviment de les televisions locals a Catalunya en els anys 80 i 90. Sempre amb un somriure. Les teles locals li devem molt al seu coratge.

Marta Gil. Somriu molt. No va faltar a la festa, cosa que em va alegrar profundament. L'havíem tingut fent pràctiques, però es va acabar el conveni i va haver de deixar-ho. Ho vam lamentar molt. Ara l'hem pogut recuperar. Una excel.lent professional, que es mou gràcies a la seva silenciosa cadira de rodes. Una prova de la capacitat humana de tirar endavant, de superar les limitacions que ens va posant la vida. Una lliçó d'esperança i força.

M. Angels Rodulfo. Amiga de l'ànima. La mare del Daniel C. Una llum en els temps de tenebres. Faig molt de cas dels seus comentaris sobre la tele, perquè s'ha hagut d'escoltar tantes vegades els meus problemes, les idees, les cabòries… Sense ella tampoc no s'entén la meva vida. Ens vam trobar fa ja anys i panys, gràcies a l'Ajuntament, hem compartit tantes coses... En els anys olímpics, si no recordo malament, vam fer un video sobre Terrassa, el 92 i els JJ.OO a l'antiga TVT. A l'antic plató de la tele, al carrer Galileu, hi ha encara, cobertes de pols, dues cadires de la primera Oficina Olímpica, i un munt de puzzles antics de la Masia Freixa, just on ella treballa ara… Els camins, els llocs, les vides, es van creuant, teixim una tela que té sentit quan la veiem una mica de lluny…

Núria Castillo. Era gairebé una nena quan va arribar a la tele. Té al cap tots els números, factures, papers… Què seria de nosaltres sense ella? Jo tinc amb ella un deute de gratitud immens, i una confiança sense límits. Ara està de baixa, segur que per poc temps. Va venir amb el seu fill, el David, i el marit, el Joan. No hi podia faltar, i va fer un esforç per ser-hi. Em va encantar abraçar-la aquell vespre. Es una dona d'una força sense límits: ja sap que ha de tornar aviat i que la trobem molt a faltar.

Marina Camprubí. Ja havíem treballat plegats fa molts anys, i seguint el fil de les vides creuades, ens hem tornat a trobar fa poc. S'encarrega de la web municipal (la "güeb"). Passa les hores de feina a mig camí entre el món real i el digital, que és real també, però d'una altra i nova manera… La seva taula és just al costat de l'antic plató, al carrer Galileu. La tele i internet s'aniran barrejant, segur, en els propers anys, i per allà estaran la Marina i el seu mouse, i segur que haurem de navegar novament per mars i oceans desconeguts, plens d'uns i de zeros, de paraules en anglès i sigles jeroglífiques… Va venir també a la festa dels vint anys amb la canalla. Divendres era un dia important també per a les webs, començàvem una altra aventura…

Armando Palenzuela. Es a la tele des del 91. N'ha estat director i director tècnic. Una altra persona clau d'aquests vint anys, durant els quals ha intentat que tots els aparells funcionin (no sempre amb èxit, perquè no anem grassos, precisament) , ha treballat de valent per construir una tele local prestigiosa i sòlida, ha aportat la seva imaginació per buscar diners, col.laboradors, solucions tècniques… Té un cert poder per fer funcionar les màquines que s'espatllen.

Blas García. Va arribar de retruc a la casa, se l'ha fet seva i s'ha fet de la colla, cosa que m'alegra. Sempre amunt i avall amb la seva furgo Mercedes, "carretejant" coses, papers, enquadernant, ajudant a organitzar actes i mogudes de tota mena… i aguantant no poques de les meves neures i presses de darrera hora! Gràcies a ell i als seus interminables i sorprenents "contactes" se solucionen moltíssimes coses…

Lourdes Albareda. Es va incorporar a finals del 99, quan la SMC va començar a gestionar el Cinema Catalunya. Ha hagut de fer front a dues llargues baixes de la Núria, cosa no gens fàcil. I fer nòmines, i la facturació i els llistats infinits de documents i papers per al CAC (al final no li vam dir res d'això al Josep M.Carbonell, president del CAC,el dia que va venir a fer la conferència, però ens vam quedar amb les ganes!), i tantíssimes coses perquè la casa funcioni. Parlant de cases, acaba d'estrenar-ne una aquests dies.

Pere Claveria. Va arribar més o menys quan marxava la Marta. S'encarrega de posar ordre a l'administració (quan el deixem…), als temes laborals i sindicals, als números, a mil-i-un fronts… ara temporalment sense la Núria, amb la qual formen una extraordinària "parella de fet". Sempre disposat a donar un cop de mà, cordial, responsable, compromès… Ho va passar fatal a la festa. Fatal i bé alhora, clar. Sort que va quedar una mica de cava fresquet al final, quan ja no quedava ningú i ens vam poder relaxar i disfrutar una mica de la nit…

Miquel Espiérrez. L'auditor, qui controla, aconsella, assessora, vetlla… Home seriós i discret, amb moltes i molt diverses inquietuds més enllà dels números i les normes. Ens ajuda a no perdre el fil de la gestió, a fer les coses el millor possible, a esmenar errades… Es tota una garantia de transparència dels comptes. I té la virtut de saber veure més enllà, molt més enllà dels números.

Joan de la Rosa. Un altre home de números, que acostuma a venir els dimarts al matí. De tota la vida ha estat l'assessor fiscal de la casa, on va arribar de la mà de'n Vicente Marco. Es qui fa les liquidacions d'IVA, prepara els comptes, revisa la comptabilitat. Apassionat de les estilogràfiques i els bolígrafs, és a qui demanem consell quan una factura no quadra, quan cal fer els comptes per a la SGAE (ja en parlarem un altre dia, d'aquest tema, perquè té tela). Es un nexe d'unió entre el passat, el present i el futur.

(Continuarà…)

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt interessant la història (la teva) de la TVT, dita després Canal Terrassa i ara la "T", la del nou logo. En el fons m'agrada (je,je,je). Endavant, no em penso perdre el culebrón!!!!!!!!

Anònim ha dit...

Fantastic!.
Estic molt content de que tornis a escriure, bé, no se si ho has deixat de fer mai, peró faig referencia a fer-ho d'aquesta manera, convidant als demes a poder participar-hi.
Sempre havia llegit els teus articles al diari, i pots estar segur que ho tornaré a fer.
Vides creuades
Es ben cert, que la vida ens porta a compartir moments (bons i dolents) amb persones que potser mes tard desapareixen del nostre entorn per motius molt diferents.
Algun dia, aquestes persones tornen, i potser marxaran de nou.
Peró, sempre, sempre, tots, totes, deixan una marca (mes gran o mes petita) a les nostres vides, per que al marge dels fets compartits, m'agradaria pensar, que encara avui, malgrat el ritme que tots portem, el mes important que hi ha encara son les persones.

Felicitats!

Anònim ha dit...

q.t.f.u.p.

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb tu Pere, es fantastic!!!
Es meravellós tornar a sentir a en Joan, i com dius molt bé,d'aquesta manera, podent participar-hi tots

És com tornar a casa. A aquell racó tant especial que tots tenim, on trobem el silenci i la tranquil.litat després d'una jornada esgotadora.
Malgrat que jo no tinc res a veure amb la història de la tele, he viscut petites estones dels teus projectes.
Aquelles nits de nadal on m'explicaves els nous reptes de la Ràdio,Tele, després el cinema i... be, els tips de riure quan pensavem que ja tant sols restava la casa de barrets, encara per arrivar (;-) espero.
Be, amic estimat, no paris, pensa que estic impacient per poder lleguir-te, com sempre.

Per cert, després de cinc anys de no prendre ni gota de qualsevol liquid espiritós, en aquest moment, per tu, estic saborejant un glopet de licor de vi que
t'espera perque també gaudeixis d'ell.

Endevant!

Anònim ha dit...

Pots estar orgullós de la feina feta i del que has arribat a construir ( no només tu, però has estat la peça clau ) sobre la base d'aquella tele que et vas trobar ... i recorda que tu també ets part de la història d'aquestes persones...
Gràcies per deixar-me ser part de la teva vida i d'aquesta història