Mitjanit al jardí del bé i del mal

Al Financial Times són una mica tontets, no dominen el castellà i s’han fet un embolic amb les paraules del portaveu del PP Gabriel Elgorriaga. Ell no va dir mai, mai, que l’estratègia del PP fos motivar l’abstenció dels votants socialistes. No, no, el que ell volia dir i van entendre just a l’inrevés és que volien motivar que els votants socialistes es facin l’harakiri i votin per Rajoy. En espanyol, aquestes dues coses es diuen gairebé igual, és normal que un periodista estranger no capti els matisos de la llengua de Cervantes, tan universal a tot arreu menys a Catalunya i entre els fills de la Gran Bretanya que li han fet aquesta mala passada...

Es mitjanit al jardí del bé i del mal... electoral. Hem arribat a la meitat del via crucis, gràcies a déu i al diable queda només una setmana de soroll. Però fins i tot enmig d’aquest soroll es va esvanint la boira i apareix, nítid, contundent, el dibuix d’una decisió moral, amb derivades no només polítiques, sinó també ètiques. Els matisos del gris es van perdent i apareix la duresa del blanc o el negre, de votar a l’home abans conegut com a ZP (ara “Z”, o simplement ^^) o al registrador de la propietat sense entranyes. Gràcies a Rajoy, ZP apareix molt, infinitament millor del que realment és: no diria jo pas que hagi estat un desastre, ni molt menys, però tampoc no passa d’un aprovat justet. Tot i que ha fet una bona feina aquests anys i el país ha avançat més del que sembla, la nota final no és brillant. Coses de la vida.

Però aquí juga un paper clau la política del fàstig insuperable que va posar en marxa el PP i Rajoy l’endemà de les eleccions del 2004, que van perdre perquè ja havien perdut totes les manies i havien decidit imitar Bush i altres neocons, que menteixen com qui respira, amb la seguretat que el seu Senyor els perdonarà algun dia. El fàstig i el soroll són dos elements clau d’una estratègia basada en acollonir el contrari, descentrar-lo i desconcentrar-lo, impedir-li que governi o que pensi pel seu compte: han condicionat absolutament la legislatura, han fet que tot hagi girat al voltant seu.

En la mitjanit que ha caigut sobre el jardí del bé i del mal apareix clarament dibuixada la gran decisió, que ja no és només entre programes o candidats, sinó que se situa en un terreny moral: ja que està plantejada així de brutalment la qüestió, ja que l’han portat a aquest territori on no hauria d’haver arribat mai, la tria és entre el bé i el mal. A mi em va costar votar ZP el 2004, coincidències ideològiques a part: no ho veia clar. M’he negat sempre a actuar com un ciutadà-autòmata: intento votar amb el cor i amb el cap (ai, de què em sonarà a mi?), pensar i actuar pel meu compte... El 1996 de la dolça derrota de Felipe, vaig pensar –amb dolor- que era el que tocava, passar pàgina: jo no el vaig votar aquella vegada. Es tractava de veure si aquest país era capaç de tenir una dreta menys asilvestrada: el primer mandat del PP va semblar que sí, que podien anar pel bon camí. Però ben aviat es van treure la pell de xai i es van enverinar de poder, de mentides, d’imperialisme, de guerres, d’intolerància, de rigor inquisidor, d’insults a la intel.ligència.

Porto dies pensant-hi. Què faré diumenge que ve? Ja ho tinc clar. Podria no dir-ho, potser algú pensarà: clar, què ha de fer aquest, si en el fons és sociata? Sí, sí, però d’autòmata, res. Més enllà de les meves pròpies conviccions, del lloc (una mica heterodox, sense estridències) on em situo en l’espectre polític, tinc clar que si guanyen Rajoy i el PP aquest país haurà convalidat la mentida, l’estratègia de destrucció de la democràcia i fins i tot la política de terra cremada de qui prefereix un país destrossat per poder governar un dia sobre les ruïnes d’Espanya. Per això crec que la dimensió del vot adquireix un valor ètic: l’esquema no és el clàssic dreta-esquerra, no. Se situa directament en l’eix del bé i del mal, de la decència i la indignitat, de triar entre una democràcia que valgui la pena i que no ens faci caure la cara de vergonya o una mena de república monàrquica i bananera governada per locutors, directors de diaris, bisbes, generals colpistes i polítics sense escrúpols. Quina llàstima haver de situar-se a aquestes alçades de segle XXI en un esquema d’àngels i dimonis, en les fronteres del bé i del mal... ZP (d’angelet, res, no ens enganyem) representa justament aquests escrúpols, aquest intent de batallar per la dignitat i la decència, la renúncia al tot s’hi val. Per això el votaré, la qual cosa no vol dir que em facin mal les mans de tan aplaudir-lo... Simplement, que em nego a rendir-me al malèfic poder dels prínceps de les tenebres. Quan sigui possible, més endavant, ja tornarem a parlar de política...