Catalunya vota per quedar-se... però no igual

Aznar era una de les màquines més perfectes creades mai per la dreta espanyola per destruir Espanya. Contra Aznar, els nacionalismes “perifèrics” o els independentismes/sobiranismes vivien molt millor. Tot i que Federico s’hi ha esforçat de valent, no és el mateix un locutor que un govern sencer provocant, repartint garrotades i trepitjant tots els ulls de poll. Quatre anys després d’Aznar, l’independentisme català s’ha situat en un nivell de vots més realista, menys lligat a l’emprenyamenta: ha baixat el soufflé. Catalunya ha votat massivament per quedar-se... però no per quedar-se igual. L’aposta massiva pel cocktail PSC-ZP-PSOE (els tres ingredients barrejats, ull, probablement amb unes gotes de Felipe) és per quedar-se. Amb un PSC clarament reforçat, convertit en la columna vertebral del catalanisme moderat i confirmat com la gran frontissa amb la resta d’Espanya: un paper complicat, una gran oportunitat. El vot a IC-V també és per quedar-se. A l’igual que gran part del vot de CiU, tot i les efusions i febrades sobiranistes.

Tres grans blocs d’electors que sumen, amb alguns minoritaris, una majoria evident: el 74% dels votants. Una aposta contundent en clau catalana, però també espanyola, amb el desig més o menys explícit d’una altra Espanya. Jo no hi afegiria el vot del PP, un 16%, perquè no significa cap aposta per una altra Espanya, sinó per la de tota la vida: no és un percentatge menyspreable, si continua la radicalització de la dreta espanyola. L’independentisme s’ha quedat en un 7’8% dels votants, i probablement amb alguna part de l’abstenció, aquest 29% de catalans que van preferir quedar-se a casa per diverses, complexes i inescrutables raons. ZP no fabrica rebuig ni ràbia, sinó una mica d’esperança malgrat els embolics i el clima horrible de la darrera legislatura: aquesta és una de les claus de la resposta de la societat catalana al repte del 9-M.

Ull, però: no oblidem tampoc que aquest és un dels darrers trens...