El vel de l'opressió

No sé si prohibiria el vel... Al carrer, a la vida pública o privada, no, ni de broma, m’agradi més o menys. No importa el que jo cregui, sinó la llibertat de la persona: qui vulgui, que ensenyi el tanga, els calçotets o que es tapi el cabell. Fins i tot el burka, encara que m’encengui la sang. Allà cadascú, la llibertat és això, fins i tot per malbaratar-la, fins i tot per triar (és un dir...) ser esclaus. A les escooles i a certes funcions o activitats públiques, sí, tot i que no m’acaba de fer el pes prohibir res. També prohibiria –per coherència- creus i altres símbols religiosos o fins i tot ètnics a determinats espais: a algun lloc hem de situar el santuari de la igualtat pura. Diguem que prou ens ha costat allunyar-nos d’Africa o de Turquia com per acabar assemblant-nos-hi i normalitzant alegrement un símbol d’opressió, de submissió de la dona a l’home com el vel. Tan musulmà com catòlic o jueu, cert. El problema és que els integrismes treuen el nas per poc que ens relaxem: siguin integristes peperos (n’hi ha que no en són, però estan tan calladets i són tan covards...), nacional-catòlics o islamistes radicals, el rerafons és el mateix. L’afició a prohibir, a castigar, a menystenir les dones.

Del vel a l’ablació del clítoris hi ha un llarg recorregut, clar. Però tot i que sigui llarg es pot recórrer en menys temps del que sembla: són parents llunyans. Per si de cas, no ho posem fàcil ni ignorem que aquí hi ha la llavor d’un problema seriós: les dones porten mig segle com a molt avançant cap a la igualtat i la dignitat. Els queden, aquí, dos o tres segles, pel cap baix. Hem de fer passos enrera tan fàcilment, rendir-nos tan aviat? Ni de conya. El problema? Que el vel islàmic serveix a Rajoy i els seus com la capa vermella dels toreros: per amagar l’estocada. Més política fètida. Condemnarien nens de dotze anys a treballs forçats o empresonarien dones amb vel, si calgués, per guanyar dos o tres vots: juguen a la desesperada, a per totes, peti qui peti. Per això ja parlarem del vel amb més calma quan passin les eleccions, mentre es reparteixen les restes del naufragi i es dibuixa per fi clarament el rostre dels LePPens espanyols. Seguiré defensant que el vel és un parany, un símbol de l’opressió que hem de frenar. Amb respecte, però amb vigor. Sóc conscient que pot semblar, si un té ganes d’embolicar la troca, que dic el mateix que aquesta colla de maquiavels, però ni de conya. Ho dic perquè defenso la llibertat i la igualtat dels homes i les dones. I perquè no penso renunciar a pensar pel meu compte, hi hagi o no eleccions.

N’hi ha d’altres que juguen amb el vel per continuar enganyant a qui faci falta i demà serien capaços de pactar amb Bin Laden al Majestic... o a qualsevol hotel de Bagdad, a remotes muntanyes i deserts remots...