Cotxe oficial i barra lliure

Un dels problemes no resolts amb els polítics és el dels privilegis, alguns derivats de la seva representació popular, d’altres simplement fruit de l’exercici ostentós o immoderat del poder. Vegi’s la carta d'un lector de LaVanguardia sobre el cas de Carod-Rovira circulant pel voral de la C-32, perquè tenia pressa, convenientment escortat pels mateixos Mossos d’Esquadra que en teoria han de fer respectar les lleis. No és pas el primer, ni té res a veure això amb si Carod és d’esquerres, dretes, centre, independentista o unionista. El seu és un cas ben normal. Un ciutadà qualsevol fa el mateix i li cau un puro; un governant no, té barra lliure perquè la pàtria (o la ciutat, o el món) el necessita puntualment al lloc de comandament de la nau i no pot perdre el temps com la resta dels mortals. I si no és així, sempre tenim a mà l’excusa de la seguretat, que permet saltar-s’ho tot a la torera...

Es la vella concepció inflada del poder, dels seus rituals i protocols, d’uns suposats privilegis, d’un glamur mal entès: tot desemboca en l’allunyament dels ciutadans, en la sacralització del poder democràtic (apropant-lo al poder monàrquic en les formes i els rituals). El model nòrdic, ves a saber si per una certa influència del puritanisme protestant, és molt més pla: polítics capaços de fer cua, d’anar sense escorta quan no ho necessiten, d’arribar a la feina en bicicleta, de comportar-se com a ciutadans normals amb els mínims privilegis imprescindibles.

Aquí, a la nostra societat catòlico-llatina, van apareixent també polítics d’aquests, de despatxos de portes obertes, de senzillesa en les formes, estalviadors, de poca corbata o poc vestit jaqueta, en el cas de les dones, de texans si cal, de telèfon mòbil i e-mail, d’arremangar-se i de renunciar a allò de “no sabe usted con quién está hablando”. A vegades sembla que manen menys: estem tan acostumats a les formes solemnes del poder, als grans despatxos, a les catifes, a les cerimònies... No confonguem les formes tobes amb el poder tou: hi ha infinites combinacions, totes les formes poden enganyar més o menys, no totes són autèntiques. Però en aquestes formes noves, que impedeixen dir-li al xòfer que se salti la cua de l’autopista o que permeten que un càrrec polític es faci ell/a mateix/a un cafè, hi ha petites llavors de noves polítiques per al futur. Tanmateix, la vella confusió entre el poder i els privilegis és tan profunda que costarà anys trencar-la..