El vot fifty-fifty... i altres vots

Es lògic que el PSC intenti rendibilitzar l’èxit de les eleccions de diumenge. Un resultat històric, sens dubte. Però no és només del PSC. El primer responsable és el PP, sense cap mena de dubte: haurien de demanar algun ministeri o alguna direcció general, perquè la seva aportació a la victòria de ZP va ser extraordinària. Després de vuit anys de maltractar i insultar Catalunya (els primers quatre amb els de CiU com a socis, no ho oblidem), han rebut el que buscaven: una bufetada electoral espectacular a Catalunya. Ells ja donaven per descomptat que a Catalunya no es menjarien ni un rosco: però, maquiavèlicament, comptaven que a canvi guanyarien vots a cabassos a la resta d’Espanya. Catalunya no els importava, era només un dels instruments: els ha sortit el tret per la culata, perquè Andalusia o el País Basc no han comprat la seva repugnant mercaderia electoral basada en un odi calculadament interessat envers Catalunya.

El segon responsable de l’èxit del PSC és el PSC, amb una campanya estratègicament ben plantejada: entre l’optimisme i el rebuig al retorn del PP. El PSC no ha jugat amb la por de la gent: simplement ha plantejat cruament què comportava la victòria del PP, per si algú tenia cap dubte, que em sembla que no gaires...

El tercer responsable, el PSOE: a les generals, la marca PSC absorbeix molts milers de vots PSOE, és una evidència que no cal ni comentar. Tothom ho sap: encara que a les paperetes posi PSC, hi ha moltíssima gent que vota PSOE o que vota PSC-PSOE, una marca que curiosament tendeix a desaparèixer als cartells però no a la intenció de vot dels electors. Molta gent vota aquesta combinació, fifty-fifty: un servidor, per exemple. Una cosa no treu l’altra: podem ser ciutadans de geometries variables, oi? I no cal ser immigrant de primera o segona generació per votar les dues coses al mateix temps, una de les grans virtuts del socialisme a Catalunya, un dels seus grans (i a vegades dolorosos) serveis a les diverses pàtries...

Finalment, el quart autor de la victòria és ZP in person, malgrat les seves contradiccions i els seus dragonkahns: li hem valorat la bona intenció, la decència, l’ampliació de drets, el progressisme genuí, el seu compromís raonable amb Catalunya i no li hem tingut massa en compte (no estaven els temps per a gaires matisos) els canvis de rumb ni les crisis ferroviàries, que va saber gestionar excel.lentment.

D’aquesta combinació de quatre factors en surt la renovada força del socialisme català a Catalunya i a Madrid: ull, però, amb atribuir-se coses que no són o amb voler parlar “en nom de Catalunya”. Ho entenc, perquè massa temps s’han hagut d’escoltar allò que eren mals catalans, traidors a la pàtria i coses per l’estil, expressions ofensives que sortien d’aquells repartidors de carnets de catalanitat que abans governaven Catalunya i volien (encara ara ho fan sense manies) confondre les sigles CiU amb Catalunya. Fa quatre dies, quatre, en plena campanya, encara proclamaven el seu mantra manipulador: ni PP ni PSOE, Catalunya! Aquest país és prou intel.ligent com per no voler ser un simple sinònim de CiU. Ni de ningú més: és un país complex, ricament complex. I madur.

Modèstia, humilitat, rigor, sinceritat: són claus per gestionar les victòries en un panorama sense majories absolutes en el que probablement estarem instal.lats molt de temps. I en el qual Catalunya es troba, d’una manera que no esperàvem, al centre de la política espanyola: venen anys de forces agregadores i no disgregadores. Forces i energies positives, que uneixen però no menyspreen la diversitat, que apropen però no aspiren a construir blocs monolítics. Una de les virtuts cabdals de ZP és que relliga Catalunya i País Basc al cor d’Espanya en comptes d’expulsar-les. Zapatero atrau, no expulsa: crec que és un valor poc remarcat de les seves polítiques. El relligament es farà al si del PSOE (on hi ha prou bascos i catalans com perquè les veus siguin plurals, diverses), sense deixar de banda els nacionalismes conservadors basc, català i galleg: si aquesta és la jugada, si el tacticisme no espatlla l’estratègia, en pot sortir un país nou i millor. Aquell que ja fa quatre anys dèiem que ens mereixíem...