10 de gen. 2008

Rebaixes permanents

Sota la síndrome de la crisi econòmica (al principi es confonia amb el final de les vaques grasses, però la cosa està agafant un caire més aviat lleig...), dillunscomençaven les rebaixes. Amb descomptes reals, segons les grans associacions comercials, d’un 10%: perquè piqui el comprador no hi ha res com anunciar un 50% o més de descompte... en alguns productes, és clar, però la realitat és una altra. I amb una previsió de vendes, per càpita, de 250 euros, segons la CCC. Ho trobo molt, però en fi, ja se sap que les previsions són al gust de qui preveu. Es just el que faltava per acabar de fondre les targes de crèdit i els comptes corrents: no en va, les dues èpoques de rebaixes equivalen al 27% de facturació anual a moltes botigues.
No és estrany: tenim gairebé quatre mesos de rebaixes, cosa ben poc normal. Una tercera part de l’any. Això sense afegir-hi setmanes d’or, dies de xollo, saldos, descomptes especials, liquidacions diverses, dos per un i altres invents creatius. El consumidor és més feliç si pensa que ha comprat bé i barat. Excepte el que va comprar la mateixa camisa dos dies abans de les rebaixes, clar. Però, dada interessant, tot i que el tema surt periòdicament, sembla que no arriben al 15% els comerciants catalans que aposten per escurçar i endarrerir les rebaixes. No té sentit per exemple fer rebaixes de roba d’hivern quan tot just comença el fred, o el mateix a l’estiu.
Què hi diuen els consumidors, a tot això? Millor no preguntar-ho: probablement reclamarien rebaixes encara més llargues i descomptes mínims del 50%, obligatoris per llei, faltaria més. La perillosíssima cultura del “low cost” s’ha instal.lat plenament entre nosaltres: els consumidors, que solen coincidir en gran part amb els treballadors, no s’adonen que els preus d’escàndol es fan sobretot a base de retallades de costos. Això significa gairebé sempre sous baixos i condicions laborals dures o precàries: els costos immobiliaris, els financers i els del producte són brutalment rígids. I en el cas del producte, la manera de rebaixar costos ja la coneixem: fabricar a la Xina. Les deslocalitzacions són un fruit d’un sistema que ha convertit les botigues en aparadors del monstre immobiliari, i que fa que els ordinadors siguin cada vegada més barats mentre el totxo el paguem a preu d’or amb un suplement d’I+D. Una espiral perillosa, però el parany de les rebaixes (aparentment innocent) ha esdevingut un atractiu irresistible...