Quantes vegades haurem vist ja la reposició de “Verano azul”? O la “abeja Maya”? O aquestes pelis que repeteixen any sí i any també a totes les teles? Infinites. I les que ens queden. El debat, el famós combat a mort, el duel de gladiadors al Colisseu televisiu, si fa o no fa el mateix: “deja vu”. Una reposició de segonaen prime-time: a veure qui és més mentider. Tant de soroll per a tan poca cosa. Quatre anys llarguíssims resumits en un parell d’hores. I encara ens queden dues horetes més el proper dilluns... per als amants del vici. Probablement ja no serà el programa més vist en els darrers temps...Hem acceptat tots plegats amb la major naturalitat del món que el summum de la democràcia és un debat televisat. O per internet. Ara sí que anem bé. Tenim (excepte a la tele pública catalana, que prefereix no polaritzar la campanya... per servir els interessos d’uns quants partits, per variar) dos clònics d’ells mateixos repetint el que ja hem escoltat milers de vegades. No és que ens hagi de ser indiferent el que es diu, ni molt menys: és que el contenidor, la pantalla de la tele, no afegeix res i més aviat resta. Més aire viciat, menys aire nou. Massa espectacle, massa emoció, per a un globus desinflat abans d’enlairar-se.
Confondre la poesia èpica amb la graella de programes d’una tele i la democràcia amb una mena d’encarcarada representació ritual televisada pot atraure milions d’espectadors, és evident, pot excitar els comentaristes, els estrategues i els experts en telegènia. Poca cosa més. Podrem discutir dies sencers qui va guanyar (o qui no va perdre: al final, tant se val), però a això queda reduïda l’espectacular excitació del debat. Matx nul, per variar: la tele ho devora tot, confón el cor amb l’entrecuix, i ara les audiències amb la democràcia.
Per passar l’estona amb aquestes coses, més val una bona peli. De bons i dolents, sí, ja posats. Perquè la història aquesta que ens han robat el Campo Vidal i Cía és de bons i dolents, una història èpica que ha passat per la tele sense pena ni glòria. I amb un ZP poruc, més pendent de les enquestes que de fer front a les mentides amb la millor arma que s’ha inventat: la veritat. I la confiança en la intel.ligència de la gent. MediaMarkt ho fa: "Jo no sóc tonto", afirmen, tot picant l'ullet als seus clients. I no els va gens malament...
3 comentaris:
De Rajoy un pot estar en desacord amb el que fa i el que diu però el que diu s'ho creu i ho realitza.De Zapatero un estar prou d'acord amb el que diu peró no s'ho creu i finalment no ho realitza. Per tant tenim que donar el nostra suport a qui pot forcar-los a que pensin dues vegades amb el que creuen i amb el que no creuen .Finalment un desig, que la democràcia ens doni prou força a tots i permeti que cap dels dos aconsegueixi la majoria absoluta.
Ho ha dit molt ben dit en Saltenc.
Ah! Tonto en català no es correcte, s`ha de dir: beneit, bajaula, bajauli, capsigrany, blai, beroi, panarra i més accepcions. Aixó els de Media Markt no ho saben.
>Saltenc: No n'hi ha prou amb tenir conviccions... Aznar també en tenia, i ben sòlides. Totalment d'acord amb tu en una cosa: les majories absolutes no són ni bones ni necessàries per governar. Però amb oposicions com les del PP no es pot governar: hi ha regles de decència democràtica per a governants i opositors.
>Francesc, tens raó amb això de "tonto". Però com que els diccionaris no són la bíblia (bé, de fet ni la bíblia és la bíblia), ja ens perdonaran... :-)
Publica un comentari a l'entrada