Si avui és dimarts, això no és Bèlgica

Tots tendim a simplificar, però en dies com avui val la pena complicar-nos una mica la vida… No existeix una sola Diada, com no existeix una sola Catalunya. Set o vuit, posem? Són diverses, contradictòries, a vegades permeables, d’altres discretament girades d’esquena… Algunes es troben, d’altres s’ignoren o fins i tot s'esgarrapen. Hi ha la Catalunya catalana, repartida per tot el territori en proporcions molt diverses; diguem que és la de tota la vida. Hi ha la Catalunya a l’andalusa, que viu en un altre país: però aquesta oficialment no existeix, i tots tan contents… Hi ha també la del mestissatge entre la catalana i l’andalusa, amb diferents graus i intensitats de matxembrat. Hi ha la de la burgesia catalano-espanyola de tota la vida: discretíssima, però existeix… Hi ha la Catalunya independentista, la pactista, la Catalunya emprenyada (pàtria comuna d’una gran majoria)... Hi ha una certa Catalunya més o menys d’esquerres i jacobina, que se sent molt incòmoda, és força anticatalana i està buscant sense massa èxit camins per expressar-se.

I no hi compto la Catalunya bigarrada dels milers d'immigrants marroquins, senegalesos, de l’est d’Europa, d’Hispanoamèrica: aquests encara no viuen a Catalunya. Potser hi treballen, amb papers o sense, però els seus cossos han arribat aquí molt abans que les seves ànimes… Ja veurem què passa: ells i elles seran decisius d’aquí a deu o vint anys… Tindrem una Catalunya blanca, una de negra i una de mulata, per exemple. O una Catalunya cristiana i una de musulmana. Estarem ben distrets. Pensar que una immigració massiva no canviarà res i la païrem fàcilment no és gens, però gens realista…

Ah, tot això sense oblidar el gran i difús país de la Mediterrània que alguns de nosaltres s’entesten a voler anomenar -amb escàs èxit- com a Països Catalans. Qui estigui lliure del pecat (de l’imperialisme) que llenci la primera pedra... Tanmateix, existeix “una cosa” que enllaça (dir “agermana” seria una mica massa xirucaire, no?) moltes persones de Catalunya, el País Valencià, una part de l’Aragó, Occitània, les illes Balears, l'Alguer... No volen ser ni seran catalans, ja ens ho podem treure del cap. No els fa trempar tampoc l’insípid succedani de l’euroregió maragalliana. Però aquesta “cosa” existeix també peti qui peti, i ha resultat prou vigorosa com per resistir uns set segles d’imperialisme catòlic-hispano-francès, que no és broma...

Tornem, però, a casa, que avui és festa... Les set o vuit Catalunyes que conviuen en el territori de la comunitat autònoma espanyola que som i serem per molts anys, celebren avui la Diada, de molt diverses maneres, que inclouen el patriotisme, la indiferència, el menyspreu, la nostàlgia, la platja si fa sol o el pastís per als més llaminers... o les cues a les autopistes, tan nostrades com el pa amb tomàquet o la sardana.

ElBlogDiari s’hi apunta posant una bandera al seu balcó digital i aportant algunes reflexions...

Els privilegis de Catalunya. Una “notícia” (per dir-ne d’alguna manera) al SemanalDigital (un dels campions de la manipulació propepera a internet): “Las cercanías, sólo para Montilla: Aguirre demuestra el doble rasero de ZP entre Madrid y Cataluña”. Pobre Madrid, que s’ha de conformar amb les engrunes que li deixa Catalunya…

Rafael de Casanova. No tenim a mà cap altre heroi de veritat per anar a portar-li flors? Aquest és el patriota exemplar a qui retem homenatge cada Onze de Setembre? Au, vinga, no ens deixem prendre més el pèl…

Ah, però Bèlgica existia encara? I com ens agrada als catalans això de buscar per aquests móns de Déu les homologacions més extravagants… Hi ha qui ja ha començat a remenar la història catalana, a veure si troba algun Braveheart per protagonitzar una peli patriòtica… o qui busca al mirall de Flandes o del Quebec el miratge d’una Catalunya impossible… Només ens faltava el Dalai Lama per passar una estona la mar d’entretinguts jugant a comparar Catalunya amb el Tíbet...

La bandera espanyola i l'Espanya invisible. Més de 100 ajuntaments catalans s'obliden d’hissar la bandera espanyola. Oh, sorpresa! Una tragèdia. Però el sol segueix sortint cada matí, Espanya continua existint, el món no se’ns ha caigut encara al damunt... Hi ha molts catalans que són una miqueta més feliços quan passen pel davant del seu ajuntament: no hi ha res com viure enganyat. No entenc com no se n’han adonat a Madrit: si fóssin una mica més subtils, inventarien l’Espanya invisible, la que no es veu ni es fa notar massa, sense himnes ni banderes, sense la cabra de la Legió i tota la parafernàlia de rigor a l’estil hortera de les botigues de turistes de les Rambles. Seríem espanyols sense notar-ho. El nacionalisme català tindria les hores comptades.

El realisme. D’acord, siguem realistes, com ens demana el President. No és un mal plantejament. Amb esperit crític, amb lleialtat, amb sinceritat, sense mala fe ni mala llet, sí, siguem realistes: reconeguem el que no funciona i preguntem-nos amb realisme per què. Comencem abans que res pel “mea culpa”. Assenyalem després amb el dit les culpes dels altres. Fem els deures, ben fets, fins al final. Mirem-nos als ulls, pensem i repensem algunes coses una, dues, tres vegades... Les que calgui. I finalment sorgirà primer l’esperança (ara perduda) i més endavant la confiança. El malestar actual no es cura amb actes de fe ni amb xupitos de ratafia. Oblidar que a sota del país hi ha una immensa esquerda no és realista.

Sempre ens quedarà Occitània...