La mare de totes les batalles

La política municipal és com la vida de cada dia de tots i cadascun de nosaltres: té alguns instants èpics, però és sobretot un dia a dia, ple de quotidianitat, de normalitat, amb poques emocions fortes. Potser per això a vegades ens les fabriquem nosaltres mateixos als “parcs d’atraccions” que la vida ens posa a l’abast… Una part de l’abstenció d’aquest diumenge passat és la del “ja m’està bé com van les coses”, una altra és la de “tampoc no hi ha res gaire important en joc, tot seguirà igual”, una tercera i molt més petita és la del “ja s’ho faran, amb mi que no comptin, que estic emprenyat/da” i la quarta és la bossa d’abstenció permanent, on es barregen milions de raons culturals, biogràfiques, de caràcter, de grup social, de salut… Els tres primers grups són sensibles a l’èpica, a la llegenda… I tenen a les seves mans el desempat.

Les batalles èpiques desperten la imaginació i l’interès. Les municipals són poc excitants: és ben difícil transmutar el projecte de construcció d’un poliesportiu o un centre cívic en una aventura de dimensions llegendàries. Tota ciutat té els seus moments èpics, quan algú troba la música, l’himne que et suggereix que estem fent història, que aquest és un moment excepcional: passa només molt de tant en tant.

La banda sonora d’una ciutat és més de “chill out en un tranquil lounge”, on passen i ens juguem coses importantíssimes en el fons però amb un suau perfil emocional...

Ara arriba el moment de les emocions fortes, en política. Serà difícil romandre al marge o indiferent. Fa tres anys, tres, que una sèrie d’explosions a uns trens van tancar una etapa “imperial” de la política espanyola: la combinació d’aquesta matança terrorista amb les descarades mentides governamentals i el cansament d’un govern cegat per la supèrbia van conduir a un tomb dramàtic a les urnes. Vam canviar la música imperial i les marxes militars per una banda sonora més social, el pasodoble pel jazz… El canvi, però, va ser superficial, amb impuls insuficient: ara és imprescindible la segona part, el judici final. Aquells dies de març es van posar en marxa dos trens que xocaran aviat de forma inapel.lable: hi ha qui diu que aquesta tardor, però m’inclino més a pensar que serà a principis de l’any vinent.

Després de l’empat PP-PSOE d’aquestes eleccions, les properes generals seran unes eleccions a tot o res, amb una campanya de blanc o negre, amb mi o contra mi. Epica a tope. Està en joc l’ànima d’Espanya i el resultat tindrà conseqüències històriques: anirà a parar a mans del bloc radical neocon o a mans del bloc progre. El primer, dur com el ciment. El segon, molt més tou. Veurem quin és el més fort: un dels dos entrarà en crisi l’endemà de les eleccions. Al guanyador li tocarà encarar dos reptes històrics també: el confús procés de pau i treva al País Basc i el també confús procés d’encaix o ruptura educada i lenta de Catalunya envers Espanya. Ha començat el compte enrera per a la mare de totes les batalles. Epica i política cavalquen juntes…

* * *

La madre de todas las batallas

La política municipal es como la vida de cada día: tiene algunos instantes épicos, pero es sobre todo un día a día, un curso cotidiano, de normalidad, con pocas emociones fuertes. Quizás por eso a veces nos las fabricamos nosotros mismos en los "parques de atracciones" que la vida nos pone al alcance... Una parte de la abstención de este domingo pasado es la del "ya me está bien", otra es la de "tampoco hay nada importante en juego, todo seguirá igual", una tercera y mucho más pequeña es la del "allá ellos, conmigo que no cuenten, estoy cabreado/a" y la cuarta es la bolsa de abstención permanente, donde se mezclan millones de razones culturales, biográficas, de carácter, de grupo social, de salud... Los tres primeros grupos son sensibles a la épica, a la leyenda... Y tienen en sus manos el desempate.

Las batallas épicas despiertan la imaginación y el interés. Las municipales son poco excitantes: es bien difícil transmutar el proyecto de construcción de un polideportivo o un centro cívico en una aventura de dimensiones legendarias. Toda ciudad tiene sus momentos épicos, cuando alguien encuentra la música, el himno que te sugiere que estamos haciendo historia, que éste es un momento excepcional: pasa sólo muy de vez en cuando.

La banda sonora de una ciudad es más de "chill out en un tranquilo lounge", donde pasan y nos jugamos cosas importantísimas en el fondo pero con un suave perfil emocional...

Ahora llega el momento de las emociones fuertes, en política. Será difícil permanecer al margen o indiferente. Hace tres años, tres, que una serie de explosiones en unos trenes cerraron una etapa "imperial" de la política española: la combinación de esta matanza terrorista con las descaradas mentiras gubernamentales y el cansancio de un gobierno cegado por la soberbia condujeron a un vuelco dramático en las urnas. Cambiamos la música imperial y las marchas militares por una banda sonora más social, el pasodoble por el pop-jazz... El cambio, sin embargo, fue superficial, con impulso insuficiente: ahora es imprescindible la segunda parte, el juicio final. Aquellos días de marzo se pusieron en marcha dos trenes que chocarán pronto de forma inapelable: hay quien dice que este otoño, pero me inclino más a pensar que será a principios del próximo año.

Después del empate PP-PSOE en estas elecciones, las próximas generales serán a todo o nada, de blanco o negro, conmigo o contra mí. Épica a tope. Está en juego el alma de España y el resultado tendrá consecuencias históricas: irá a parar a manos del bloque radical neocono o en manos del bloque progre. El primero, duro como el cemento. El segundo, mucho más blando. Veremos cuál es el más fuerte: uno de los dos entrará en crisis al día siguiente de las elecciones. Al ganador le tocará encarar dos retos históricos también: el confuso proceso de paz y tregua en Euskadi y el también confuso proceso de encaje o ruptura educada y lenta de Catalu(ny?/¿ñ?)a hacia España. Ha empezado la cuenta atrás para la madre de todas las batallas. Epica y política cabalgan juntas ...