La Molt Honorable

(3.11.2006) (Article publicat al Diari de Terrassa ahir, dijous 2 de novembre) Avui dimarts (quan escric aquestes línies) no sé els resultats electorals que avui obren les pàgines de tots els diaris. Ja m'agradaria, ja… Però sí sé una cosa que no passarà: el nostre país no tindrà cap Molt Honorable Senyora Presidenta de la Generalitat de Catalunya. No hi haurà cap dona presidenta.

No és estrany, tampoc. Si no hagués estat pel Partit Humanista, que presentava a les eleccions una llista encapçalada per M.Teresa Ruso, no hi hauria ni una sola dona candidata a la presidència de la Generalitat a la província de Barcelona. De 18 candidatures, només una, i molt minoritària, presentava una dona al número ú.
En total han estat 70 les candidatures presentades a les 4 províncies. Una dona encapçalava una llista a Barcelona. Tres dones a Girona. Dues a Tarragona i quatre a Lleida. 10 dones i 60 homes al capdavant de les llistes respectives.

Les dones, sempre en partits petits o minúsculs, sense possibilitats ni de governar ni de fer d'oposició: humanistes, insubmisos, antitaurins... Em mereixen tot el respecte, només faltaria, però en democràcia pesen el que pesen: els vots que obtenen. I n'obtenen molt pocs. Potser per això és més fàcil que posin dones al capdavant: no és que no tingui mèrit, que en té, però no oblidem que el poder no està en joc.

Més o menys la meitat dels 5,3 milions de catalanes i catalans cridats a les urnes ahir, 1 de novembre, eren dones: 2,7 milions de dones, a ull. Es a dir, ja posats a jugar amb les xifres: el 50% dels electors són dones, però només un 14% dels caps de llista.

La desproporció és evident. I si fem una repassada a les llistes, més encara.

Una vegada més, ens apareix un dels grans temes pendents a la nostra societat. Jo m'ho miro amb optimisme: si repasses la història, t'adones que en un segle hem fet un salt endavant espectacular, sens dubte. No fa gaire, una dona no pintava res, i ara podem preguntar-nos per què no en trobem més i millor situades a les llistes electorals: no es pot dir que no hem avançat. Han canviat les lleis i alguns costums, les persones estem evolucionant cap a la igualtat de veritat, els homes estem aprenent cada dia una miqueta més…

Però el poder, en un sentit molt ampli, no ha canviat de mans. La política, pel seu valor evident de gran aparador d'una societat, pel seu valor exemplar, ha de fer un canvi molt més radical i servir d'exemple, que és un dels papers fonamentals que té.

Clar que un bon camí són les llistes paritàries, cremallera o com se'n vulgui dir. I els governs paritaris, com el de Zapatero, que té una dona de número dos, "la vice". I que exerceix de veritat de vicepresidenta, amb notable èxit. Segur que en els propers temps anirem veient més exemples d'aquesta mena de governs, igual que en els "governs" de les empreses (consells d'administració) i d'altres organismes o entitats anirem veient cada vegada més dones i en llocs més equiparables als dels homes. El govern que surti de les urnes d'ahir i dels pactes dels propers dies hauria d'anar en aquesta direcció: potser fins i tot les dones haurien de començar a exigir-ho.

Però aquests són passos lògics dintre de l'esquema actual. Hem de fer un pas molt més ambiciós, ja toca, perquè el segle XXI no ha de ser només revolucionari en el camp de les tecnologies. Toquen governs dirigits per dones. I perquè hi arribin, cal que hi hagi més llistes encapçalades per dones, moltes més. Ja sé que això no és fa en un dia ni en dos, i que la vida i la política a vegades demanen temps llargs. Ja va essent hora de trencar tòpics i tabús. Anem pensant en presidentes…

(Si voleu, continuem cada dia a aquest blog, intercanviant punts de vista, i els dijous a les pàgines d'opinió del Diari de Terrassa...)

Foto: La marxa de les sufragistes nordamericanes (Suffrage Parade) el 6 de maig de 1912 a Nova York. No fa tant que lluitaven pel dret al vot...

----------------------------------------------------------------------------

La Muy Honorable Presidenta

(3.11.2006) (Artículo publicado el jueves 2 de noviembre en el Diari de Terrassa) Hoy martes (cuando escribo estas líneas) no sé los resultados electorales que hoy (jueves) abren las páginas de todos los diarios. Ya me gustaría, ya… Pero sí sé una cosa que no sucederá: nuestro país no tendrá ninguna Muy Honorable Señora Presidenta de la Generalitat de Catalunya. No tendremos presidenta. Tampoco es extraño. Sólo el Partido Humanista, presentaba una lista encabezada por una mujer, M.Teresa Ruso, en la provincia de Barcelona. De 18 candidaturas, sólo una y muy minoritaria, tenía una mujer en el puesto número uno.

En total han sido 70 las candidaturas presentadas en las 4 provincias. Una mujer encabezaba una lista en Barcelona. Tres en Girona. Dos en Tarragona y cuatro en Lleida. 10 mujeres y 60 hombres en los primeros puestos de las 70 listas. Las mujeres, siempre en partidos minúsculos, sin posibilidades ni de gobernar ni de hacer oposición: humanistas, insumisos, antitaurinos… Merecen todo mi respeto, sin duda, pero en democracia pesan tanto como votos tienen. Pocos. Tal vez por eso sea más fácil (evidente…) que haya una mujer al frente de sus listas: el poder no estáen juego.

Más o menos la mitad de los 5,3 millones de catalanes llamados a votar ayer, 1 de noviembre, eran mujeres: unos 2,7 millones, a ojo. Es decir: el 50% de los electores son mujeres, pero sólo un 14% de los primeros/as candidatos/as.

La desproporción salta a la vista. Y si repasamos el resto de puestos en las listas,más aún.
Una vez más, nos aparece uno de los grandes temas pendientes en nuestra sociedad. Yo lo observo con cierto optimismo: en un siglo hemos dado un salto hacia delante espectacular, sin duda alguna. No hace mucho, una mujer no pintaba nada. Y ahora podemos preguntarnos por qué no encontramos más mujeres y mejor situadas en las listas electorales. No se puede sostener que no hemos avanzado. Han cambiado leyes y costumbres, estamos evolucionando hacia una igualdad de verdad, los hombres vamos aprendiendo cada día una cosita más…

Pero el poder, en un sentido muy amplio, no ha cambiado de manos. La política, por su valor ejemplar como escaparate de una sociedad, tiene que hacer un cambio aún más radical y ejemplarizante.

Por supuesto que un buen camino lo marcan las listas paritarias o "de cremallera". Y los gobiernos paritarios, como el de Zapatero, que tiene una mujer de número dos, la vice, M. Teresa Fernández de la Vega, que ejerce de verdad de vice y no de florero, con notable éxito. Seguro que en los próximos tiempos veremos más ejemplos de gobiernos paritarios e igualitarios, igual que habrá más mujeres y en posiciones más iguales a las de los hombres en los gobiernos de las empresas (consejos de administración), de las entidades, de todo tipo de organismos o clubes…

El gobierno catalán que salga de las urnas y de los pactos tiene que ser paritario. Y las mujeres pueden y tienen que empezar a exigirlo. ¿A qué esperan?

Pero estos son pasos lógicos dentro del esquema actual. Debemos dar un paso más ambicioso: el siglo XXI no puede ser sólo revolucionario en el campo de las tecnologías. Es la hora de los gobiernos dirigidos por mujeres. Y de listas electorales con tantas mujeres como hombres. Sé que no lo haremos realidad en un día ni en dos, pero ya va siendo hora de romper tópicos y tabúes. Hemos de ir pensando en señoras presidentas… no sólo en las series de televisión, aunque también, porque están preparando el terreno…

(Si queréis, continuamos cada día en este blog, intercambiando puntos de vista, y los jueves en las páginas de opinión del Diari de Terrassa...)

Foto: La marcha de las sufraguistas norteamericanas (Suffrage Parade) el 6 de mayo de 1912 en Nueva York. Una lucha por el derecho al voto relativamente reciente...