El país dels García, els López...

(16.11.2006) A Espanya hi ha gairebé un milió i mig de "Garcías". Si hi afegim els González, els Fernández, els Rodríguez, els López, els Martínez i els Sánchez, a raó de 700-900 mil persones per a cadascun d'aquests cognoms, ens surt un país tan gran com Catalunya amb només sis o set cognoms… L'INE acaba de fer públic un interessant i curiós estudi (no sé si molt útil…) sobre els cognoms i els noms al conjunt del país i a cada comunitat (o realitat nacional). Només clicant a www.ine.es et pots passar una estoneta la mar d'entretinguda consultant els teus cognoms i veient com es distribueixen per Espanya, descobrint els noms més populars… I ja téns tema per a la tertúlia de cafè.

A Catalunya, els cognoms més nostrats apareixen en proporcions molt més petites i en llocs força baixos del ranking: Ferrer/Ferré/Farré (el 31è a Barcelona, el 15è a Tarragona, el 10è a Lleida), Martí (el 14è a Tarragona), Solé (el 9è a Lleida), Vila (el 9è a Girona).

I si parlem de noms, també téns un munt de curiositats al teu abast. Amb algunes obvietats. Maria, com a nom de dona, va dominar clarament el segle XX, però ara pugen al "top ten" Paula, Laura, Lucía, Marta, Claudia… Pel que fa a homes, Alejandro/Alex se situen al capdamunt els darrers anys, juntament amb Daniel, Marcos/Marc, Pablo/Pau, després de dècades d'Antonio/Antoni, David o José/Josep. Van pujant també al ranking noms els Mohammed i les Fàtima… I al País Basc, un univers propi, força diferent a la resta del país: Iker, Irati, Unai, Naroa… I clar, hi ha també tota una àmplia gamma de noms més o menys exòtics, que estan de moda una temporada i es van renovant.

Treure grans conclusions sociològiques d'això em sembla excessiu, però és força distret i sí que és cert que almenys aporta alguns elements per a la reflexió…

Per exemple, que Espanya és un país força homogeni, cosa que ja sabíem a través de molts altres indicadors. Aquesta afirmació necessita molts matisos i té el perill de servir de base per a conclusions aventurades i fins i tot radicals o interessades…

Jo ho situaria en un altre terreny: és un element més per saber alguna cosa sobre "nosaltres", perquè hi ha un "nosaltres" evident que s'escampa per tota la península ibèrica, inclòs Portugal.

Els noms i els cognoms dibuixen els rastres d'una sèrie de tradicions, de referents culturals o religiosos, de moviments per una geografia comuna. Les fronteres no són massa clares i no s'acaben en les fronteres polítiques: podem fer el mateix exercici a escala europea o occidental, descobrirem més evidències. Per exemple, l'influència del santoral catòlic (que implica tot un referent cultural i social al darrera), o els moviments de la gent per una geografia també comuna però una mica menys, o les fronteres lingüístiques…

Jo em quedo amb una imatge, o una sensació, feta de semblances i diferències, de trets comuns i de trets particulars, d'una barreja força ben quallada de persones, de cognoms, d'arrels, d'orígens. Els noms i cognoms ens dibuixen el paisatge humà d'un país, ens dónen pistes per entendre'l una mica millor. No són les úniques, és clar: parlen més del passat que del futur. Més d'arrels que de branques i fruits. Però contenen algunes claus que expliquen algunes coses i ens permeten intuir cap a on podem anar a partir d'aquest bagatge comú…

(Article publicat al Diari de Terrassa d'aquest dijous)

(Foto: un antic llibre de registre. Les coses canvien, però no tant...)