O et rendeixes o et rendeixes...

(23.12.2006) Als independentistes bascos els estem demanant la rendició. Ni més ni menys. I amb això alimentem el cercle viciós i viciat en el que estem enfangats ja fa uns quants segles. Per tant, la solució, com ja és tradició al nostre país, ha de ser per força a garrotades. Potser una mica endolcides amb el sistema de lleis i els policies més escrupolosos que hem tingut mai a la història, però garrotades al capdavall: o et rendeixes o et rendeixes. Curiosa manera d'entendre la democràcia: no només està prohibida la resposta, no, també està prohibida la pregunta…

Sóc conscient que avui (si només fos avui…) podré passar per simplista o per ingenu, que és pitjor, però a vegades és imprescindible simplificar per poder veure el dibuix complet i no perdre'ns en els minuciosos detalls que condueixen a discusions tan bizantines com inútils. Ja hi haurà temps per afinar, algun dia, un dia molt llunyà…

Comencem…

Primer: els terroristes a la presó. Aquesta és la premisa fonamental de la democràcia: no hi ha cap camí possible si poses bombes, mates gent, cremes caixers automàtics o autobusos. Dit en plata: si em vols acollonir, t'envio els guàrdies i ja parlarem després. Mentre estem en guerra, no hi ha res a fer. I no s'hi valen mitges tintes: o s'acaben les amenaces i les diverses formes de violència o no hi ha diàleg. Aquesta és la clau per a les reflexions següents. Podem acceptar (amb dolor, amb vergonya, amb fàstic, amb pragmatisme) que hem de ser generosos amb els violents, el dia que deixin de ser-ne. De veritat. Les societats democràtiques són generoses i a vegades semblen febles, però aquesta és la seva fortalesa i això les fa invencibles.

Segon: ara parlem del que vulguis parlar. Això vol dir exactament això. Sense límits. I sense joc brut: no s'hi val marejar la perdiu, dir-te que parlarem de tots quan acceptis que la violència no porta enlloc, i després dir-te que la Constitució és sagrada. Parlem clar, sense embuts. Apliquem, doncs, un principi bàsic de la democràcia.

Tercer: tu te'n vols anar i jo vull que et quedis. Com es gestiona això? Democràticament: preguntem al poble. Hi ha unes quantes derivades. Primera: qui és el poble? Tot Espanya o només els bascos? La pregunta ja la vam respondre els espanyolistes talibans fa temps: fins i tot per modificar un Estatut, cal preguntar a tot Espanya. Bonica manera de prendre'ns per babaus i de bloquejar qualsevol procés. Bonica manera, també, de radicalitzar-ho tot i posar la gent contra les cordes: els resultats són perfectament previsibles a mig termini. Segona derivada: és legal la pregunta? Si et bloquejo amb la legalitat de la pregunta, ja hi tornem a ser: no hi ha cap recorregut possible. I a sobre, si fas la pregunta, vas de cap a la presó. Bonica i democràtica manera de resoldre el tema, sí senyor. Tercera derivada: farem cas de la resposta? Si em passo la resposta per on jo sé, encara que la resposta l'avali per exemple el 75%, no cal que fem la pregunta, oi? Hi ha d'haver un compromís clar. Quarta derivada, assumint que les anteriors no ens han portat a un bloqueig: quina majoria fa falta per tenir una resposta vàlida? Apliquem regles democràtiques: una amplíssima majoria. Tres quartes parts? Potser sí: no s'hi val amb una majoria simple. I cinquena derivada: què passa amb els que no estan d'acord amb la resposta amplíssimament majoritària? Han d'acatar la majoria, sens dubte, però tampoc no és ni democràtic ni intel.ligent posar a la minoria contra les cordes. Per tant, caldrà pactar algunes coses, oi?

Fer preguntes directes al poble és perillós, no en tinc cap dubte. Per això al nostre país ho fem tan poc sovint, no fos cas…

Tanmateix, tot l'embolic basc i navarrès (i el català) només acabarà el dia que preguntem directament als bascos algunes coses molt simples, molt clares, amb un compromís molt clar de tothom: escoltarem les respostes. El mateix criteri val per als catalans o per als murcians. O ens fa por preguntar al poble què vol? O la democràcia només és vàlida mentre la gent digui el que jo vull escoltar?

Les tres o quatre grans preguntes possibles són: Vol vostè independitzar-se d'Espanya? Vol vostè un major marge d'autonomia, però sense anar-se'n d'Espanya? Ja li està bé l'actual autonomia? Vol vostè (navarrès/a) formar part d'Euskadi o prefereix continuar com fins ara?

Per fer les preguntes i escoltar les respostes cal, sens dubte, llibertat i pau. Però també la voluntat de fer-les. ZP protagonitza l'intent més seriós en dècades per trobar una sortida a aquest laberint. Els primers governs de la democràcia van fer alguns passos possibilistes i agosarats: van bescanviar armes per perdó. No era suficient i no hi havia tampoc més marge: no oblidem el 23-F, la LOAPA… A l'era socialista/felipista, el govern prou feia fent-se perdonar que era d'esquerres. Poquet, però n'era: tampoc no hi havia marge per a més floritures. Van ser governs progressistes, sens dubte, però van utilitzar com a contrapès un estil jacobí (la manera més fina possible per anomenar el centralisme de tota la vida) i van intentar renovar i modernitzar l'orgull patriòtic espanyol, amb notable èxit (Europa, Barcelona'92, l'Expo, l'AVE...). Després van venir els governs Aznar, que van aprofitar el corrent per recuperar l'espanyolisme més ranci, fer banderes gegants, envair illots deshabitats i fer guerres a deserts remots i llunyanes muntanyes: van fer tot el possible per posar contra les cordes els que no se sentien prou espanyols o en volien ser d'una altra manera. Sí que van voler negociar amb ETA, és evident, però mai no haurien pogut ni volgut fer la pau.

Ara, ZP lidera un intent històric i excepcional, però amb una infinita solitud. Compta amb l'esperança silenciosa de molta gent, de ciutadans i ciutadanes anònims, i amb el suport explícit d'una minoria, però amb les justes complicitats entre els que tallen el bacallà: els diversos poders, les persones clau del país. Molt poques: ZP està molt sol. Clar que compta amb una part del PSOE i del PNB (que està fent una tasca fonamental, poc reconeguda), i amb els nacionalistes catalans i altres perifèrics, però no té un clar i contundent recolzament. A més, té en contra (en alguns casos, brutalment) un bloc social i polític que no és sensat ignorar. Si arriba al cim, li apareixeran de sota les pedres socis, amics, parents llunyans i aplaudiments generalitzats. Però si se la fot, se la fotrà ell solet, acompanyat d'uns quants, poquets, molt poquets.

Aquesta és una de les febleses d'aquest procés, tot i que potser és també una de les seves fortaleses…

I després de ZP, d'aquí a uns anys (esperem que uns quants, perquè ens hauríem d'enganyar…), quan les armes hagin callat per sempre, no ens escaparem de fer les dues o tres grans preguntes i escoltar les dues o trens grans respostes. Demana més valor fer la pau que la guerra. No farem la pau a canvi de res, desenganyem-nos: serà imprescindible la gosadia de preguntar al poble.
Jo estic convençut que Espanya no corre cap perill per aquest camí, i en canvi s'acabarà trencant segur per l'altre, el de barrejar els testicles amb la hispanitat.

Però hem de tenir la valentia de preguntar. Hem de preguntar qui vol continuar el viatge plegats, i de quina manera, i qui vol baixar del tren a la propera parada.