Vel = barretina?

(9.12.2006) Va arribant el debat sobre el vel. Un signe de diversitat, d'opressió, d'identitat? Als carrers de Terrassa es veuen moltes, massa, dones amb el vel tapant el seu cabell. I moltes noies, cosa que encara sobta més. En poc més d'una dècada han esdevingut una part del paisatge urbà. Amb diferents dissenys, formes, colors, amb túnica, sense túnica, amb caputxa, en forma de burka… Si no fos un símbol d'opressió, ho podríem mirar amb tanta indiferència o curiositat com un tanga vermell que sobresurt dels texans, un melic amb piercing o un d'aquests adhesius de "Jesús te ama" enganxats als vidres del cotxe.

En aquesta societat hem conquerit el dret a que cadascú vagi pel carrer com li vingui de gust. Es un dret en dues direccions: jo et respecto a tu, tu em respectes a mi. I si vols criticar-me, endavant, però no m'ho pots prohibir. Hi ha alguns límits, és clar, però pocs.

No està de més recordar quant ens ha costat arribar fins aquí. Recordo la meva àvia a missa amb una mantellina negra al cap, i no fa tants anys: en tinc una foto de principis dels setantes. O la meva mare amb mocador de cap. O tapant-se la brusa sense tirants per entrar a una església. O les vídues vestides de negre, imatge profundament castissa i hispànica: un tòpic no gens remot. I si volem, tenim als nostres carrers altres mostres ben actuals, ben medievals, ben occidentals i ben cristianes: les monges, per exemple. No estan tan lluny els temps dels nostres vels. I no eren simples costums tradicionals i folklòrics: eren signes de la mateixa opressió. La de l'escot arran de coll (vaja, inexistent si podia ser), la de les faldilles sota genoll i tantes altres limitacions que situaven la dona al seu lloc: tancada, tapada, embarassada…

Per respecte al nostre propi combat contra la intolerància i a favor de la llibertat i la igualtat de les dones, per respecte als principis d'aquesta societat, fem fora els vels de les escoles, dels llocs públics. El debat no és de "brotxa gorda", però sí de grans principis. D'acord en què cadascú vagi pel carrer com vulgui (la llibertat dels altres és la mateixa que la meva), però no a admetre irreflexivament el vel a l'escola, a les administracions, a determinats espais o funcions o moments en els quals s'expressa no la identitat de cadascú, sinó la de la societat de tots i totes.

El vel és submissió, ignorància, opressió, discriminació.

Potser d'aquí a tres segles sigui tan inofensiu com la barretina.

Però ara el vel és un arma de destrucció massiva. De consciències i de persones. De dones i d'homes també.

::Posts d'avui a El(e-)CuadernoNegro: Fotos sin pie de foto i ETA amenaza y mueve ficha.