28 de des. 2009

El món de la señorita Pepis

A estones, esgarrapant minuts d’aquí i d’allà, aquests dies anem pel món buscant regals. Sort de la petita nevada d’ahir al matí, i dels llums i guarniments, perquè sinó costaria fer-se a la idea de que falten quatre dies per a Nadal. O sigui que a córrer de botiga en botiga, amb la llista a la mà o algun retall de catàleg publicitari, especialment si es tracta de donar un cop de mà a Santa Claus o als Reis Mags i buscar joguines per aquests móns de Déu. Un any més se t’apareix nítidament la línia divisòria entre els de nen i els de nena. Per sort, només és un parell de vegades a l’any, però en les jogueteries trobes una de les diverses explicacions de per què la nostra societat avança lentament en matèria de plena igualtat entre homes i dones. Tot comença amb les joguines. Per exemple, amb la “clínica maternal” que aquest any ens hem negat –en principi- a buscar per a una neboda. O per la notable presència dels colors blau cel i rosa de les bates de col.le de tota la vida. O pels bonics jocs d’escombres, aspiradores, rentadores, planxes, neveres, cuinetes, bebés i biberons… Separats per una clara línia divisòria dels tancs i ametralladores, dels monstres, dels cotxes, dels avions... Clarament estem davant d’una mena de catàleg d’objectes que serveixen per fer pràctiques per quan siguis gran, a més de jugar una estona: sembla innocent, però no n’és gens. Tampoc no vull dir que sigui pervers: simplement que, amb lloables excepcions que formarien una mena de zona neutra, anem repetint el model de sempre: joguines amb sexe (o amb gènere, que queda més tècnic). I ens fem grans amb la lliçó apresa mentre jugàvem…

Cap comentari: