10 de des. 2009

Sharia a la catalana

Al.là i el Yahveh de l’Antic Testament han estat sempre déus gelosos, violents, sanguinaris. El “Abbà” renovador del profeta jueu Jesús era una altra cosa, però també ha servit durant segles per fer grans matances “en nom de Déu”. No hauríem d’oblidar aquest context cultural i religiós, ni les nostres pròpies inquisicions, quan enfoquem el fenòmen de l’islamisme radical al nostre país o a Europa. No estem lliures de culpa, encara que la culpa no sigui nostra: som hereus d’una tradició que ens ha costat molt civilitzar, humanitzar, pacificar. Dit això, a veure com païm la descoberta de les noves formes de justícia musulmana a la catalana. Com el cas de la noia de Reus que havia de ser brutalment lapidada per adúltera. Com el del noi musulmà apallissat per jugar a futbol amb catalans. O els homes forçats a deixar-se barba i no anar al bar. O les noies obligades a deixar l’escola quan tenen la primera regla. Aquesta mena d’islamisme radical i opressor no és tot l’islam, faltaria més: però està agafant força i treu les ungles cada vegada més descaradament. Els “policies de la moral” no volen que els “seus” es contaminin dels costums d’un país d’infidels. Aquests són els enemics del nostre sistema de valors públic, no de les creences privades. No és xenofòbia ni islamofòbia, pecats cívics que no practico: és dir les coses pel seu nom. Coses que, efectivament, poden deixar marge als xenòfobs, en un país inquiet i emprenyat. A no ser que ens comencem a plantar davant dels profetes absoluts dels déus absoluts, siguin els que siguin, i marquem clarament la ratlla vermella, lluny de fílies i fòbies i de religions: la de la ciutadania, la de la llei, la de la llibertat, la dels drets i deures que ens hem donat. I que són per a tothom qui visqui aquí.

Cap comentari: