28 de des. 2009

El toro, per les banyes

Són punxegudes, sí, però millor agafar-lo per les banyes que per altres parts, ja posats. Catalunya es troba, com ja és tradició, al davant d’una altra cruïlla: el sí o el no definitiu als toros. Es com anar tallant el cordó umbilical a trossets: petites coses que ens separen de la resta d’Espanya. Coses, com els toros, que semblen ara molt espanyoles, però que són tan catalanes com la butifarra amb mongetes: l’únic és que aquí som una mica menys bèsties (no molt menys, no, que no es tracta d’ofendre ningú) i segons quins espectacles sagnants no ens acaben de convèncer. Acabarem prohibint els toros a aquesta banda de l’Ebre? Podria ser: és un bonic brindis al sol, un gest d’independència. Però complicat: hi ha molts catalans discretament afeccionats a aquesta matança ritual, èpica i estètica. I a sobre, la majoria ho veuen, per força, a la tele: no és fàcil posar fronteres a l’audiovisual o a internet, l’autèntic espai de llibertat i libertinatge del nostre món. Però estaria bé (per una vegada m’apunto, tímidament i no massa convençut, a aquesta passió tan nostra i desmesurada per prohibir i regular) dir que no a algunes animalades, per molt boniques i poètiques que siguin. Té bellesa una “corrida” o la mort d’un toro? Sí. I morbo i sang i mort a dojo. Com una batalla o com la matança del porc al vell estil. Però va essent hora de fer passets en el llarg camí de l’evolució humana i deixar de festejar la crueltat, la mort. El mateix podríem fer amb els vestits de pell, per exemple, o amb les brutals matances de foques i altres bestioles: tenim solucions menys salvatges per vestir-nos o per passar una bona estona plena d’emocions. El futbol, per exemple, ja posats, no deixa de ser un gran salt endavant evolutiu: no cal matar ni morir, però l’escenificació ritual és prou intensa per als que ho viuen amb passió.

Cap comentari: