El Barça com a mirall

Tornarà a ser rica i plena i tothom serà del Barça. “Panem et circenses”: aquest és el gran lema pre-electoral de Joan Laporta, cada vegada més decidit a jugar-se-la per fer una aposta populista en una Catalunya esmaperduda, mig emprenyada, mig deprimida, mig absent. Frase per a la història: “El Barça ha de ser el mirall de Catalunya”. Gran solució a tots els nostres mals, més com a teràpia que com a programa polític: el Barça brilla més que Catalunya, més que els organismes que lideren el país (llegeixi’s Generalitat). Més que un sol, vaja, que escalfa, il.lumina, enlluerna i dóna la vida. Símptomes d’un temps d’hores baixes, quan un president d’un club de futbol gosa centrar les seves òbvies aspiracions polítiques (o Cèsar o res) en el suposat caràcter hiper-patriòtic i exemplar del seu club: si això ho diu el president del Real Madrid, m’agradaria escoltar més d’un i de dos comentaris… La solució als nostres mals és possible que no es trobi en la política entesa com fins ara i qui sap si en els intents atrafegats d’aquestes setmanes per aturar l’hermorràgia hi ha la “solució” o simplement l’anestèsia, però estem llestos si la nostra salvació l’hem d’anar a buscar al món del futbol. Només falta en Guardiola de conseller en cap i ja tenim el país en marxa, oi? Dintre de la tendència italianitzant de la política catalana, hom diria que per aquí apunta una preocupant temptació berlusconiana… Ben embolicada amb la bandera, això sí. I amb el carnet del Barça, passaport imprescindible per al paradís. Ai, senyor…