28 d’oct. 2009

A la recerca del tap

Com va començar tot? A veure, fem memòria. Un bon dia van començar a pujar discretament els preus dels pisos. Poc després la pregunta era: i tu què fas encara amb un pis de lloguer? O, encara millor, i si et compres un pis i el llogues i encara guanyes uns calerons? Vaig tenir ofertes que em feien tremolar les cames, com les devia tenir tanta gent: cada dia t’entrebancaves amb un “xollo”, un finançament de meravella i altres mandangues per entabanar babaus. Els preus van pujar fins a l’estratosfera i un bon dia el globus va petar. I aquí estem, enmig d’un marasme sense sortida. Diuen alguns experts (tota precaució és poca a l’hora d’escoltar-los) que no sortirem de la crisi fins que els pisos baixin de preu dramàticament. Es a dir, fins que s’arruïni del tot molta gent que ja està arruïnada però viu en una mena de ficció. Les dades oficials són sorprenents: els pisos baixen lentament, molt lentament. Encara són necessaris uns set anys de treball per pagar-te un habitatge. Més o menys, hem arribat als nivells de 2005, i possiblement hauríem d’anar una mica més enrera, posem que fins al 2000 o encara més enllà. Lògic: tothom guanya temps. I bancs i caixes, els que més: tenen calaix suficient (amb permís del Banc d’Espanya, que ara els acaba de collar una mica) per desar-hi pisos i pisos a l’espera de temps millors. Perquè també corren perill de palmar-la: formaven part del mateix globus que va petar i que ens ofega. Ah, per cert, als Estats Units o Gran Bretanya (que tenen coses molt bones i molt dolentes), un pis costa més o menys quatre anys de treball: ho han ajustat tot brutalment, cosa no desitjable, però que no deixa de ser una referència. La meitat que aquí. O sigui que ens espera una llarga agonia… Fins que arribem al big bang original, on es troba el gran tap per sortir de la crisi.

Cap comentari: