No és país per a espanyols

(5.12.2009) Home (o dona), si m’ho pregunten… Doncs no sé, potser diria sí, no massa convençut, a una Catalunya independent si escoltés el cor. I no (però no així) si pensés en el que crec que més ens convé. Si pogués, no escolliria entre blanc o negre, o ja posats em faria francès directament. Afirma la UOC que un 50% de catalans votarien sí a la independència. Depèn de com ens agafi la pregunta, afegeixo modestament. Tendeixo a pensar que en general ens està bé ser espanyols (amb entusiasme variable, que arriba fins a la resignació), però no passar per babaus i haver d’empassar-nos més insults: si les coses continuen com fins ara o empitjoren, servidor, com tants d’altres, acabarà pensant seriosament en la papereta del “sí”. Amb recança i nostàlgia, què hi farem, no pots ser per força d’un país on no et volen… Espanya no és país per a espanyols. Es un país per a “madrilenyistes” que, com a molt, accepten altres indígenes disfressats amb els vestits típics de la rica varietat “de regiones y nacionalidades, con sus dialectos y lenguas vernáculas”. Vaja, l’Espanya entesa a la madrilenya. Espanya ha demostrat que pot ser un gran país, generós, brillant, pencaire, prometedor, però també malencarat, avar, dominador, intolerant. Ells trien quina mena d’Espanya volen, ja que no ens deixen triar a la resta: ja s’ho faran. En funció de com es decantin, acabaran dient allò de “Houston, we’ve had a problem here”. No un petit problema, com diu Montilla a la capital (li tocava injectar una mica d’anestèsia local, ja s’entén), sinó un problema majúscul que s’està incubant. Corren el perill, i ni s’ho imaginen, de quedar-se amb la seva Espanya per a ells solets: un èxit històric de dimensions extraplanetàries, sens dubte. Poden triar entre l’Espanya del segle XXI o la del XIX, i em temo que aposten per la moda retro. Al capdavall, acabaran tenint l’Espanya que volen…