11 de des. 2009

Duros a quatre pessetes

Ecotraçabilitat laboral. Aquesta és la proposta que fa Comissions davant del fenòmen imparable de les marques blanques. Podien haver buscat una expressió més senzilla, però la veritat és que la idea és lluminosa i es podria aplicar a molts altres productes: posar una etiqueta al cartró de llet o al ketchup de marca blanca en la que s’expliquin els sous dels treballadors de les empreses que fabriquen aquesta mena de productes mega-barats. Es totalment inaplicable a la pràctica, clar, però això no treu mèrit a una idea que hauria d’excitar les neurones dels consumidors, que pensen només en estalviar uns quants cèntims. Darrera de les grans ofertes i els preus baixos sovint hi ha sous baixos (diuen que entre un 12 i un 63% menys), condicions laborals molt més dures, inestabilitat… L’estalvi no es fa només en la publicitat o en la innovació: de fet, en la majoria de productes, el seu impacte en el preu és menor. L’objectiu del sindicat és que el consumidor s’ho pensi dues vegades. Objectiu condemnat al fracàs: l’egoïsme del mercat és també el nostre egoïsme, barrejat amb les necessitats o possibilitats econòmiques de cadascú. No m’imagino ningú comprant la llet més cara del super perquè paga millor els seus treballadors. Tanmateix, hem entrat en un cercle viciós: tots els estalvis, descomptes, outlets, low-cost i altres mandangues per l’estil, acaben empobrint no només el venedor, sinó molt sovint també el treballador o treballadora que hi ha al darrera. No hi ha solucions màgiques ni duros a quatre pessetes, expressió popular que amb això dels euros haurem d’actualitzar: l’estalvi surt sempre d’allò on és més fàcil passar les tisores. Els costos laborals són més flexibles que les hipoteques, els lloguers, els crèdits, les compres o fins i tot els beneficis. Diguem que el mercat fa discretament i eficaçment les seves pròpies reformes laborals…

Cap comentari: