La porta fluorescent

Hi ha coses que fan mal als ulls. Però si és casa teva, allà tu amb els colors de les portes o finestres, l’estil de la casa, les flors o no al balcó… Tu ets el rei de la casa, és la teva petita república independent, tens dret a fer el que et vingui més de gust… Sembla que ha de ser així, però no és tan simple. Una parella de francesos del Pas de Calais (el sud de França que es troba al nord) han oblidat que la ratlla entre l’espai públic i el gust particular no és gens clara. Un bon dia, un venedor d’una botiga de pintures els va recomanar pintar portes i finestres de la seva caseta ni més ni menys que de color verd fluorescent. Sobre gustos… Però resulta que la caseta està a prop d’un monument nacional protegit i si no vigilen els caurà el pèl: ja han rebut l’avís oficial perquè canviin el color de la seva fusteria i no espatllin un paisatge considerat d’ús col.lectiu. Primera reflexió, a sang calenta: collonades dels francesos. Segona reflexió, ja més tèbia: igual sí que hi ha matisos, un bloc de color fúcsia al costat de la Seu d’Ègara, per exemple, seria un crim. I al costat de casa meva, també. Tercera reflexió, ja en fred: potser faríem bé assemblant-nos més als francesos i altres europeus menys llatins. Que sí, que estan carregats de punyetes i de manies, però han construit societats que funcionen molt millor que la nostra, potser justament gràcies a aquesta visió de l’espai públic, entès en sentit ampli, com un autèntic espai de tothom. No és que siguin perfectes, no, ni que no siguin avorrits o previsibles (aquí som més divertits, d’acord), però entre el verd fluorescent prohibit i la nostra exhuberància mediterrània, potser està clar quin camí seguir. Això sí: no només en matèria de prohibicions o convivència, sinó de totes, totes. Que aquí ens agrada molt allò de “lo estrecho pa’ti, lo ancho pa’mi”…