L'Estat bis

(27.02.2007) A les Espanyes, els energúmens de sempre i un grapat de centralistes de bona fe i demòcrates (de haberlos, haylos… i no són pocs, convé recordar-ho) s’escandalitzen perquè hi ha una cosa anomenada “Comissió Bilateral Estat-Generalitat”. I sort que el govern espanyol ha donat allargues a una petició de cimera “bilateral” per tractar sobre les obres públiques a Catalunya, perquè ja haurien patit un infart. Diuen que així es consolida Catalunya (o la Generalitat) com un Estat-bis. Més aviat un Govern-bis, diria jo, perquè em sona que de tant en tant ens diuen que les autonomies també són Estat… Clar, depèn del moment.

S’esveren per res. La reunió va escenificar-se a Madrid, que és on hi ha el poder de veritat, el gran poder. Oblidar aquest detallet és fer trampa: és allà on està la caixa central i on cal anar a presentar la instància per demanar els calerons per fer de govern-bis. Però els catalans contents, perquè això de “bilateral” sona molt bé i ens proporciona agradables massatges a l’ego nacional i a la nostra “especificitat”…

Si tinguéssin una mica més de mà esquerra i de subtilesa vaticana, omplirien els organigrames de comissions i cimeres bilaterals, farien unes quantes obres ben grosses i visibles, ens posarien un aeroport que faci goig i ens podrien anar donant morralet amb l’Estatut, el Constitucional i el que faci falta… De tan fàcil com és acontentar-nos, encara no se n’han adonat. Estil ZP, vaja, que, com diuen, “no da puntada sin hilo”. Té la pega que s’han d’invertir uns quants milions d’euros i no esverar-se per algunes qüestions simbòliques com les seleccions esportives…

Til.la, diners i símbols: una combinació infal.lible.

Consti que no em sembla una mala estratègia… Si és que és això…

La vergonya de Srebrenica

(27.02.2007) Ja tenien raó, ja, els que de petit em deien que Déu, a l’altra vida, si és que una i altra cosa existeixen, jutjarà els bons i els dolents i farà justícia. Més val creure en aquest Déu justicier, perquè els tribunals humans –més enllà dels mites i de les pelis d’advocats i jutges- són una altra cosa. Semblava que ens podiem refiar del de l’Haia, el màxim tribunal de les Nacions Unides. Però res de res. Com tantes coses que tenen a veure amb l’ONU: un mite, com a molt benintencionat. I sovint, un fracàs absolut.

Ara acaben d’absoldre Sèrbia de la matança a Srebrenica de 8.000 “musulmans”, diuen els diaris…

Musulmans sí, però europeus també i sobretot: algú s’imagina en una notícia que als espanyols/catalans ens qualifiquin genèricament de catòlics? Les neteges ètniques deixen rastres a les paraules, també...

Això sí, els solemnes i severs jutges renyen una mica els serbis: podien haver fet alguna cosa per prevenir la massacre. I els demanen educadament que deixin d’amagar-lo i lliurin a la justícia (ai, que em venen ganes de riure…) el militar Ratko Mladic, un dels grans criminals de guerra dels Balcans, al costat de Milosevic, Karatzic i tants altres còmplices del crim. La meva ingènua pregunta: segur que l’han buscat amb prou ganes? O, com Bin Laden, se l’ha empassat la terra?

Ara els europeus (cristians) ens escandalitzarem una mica, i farem veure que no recordem que vam fer el paper de la trista figura en aquelles guerres d’extermini als Balcans, a principis dels anys 90. No vam moure ni un dit. I podíem fer-ho. Ens havíem omplert la boca afirmant que mai no deixaríem que a Europa passés res semblant a l’extermini nazi… i cinquanta anys després les vam veure tranquil.lament asseguts davant la tele. Sort dels americans… però no és políticament correcte recordar-ho. Fa massa vergonya. I ara ho remata aquesta sentència...

Total, només van morir unes dues-centes mil persones…

Catalans emprenyats

(25.02.2007) L’any 1960 el meu pare va marxar a treballar a Alemanya, a una petita ciutat de la conca del Ruhr. Havia estudiat alemany i tenia una feina a la indústria del metall. Un amic l’esperava el primer dia a l’estació de ferrocarril d’aquella ciutat. Uns dies abans van parlar per telèfon i aquest amic li va dir: tu no cal que et preocupis pel nom de les estacions, quan siguin exactament les 16:10 i el tren s’aturi, no cal que miris el rètol, baixa a l’andana i hauràs arribat. Ho va explicar milers de vegades quan jo era petit, fascinat per la puntualitat germànica.

D’això fa 47 anys. El contrast entre la Renfe d’aleshores i els ferrocarrils alemanys enlluernava els immigrants espanyols. Com tantes altres coses. Ni “jartovino” em canviaria per un alemany, per moltíssimes raons, ni els envejo ni els tinc com a model, però s’ha de reconèixer que aquell és un país que funciona com un rellotge.

Els llatins ens movem en uns altres estàndards. Estem acostumats, jo diria que genèticament programats, per suportar estoicament els retards dels trens, els maldecaps que ens causen les obres públiques, els embussos a les autopistes o a les entrades de les ciutats, les cues… Ens hem europeïtzat en molts aspectes, no sé si per bé o per mal. Ens molesten els sorolls de nit, ja no aboquem al carrer el cendrer del cotxe, ens hem tornat més cívics, més exigents, més puntuals, més conscients dels nostres drets… Però, tot i que paguem impostos com els alemanys (potser una mica menys, però no gaire), ja ens va bé que el país no funcioni com un rellotge. Tots plegats ens donem un cert marge, molt llatí, molt mediterrani, que no està escrit enlloc però funciona com un codi implícit. Fins a certs límits, és clar.

I la Renfe, a Catalunya, els ha superat tots i de llarg.

No només la Renfe. Correus també, per exemple. O la policia estatal. O TVE. I tants altres serveis o actuacions molt bàsiques de l’Estat que han fallat també i greument durant dècades. Catalunya ha estat maltractada per un Estat que li ha reclamat tants diners i tanta hispanitat com ha pogut, i li ha donat molt poc a canvi.

Si l’Estat hagués funcionat a Catalunya, la realitat del catalanisme, del nacionalisme i fins i tot de l’independentisme seria molt diferent. França (per no emmirallar-nos sempre amb els capquadrats dels alemanys) és el paradigma en aquest sentit. Un Estat que funciona, per molt centralitzat que estigui, perquè el centralisme no és el problema. En tot cas, és un altre problema, però no té res a veure amb l’eficàcia. I si no, que ho preguntin a les multinacionals. La gent vol que les coses funcionin raonablement bé i li importa ben poc si el servei es dóna des de Terrassa, des de Barcelona, des de Madrid o des de Brusel.les. Som més aviat conservadors i si les coses van bé tenim poques ganes de canviar-les.

El nacionalisme espanyol, tan cridaner, s’ha equivocat d’estratègia sempre al llarg de la seva història: en comptes de comprar banderes cada vegada més grans, hauria estat molt més intel.ligent (i maquiavèlic) construir un Estat que funcionés, un Estat del qual ens en sentíssim orgullosos, que ens donés més satisfaccions que disgustos. El patriotisme dels serveis, del dia a dia, molt pragmàtic i quotidià, el patriotisme del benestar, seria l’autèntic dic contra els nacionalismes perifèrics… Menys constitució i més carreteres, vaja.

Però sempre han preferit les banderes i els himnes a coses tan bàsiques com que els trens de rodalies arribin a l’hora…

Per això els retards de Renfe són un només un episodi tragicòmic de l’històric retard de l’Estat espanyol.

Ara tenim un munt de catalans emprenyats, de viatgers-súbdits de Renfe (que desconeix el significat de la paraula “client”) que se n’han atipat, que tallen les vies, que s’encaren amb els guàrdies civils o els mossos, que expliquen històries per no dormir… Com acabarà passant en altres sectors. En aquesta feble democràcia hispànica, els ciutadans estan descobrint un món vell i nou alhora: la força de la protesta, més o menys espontània. La protesta televisada, si pot ser: si no, no existeix. Són reaccions interessants, que revelen que alguna cosa està canviant i que hauríem d’ensumar amb atenció.

Amb un afegit interessant des de Catalunya: ja que està demostrat que els trens catalans, amb governs conservadors o progressistes, funcionen infinitament millor que els estatals… i si passem de la Renfe? I si passem de Correus? I si, ja posats, passem de tot? Aquí hi ha una esquerda clamorosa de la indivisible unitat d’Espanya. Però la bandera rojigualda no els deixa veure-la… Que vagin fent…

(Després de 15 dies de problemes informàtics dels que per desgràcia no en puc culpar les obres de l’AVE… i de suar una mica amb les instruccions de connexió de l'ADSL, el mòdem... sant tornem-hi, amb ordinador nou, un Samsung normalet a pagar en 12 còmodes mensualitats i una nova connexió a internet… Posarem un ciri a Santa Tecla, si és que és la patrona dels blogs...)

Corbata-power

(16.02.2007) Al poder s'hi arriba com es pot, des del carrer, des de la vida de cada dia, però els homes han d'anar al despatx i al cotxe oficial amb la corbata posada. Diu el conseller Puigcercós que el govern ha de donar una imatge (implícit: de seriositat) i que potser només admetrà alguna excepció amb els radicals anticorbata que n'han fet una qüestió de principis. S'han acabat les conyes. Recuperem les tradicions. Recuperem la referència de Tarradellas, mític president que serveix una mica per a tot i que, com a bon afrancesat que era, tenia claríssim això del poder, els seus símbols, els seus rituals. D'aquí a dos dies, els alts càrrecs del departament de Puigcercós seran clònics del conseller: camisa fosca, corbata ben contrastada, colorista. Un estil que s'ha estès i ha esdevingut molt freqüent dels republicans. Es a dir, un toc diferencial però sense estridències. Així, el govern d'Entesa remarcarà algunes diferències estilístiques, ja que les altres oficialment no existeixen…i Déu els conservi l'enteniment i vulgui que això duri.

La cosa té la seva conya, ara que precisament som en temps de Carnestoltes, però admet lectures força més complexes i menys humorístiques. Repassem els armaris, perquè diuen molt dels seus propietaris…

Tenim el polo-power, més propi d'Iniciativa: un estil més informal i arrugat, però de marca, sense passar-se si pot ser. Corbates, les justes. El poder tou, enrotllat, guai, sportwear. Molt Camper, per entendre'ns.

Un altre estilisme és el powerwear d'Esquerra: colors forts i sovint foscos, corbata, americana, classicisme però amb uns trets diferencials. Es un model estètic encara en evolució, contradictori. Temps al temps.

I el sociatawear, en el qual costa trobar unes línies comunes, cosa d'esperar en un partit tan divers. Però els càrrecs socialistes tendeixen a vestir-se amb poques alegries i més aviat classiquets, força corbata, combinacions poc agosarades, dintre dels estàndards. Amb excepcions, com podrien ser el conseller Castells (proper al esquerrastyle), Maragall (que anava i venia d'un model a l'altre, sempre amb dues ànimes i dues combinacions de camisa i corbata). Aquest model, molt marcat per l'ànima gestora dels socialistes, experimenta una certa tendència a una informalitat controlada, seriosa i sense excessos, segons el dia i el moment. El ciustyle no és molt diferent del sociata, tot i que tendeix a ser molt més formalet i "arregladet". Estil, diguem-ne, gendre ideal.

I el ppwear ja se situa, amb comptades excepcions, en el classicisme hispànic de tota la vida: les camises ratllades, el blau que sempre queda bé, la corbata imprescindible, a vegades els "gemelus" o fins i tot les inicials brodades a la camisa… Una mica borjamari, vaja.

Per no parlar del citizenstyle: en pilota picada als cartells electorals, però en el dia a dia d'una grisor sorprenent, un punt funcionarial... Vaja, que encara no sabem massa ni qui són ni quin estil de vestuari els representa. Continuen essent una incògnita en molts sentits: ja veurem què passa quan surtin de l'armari...

La corbata se situa arreu, a la vida pública i a la privada, com el signe per excel.lència del poder i la representació, i no sembla que tingui la batalla perduda. Premisa bàsica: qualsevol tio amb corbata i "traje" sembla més que sense corbata. I si el "traje" és de bona sastreria i les sabates de marca, molt millor. Aquesta és la percepció i la convenció social, i costarà sang, suor i llàgrimes canviar-la.

I a tot això, com s'ho fan les dones? Doncs senzillament no s'ho fan.

A vegades adopten l'estil masculí, per semblar més serioses, i d'altres afortunadament es permeten moltes més llibertats, dintre d'un ordre segons el càrrec o el rol. I perquè els símbols del poder (com el mateix poder, en sentit ampli) són encara molt masculins. Per això mateix les dones no porten corbata. Per això mateix de moment, que se sàpiga, no hi ha normes sobre si les faldilles han d'anar per damunt o per sota del genoll o si els pantalons són admisibles per a les dones (poquetes) que hi ha als llocs més alts de la majoria d'organigrames…

La talla que toca

(14.02.2007) Serem els morts més saludables del cementiri, a aquest pas. Primer, la batalla del tabac, la mare de totes les batalles. Després, la de les hamburgueses XXXL Ara comencem la batalla del vi i l'alcohol. I continuem amb la nova inquisició de les talles de la roba i les models de les passarel.les com Cibeles o Gaudí. Per una banda, resulta que és gairebé un problema d'Estat que les marques de moda tinguin diferents patrons per a les talles: s'ha de normativitzar, regular, estandaritzar i no sé quantes coses més. Per què? No només perquè fem un servei impagable als consumidors (cert, això de les talles és sovint un embolic, però anecdòtic, i fins ara sobrevivíem raonablement bé) sinó perquè després vindrà la següent norma: la talla estàndard. O el dret de tothom a trobar la seva talla a la botiga, com si el/la comerciant, igual que el/la dissenyador/a, no fossin lliures de decidir a qui volen vendre, quines talles els agraden més, quin tipus de cos va millor amb els seus dissenys… Al temps.

Jo, modestament, proposo un tracte a tots aquests promotors de la salut per decret. Primer, que facin la seva feina i que es preocupin d'una obligació bàsica, per la qual els ciutadans i ciutadanes paguem molts diners: l'assistència sanitària. De qualitat. Sense cues ni llistes d'esperes ni el trist panorama que sovint veiem quan la necessitem. No sembla un objectiu menor, oi? Ni poca feina perquè estiguin entretinguts/des una llarga temporada. I després, quan hagin fet la feina que els pertoca, ens dediquem a discutir sobre floritures i croades sanitàries. I sobre llibertats individuals. I sobre el paper de l'Estat i de la societat i els límits dels respectius territoris.

El regidor negre

(3.2.2007) "Jo, racista? Noooo, què va… Es que senzillament es tracta d'una qüestió de combinació de colors. El color dels casaments és el blanc i no el negre… I clar, si el regidor que t'ha de casar és negre, resulta que combina malament amb el vestit de la núvia, res més… Racisme? Apa, què dius…" Més o menys això és el que ha passat a la ciutat belga de Sint Niklaas, on tres parelles s'han negat a que les casés un regidor negre. Negre, sí, però belga de naixement, tan belga com els que voten el partit racista flamenc Vlaams Belang: detall no gens anecdòtic, perquè no són quatre gats. I això complica les coses. Fa un parell d'anys vaig assistir a una missa a Nôtre Dame de París i el capellà era negre: com canvien els temps, que lluny queda l'Europa blanca i rosseta i d'ulls clars en la que només desentonàvem els més aviat morenos llatins del sud, als quals ens perdonaven la vida perquè érem parents de segona, llunyans i exòtics. El regidor o el capellà negre són signes dels temps. Excepcions, encara, però pura i simple normalitat. Coses que aquí passaran qualsevol dia: diputats, regidors, alcaldes… Negres? Musulmans? Magribins? Sudamericans? Canvis que costaran de païr, no ens enganyem, i que posaran a prova la fermesa dels valors de la societat i la qualitat humana de les persones. A Terrassa i altres grans ciutats catalanes ja ho podem anar posant a l'agenda per a un d'aquests anys, no per a demà mateix, però sí en un futur no massa llunyà. Es possible que ens en sortim bé, perquè hem anat preparant el camí, no sense tensions ni entrebancs. Però abans haurem de passar unes quantes proves. Algunes carregades de simbolisme, com un casament civil, que acaba esdevenint una prova de foc.

Peus de ministre

(2.2.2007) Arribes a un castell a dalt d'una llunyana muntanya, a les ruïnes d'un teatre grec a prop d'una platja perduda d'Asia Menor, a un antic i venerable monestir del qual queden només quatre pedres, i et trobes inevitablement amb les petjades que han deixat un munt de turistes, adolescents enamorats i fins i tot amants de la història i la cultura. En el millor dels casos, inicials gravades a navalla, unides per un cor, noms propis, paraulotes, frases més aviat tontes... La vella passió humana per deixar rastres, per poder dir als altres: jo vaig ser aquí abans que tu. Trobem una versió escatològica i més pujada de to de la mateixa passió a les portes i parets de molts lavabos públics. I una versió aparentment molt més noble i institucional, disfressada d'Història i Tradició amb majúscules, a les galeries de retrats dels ministeris madrilenys.

Són les galeries del Poder amb majúscules, del poder que es veu a ell mateix com el poder de veritat i creu que té el dret (natural?) a deixar constància per a la història de quins han estat els titulars (dipositaris?) d'aquest poder. Alguna cosa sabia de l'existència d'aquestes galeries de retrats de grans homes i poquíssimes grans dones, però darrerament he sabut alguna cosa més. Es un tema menor, al costat dels episodis nacionals que estem vivint i patint cada dia, però alguna cosa diu sobre la concepció patrimonial del poder i sobre el teixit d'idees, conceptes, passions i ambicions que hi ha darrera del debat polític.

Un retrat de ministre segons la tradició té preu lliure, i cadascú tria el pintor (segur que poques pintores, clar) que l'ha d'immortalitzar per passar a la Història. El d'Ana Palacio va sortir per uns 12.000 euros. Els d'Arias Cañete o Ruiz Gallardón (hi ha tradicions que s'encomanen….), han sortit per uns 60.000. El ministre sociata López Aguilar ens sortirà més baratet quan se'n vagi a competir a les eleccions canàries: ell mateix es farà l'autorretrat, ja que és bon dibuixant…

Igual m'equivoco, però no sé jo si trobaríem molts exemples de la mateixa tradició de galeries del poder als ajuntaments o a les comunitats autònomes, on es gestiona un poder aparentment en minúscules, més de carrer, més del dia a dia, amb menys pretensions d'immortalitat… Un poder més modest, menys "poder" i més "servei"… Amb aquestes galeries de ministres il.lustres tenim un exemple molt gràfic d'una manera de veure el poder que no ha canviat en segles, malgrat les aparences… Això explica més d'una i de dues coses.

Inclosa la vella tradició burlesca d'anomenar "peus de ministre" a aquell plat tan senzill i deliciós… L'humor popular és el millor antídot per a tanta vanitat.

Retrat robot de l'abstencionista

(30.1.2007). Molt interessant, l'estudi que ha fet el Govern català. Més interessant per la voluntat de fer-lo que pels resultats. Ens aporta un retrat robot de l'abstencionista, simplificat, però revelador: homes i dones menors de 35 anys, és a dir, força joves, residents en poblacions petites i mitjanes (de 10.000 a 150.000 habitants), que creuen que els abstencionistes estan descontents de la política. Surt a l'estudi que el fenòmen de l'abstenció és transversal a tota la societat...

Ja tenim teca per reflexionar una temporada. Aparentment, es tracta de saber "qui" s'absté, però la generalització del fenòmen porta a preguntar-se sobretot "per què". El descontentament amb la política és una causa tan general que serveix de poc, és una pista que ja podíem intuir. No sé si amb estudis arribarem a algun lloc o ens perderem en divagacions pel camí, però és indubtable que ajuden. I que ja era hora de començar a agafar el toro per les banyes (uix, quina expressió…) i afrontar la tragèdia de l'abstenció.

Un fenòmen que ens condueix a reflexionar a partir gairebé sempre d'una premisa general plena de perills i per a mi amb un alt percentatge d'error: la culpa és dels polítics i/o de la política. Jo crec que una mica sí, però com a molt en un 25 o un 30%, i tiro llarg. Crec que les causes són infinitament més complexes, no sempre relacionades amb la política en sentit estricte. Crec també que dels 4 o 5 de cada 10 que s'abstenen habitualment (potser no sempre les mateixes persones ni per les mateixes raons), n'hi ha com a molt 1 de recuperable, i encara gràcies. Llevat de crisis nacionals, que és quan a la gent li venen ganes de votar i sobretot de guanyar, una paraula clau i no gratuïta aquí. A la resta ja els està bé tot plegat i actuen només, i com a molt, com una part de l'opinió pública, un àmbit confús on s'expressen els humors de la societat. No crec que això tingui remei, és fruit del nostre model de societat entès a l'engròs.

Espanya val 60 euros al dia

(26.1. 2007) Pepe Rubianes s'enfronta a un procés judicial que pot acabar amb una multa de 21.900 euros. 60 euros diaris durant un any. Això és el que val Espanya. O més exactament, ultratjar-la, un verb ple de ressonàncies medievals i castisses, dels temps de l'honor defensat vessant litres de sang dels altres, a cop d'espasa i del que faci falta. L'honor abans que la vida... Els ultratges es renten amb sang... Antes honra sin barcos que barcos sin honra... Hem evolucionat: abans et podien tallar el coll, ara et posen una multa de 60 euros diaris.

Tal com estan les coses a la justícia espanyola, abandonem tota esperança: la yihad hispànica, liderada pel nostre Bin Losantos (em resisteixo a pensar que cada país té el Bin Laden que es mereix, però hi ha dies i dies…) acabarà aconseguint que els jutges tinguin menys valoració social que els polítics o els periodistes, i mira que això ja és caure baix.

Jo, fill de famílies catalanes des de temps immemorials, em sento espanyol, a la meva particular manera, però hi ha dies que dubto si existeix realment l'Espanya que m'estimo com una de les meves pàtries. No única, ho sento. Potser és per influència del perniciós estatut, però en aquesta matèria em declaro polígam. I que em detinguin si això és delicte.

Avui dubto si existeix una Espanya que valgui realment la pena, demà amb una mica de sort ja se'm passarà i sant tornem-hi, que no passa res…

En Rubianes em fa més aviat poca gràcia. Quedi clar. Això de fer riure dient paraulotes lletges i gruixudes té la seva conya en reunions d'amics o quan t'has passat amb el mam, però en fi, cadascú es guanya la vida com pot o vol, i ell que digui el que vulgui, i si m'agrada o no és el meu problema, i tots tan amics. El que va dir aquella famosa tarda a TV3 és una bestiesa que es podia haver estalviat. A mi no m'ofèn: més aviat em fa una mica de llàstima. Ho trobo patètic. Com trobo lamentable el paper de TV3 en aquest cas, per no parlar del CAC, tan atent a regular exquisidament i amb superior i pulcríssim criteri el que calgui… quan convé, és clar.

Una vegada he dit que ni comparteixo el que va dir en Rubianes ni la reacció de les forces vives del país, i que crec que s'hauria d'haver disculpat més sincerament i amb més contundència, em poso al seu costat només per una cosa: pel seu dret a dir les burrades que vulgui. Total, ja posats, n'aguantem cada dia un munt procedents de la yihad hispànica, i anem tirant… I per això, encara que em costi, les transcriuré aquí, en aquest modest espai virtual, simplement perquè penso que és una animalada (legal, segur) que li puguin posar una multa per ultratge a la pàtria (la que sigui), la bandera (la que sigui) o qualsevol altra sacrosanta institució:

"Que se metan a España en el puto culo a ver si les explotan los huevos. Ojalá les exploten los cojones y vayan al cielo sus cojones".

Es delicte difondre les seves paraules tot i no subscriure-les? Si això és un ultratge i t'arrisques a que et caigui el Codi Penal al damunt, potser que comencem a fer política i a canviar les lleis... del 95? O és que no en sortirem mai del cercle viciós de l'Espanya sectària (ja sé, no tota, ni molt menys, per sort) de tota la vida, de sempre? Reconec que cada dia estic més confús…

Que ens avisin. Si no n'hem de sortir mai, si aquest país ha de continuar essent així d'irrespirable, potser sí que ens ho pensem seriosament… Jo en començo a estar fart. Serà una llàstima, què hi farem.

L'agenda Montilla

(23.1.2007) Es home de reptes, un pencón que ha decidit aprendre català com Déu mana. I se'n sortirà a base de colzes, com la majoria dels mortals. Fa uns dies que rep classes particulars de llengua catalana, dimarts i dijous de vuit a nou del matí, amb una "seño" (inicials: A.E.) que faria una pasta si s'incorporés a l'equip de guionistes de "Polònia". Montilla, per cert, que és més "pillo" del que sembla, els va convidar a esmorzar fa uns dies a Palau i va quedar com un senyor: va dir que trobava divertit el programa i que no tenia cap queixa. Gràcies a El Periódico, ens hem assabentat també que la seva jornada va de vuit del matí fins a mitjanit, que es llegeix de pe a pa qualsevol paper que cau a les seves mans, que absorbeix la informació com una esponja i que, per si no ho sabíem, que escolta molt i parla poc. No és gran cosa per bastir un mite, una imatge pública, però n'hi ha prou per anar construint la imprescindible llegenda que necessita qualsevol personatge per ocupar un lloc a l'imaginari col.lectiu: Pujol (pagès, patriota, té el país sencer al cap, clar i català…), Maragall (llestíssim, imprevisible, un punt esbojarrat, visionari…), Montilla (callat i pencaire, seriós…). No va per mal camí, no.

Aquells cigarrets a la Moncloa...

(21.1.2007) Molt oportuna, La Vanguardia, que commemora amb una llarga entrevista l'aniversari d'aquella reunió secreta d'Artur Mas i ZP a la Moncloa. Mentre es fumaven uns cigarrets d'amagatotis i li fotien quatre cops de tisora a l'Estatut, per encarrilar-lo després d'haver contribuït ells dos i uns quants més a organitzar un dels vodevils polítics més distrets dels darrers temps, se suposa que ni més ni menys que van dibuixar el futur polític d'Espanya: tu a la Moncloa, jo a Palau. Les coses van anar d'una altra manera, el PSC, malgrat l'evident retrocés electoral que va patir, no es va fer l'haraquiri i va emprendre l'Operació Tripartit-2. El govern va canviar de cares, de mans, d'ànima i de nom: és el govern d'Entesa, a veure si el nom fa la cosa…

Mas ofereix un titular pirotècnic, no sé si improvisat: "Catalunya tiene un Govern gris y va camino de convertirse en una provincia periférica". Bufa, tu, i nosaltres tan tranquils! Es una gran frase, perquè la descripció catastròfica de la Catalunya de 2007 porta la llavor d'un futur millor, lluminós, esplèndid, associat a la foto que il.lustra l'entrevista i que ens pica l'ullet: si et deprimeix una Catalunya grisa i perifèrica, ja saps què has de fer, ja ens entenem, oi?

Potser sí que Catalunya té un govern una mica gris, no ho nego. No sé encara si és gris o discret i està molt calladet (massa?) fent molta feina i evitant que la força se li escapi per la boca. No es pot anar a missa i repicar. Comparat amb la brillantor i grandesa dels anteriors pares de la pàtria, Montilla és de moment un petit president. Ell ho sap i actua en conseqüència: és un signe d'intel.ligència. Ens equivocarem si el menystenim, tot i que està bé i "toca" enfotre'ns-en gràcies a l'esbojarrada colla del Polònia. Ha triat un altre terreny de joc, tot i que més d'hora que tard haurà de situar-se també en el terreny simbòlic que li correspòn a un president de govern. Que no de país, no ens confonguem: abans ens agradava massa això de dir "el president de Catalunya", per treure pit…

A mi, què voleu que us digui, em van deprimir i em van fer patir molt el dragonkahn del Tripartit-1, el trist procés de l'Estatut i les maragallades. Ja sé que això d'ara és molt menys divertit, molt menys grandiloqüent. Fins i tot menys poètic. I menys patriòtic i identitari, sens dubte. Però ja està bé de tapar-nos les vergonyes amb la senyera. Prefereixo avorrir-me com un suís (bé, millor com un francès, que saben viure molt millor) i que es construeixin carreteres, línies d'alta tensió, hospitals, escoles, universitats, telecomunicacions, parcs industrials, que es millori seriosament la sanitat pública i l'educació pública, que s'avanci seriosament en el benestar social a la nòrdica. El balanç del Tripartit-1, pel que fa a la gestió, era extraordinari. Va fer figa en molts altres aspectes, però en aquest, que al capdavall és un dels més importants, va acabar el curs amb nota.

Anem per feina, no ho dèiem així? Doncs som-hi. Amb una mica de sort, mentre construïm carreteres, escoles i hospitals, igual construïm una pàtria més gran de veritat, que no es conformi amb anar fent més gran la mida de la senyera.

Els bons catalans no fan el burro

(20.1.2007) Al gran ex president no li agrada veure als cotxes l'enganxina del burro català. Creu que és una burrada i no se n'està de dir-ho. Jordi Pujol fa bé, en té tot el dret, només faltaria. I a més, té al darrera una certa tradició: renyar-nos. Aquesta vegada renya benèvolament els seus, els bons patriotes: "Ni el símbol de Catalunya pot ser un burro ni la conyeta pot ser un arma de conscienciació de la gent. El burro no aspira a la victòria, ni tan sols al respecte." Es una manera de veure-ho. Per a ell, Catalunya és una cosa seriosa, sagrada, no fem conyes. Pujol ha tingut la virtut de representar / personificar millor que ningú la Catalunya de finals del segle XX i principis del XXI, i consti que no l'he votat mai: faríem malament de no escoltar-lo atentament, una altra cosa és fer-li cas quan ens renya.

A mi, la veritat, ni fu ni fa. Per començar, em sembla una ximpleria (respectable, eh?) omplir el cotxe d'enganxines, sigui amb rucs o toros d'Osborne. Em recorda massa els meus propis carpesanos adolescents… i un dia o un altre ens hem de fer grans, no? Però no es pot negar que tenim una curiosa tendència (que compartim amb la resta d'Espanya, què hi farem…) a omplir el cotxe de collonades. Què voleu que hi faci: per a mi un cotxe és un cotxe i no un aparador ideològic/nacional. Però això val només per al meu (on per cert porto un discret adhesiu terrassenc amb el lema "Tothom Suma", a l'espai de la matrícula reservat al concessionari: cadascú té dret a les seves pròpies incoherències...), i no per als altres, evidentment. Cadascú que faci el que vulgui. Com l'adhesiu "cat" a les matrícules: un divertiment com qualsevol altre, per tocar els nassos i expressar catalanitat a la carretera. Catalunya serà automobilística… o no serà. O tota la paradeta de productes patriòtics que tenim disponibles: si voleu omplir la vostra vida d'adhesius, pins, barretines i collonades diverses, l'oferta és formidable.

Hi ha gent que veu Catalunya com una mena de país-pancarta, un país-enganxina, que expressa la seva identitat de forma una mica obsessiva: a les tovalloles de platja, els condons, els calçotets, la matrícula del cotxe, el fons de pantalla de l'ordinador…no hem gosat arribar encara al paper de wc amb les quatre barres ni a les barretines per a l'antena del "larràdiu", perquè la bronca de l'expresident seria apocalíptica… Ara bé,s'ha de reconèixer que quan ens posem a fer conyeta a vegades som brillants. El ruc català donant pel cul el toro espanyol és el summum del nacionalisme kitsch… Quina gràcia, oi?

Horroris causa
www.e-cuadernonegro.blogspot.com

Paisatge després de la batalla

No, no, no nos moverán...
www.e-cuadernonegro.blogspot.com

Un dilluns decisiu

El lunes donde los caminos se bifurcan
www.e-cuadernonegro.blogspot.com

En pilota picada

(14.1.2007) Res de nou sota el sol. Però, aprofitant el matí del diumenge, no està de més un apunt lleuger, sobre aquesta intermitent moda de sortir en pilotes a les fotos. Com que és intermitent, sembla una novetat. Però res de res. Més vell que l'anar a peu: vanitat, diners, morbo, poder… Uns diuen que ho fan per evidenciar que no tenen res a amagar, pura transparència política (Rivera, candidat de Ciutadans, es va marcar un "tantu" quan va sortir en boles al cartell electoral). En fi, ja es va veure, però, això de la transparència... Tampoc no va ser el primer. No és molt freqüent en política, però cap novetat: tenim els referents de la Cicciolina, un trencador cartell de les joventuts socialistes sueques amb una parella en pilota picada, fa uns anys, una candidatura municipal de Los Verdes a Sevilla… I no oblidem el genial polític/pallasso francès Coluche, que a més de presentar-se a unes eleccions amb el cul ben blanquet, va deixar una obra memorable (més que el seu provocador cul), les restos du coeur. I algunes frases lapidàries: "Si vous ne faites pas aujourd'hui ce que vous avez dans la tête, demain vous l'aurez dans le cul" o "Le jour où la merde vaudra de l'or, les pauvres naîtront sans trou du cul"… La regidora de Lepe, M. Dolores Jiménez, encantada d'haver-se conegut, la més guapa del poble i amb unes ganes boges d'anar a les llistes, suposo. Perfecte, cap problema. A més, hem tingut aquí un raríssim exemple de consens PP-PSOE: les fotos són "bonitas, bien hechas y con mucho gusto". Tampoc no n'hi ha per tant, però sobre gustos... La perruquera gallega de Cancún s'ha fet uns 60.000 euros per deixar-se fotografiar les peres. Fantàstic, a veure si aquesta setmana es fa una extra ensenyant la resta a Interviu… La sergent Manhart ha estat rellevada de l'exèrcit nordamericà perquè va sortir en pilotes al Playboy, hem de suposar que no de franc... clar, els USA en plena guerra per la democràcia i la llibertat al món, i va la sergent i es despilota... I després la moda dels calendaris, amb desenes d'equips de rugby, bombers, entitats diverses que volen fer uns quants calerons a canvi d'ensenyar el cul… I no ens oblidem tampoc dels que surten a fer el numeret als partits de futbol de màxima audiència, els que protesten contra l'ús de pells d'animal per fer abrics, els que surten a aquestes fotos suposadament artístiques de Spencer Tunick amb centenars o milers de persones despilotades… No val la pena filosofar massa seriosament sobre aquestes qüestions, però no em negareu que és la mar de divertit… Un frívol passatemps de diumenge, que és sovint l'únic dia de la setmana que no anem de cul…

Lao: don't cry for me,Argentina

(12.1.2007) Primer el van enxampar a la duana amb un maletí amb mig milió d'euros d'argent de poche, com en diuen els francesos. Calderilla per anar pel món, perquè no sempre te'n pots refiar de la visa (or/platí) o l'american express... I ara fan fora el magnat terrassenc / català / espanyol Manuel Lao del mercat argentí... No es pot negar que a la notícia (més enllà de la seva credibilitat...) n'hi ha per sucar-hi pa... En molts sentits.

Els besnéts de Don Quijote

(9.1.2007). Fills no sé, besnéts més aviat. Però embarcats en una aventura quixotesca, que amenaça amb fer tremolar de veritat unes quantes coses i forçar les administracions públiques (de moment, franceses) a universalitzar de veritat el dret a l'accés a l'habitatge. Es diuen fills de "don quixotte", demanen sostre per als sense sostre. Francesos, clar. Però em temo que el seu és un virus contagiós… Un fantasma recórre Europa… De què em sona…? En societats riques i pròsperes com les europees, costa d'acceptar amb tanta resignació que hi hagi gent sense sostre (més enllà dels que ho són per lliure decisió, rodamóns vocacionals, que no crec que siguin la majoria). Entre aquests moviments i els de "no tindràs una casa en tota la teva puta vida" s'està movent alguna cosa, seriosament. I el greu problema de l'habitatge que s'està covant a la nostra societat, una variant del drama immobiliari dels que sí poden pagar-se un habitatge, tot i que escanyats de per vida. Comença a ser un clamor que demana ser escoltat. I està demanant solucions agosarades, valentes, intensament progressistes, imaginatives. No només més pisos o més ajuts: és evident que no n'hi ha prou. Cal un nou enfoc, radical. No quixotesc, no, realista. La qual cosa no sempre vol dir pragmàtic.

Patates, pollastre, enciam...

(5.1.2007) Hi ha notícies d'estar per casa, modestes, ben humils, al costat de l'atemptat d'ETA a Barajas, l'execució de Sadam i el famós video que fa realitat allò de la mort televisada, l'esllavissada de Montserrat, l'assassinat d'un important empresari català, el preu per metre quadrat dels pisos… Són notícies que formen part de la realitat més quotidiana, la de les nostres vides de cada dia, però semblen insignificants si les compares amb esdeveniments de suposada trascendència històrica. Triem-ne alguna… Una d'aquelles notícies que gairebé no mereixen l'atenció dels experts, dels tertulians, dels ministres, dels líders polítics, dels banquers…

Per exemple aquesta. Les patates, el pollastre i l'enciam han pujat de preu entre un 15 i un 20% al llarg de l'any passat, el 2006… També s'han apujat el salmó, les peres, les bledes, les cebes… El vi negre o l'oli d'oliva, bucs insígnia de la cuina mediterrània, no han deixat tampoc d'apujar-se. Consolem-nos, però, perquè la bona notícia és que han baixat de preu els musclos en escabetx, les gambes congelades, la farina, la taronja i les mongetes. Com diuen, "Dios aprieta, pero no ahoga"…

L'informe oficial del govern confirma el que et trobes qualsevol dia, quan vas al super o al mercat. El que comenta la gent quan torna a casa o a la sobretaula. O el que veus per exemple si vas de tant en tant a un país veí, aparentment similar però molt més ric, com França i t'adones que al super les coses valen més o menys com aquí, tot i que el nivell de vida no és pas el mateix… I si fas turisme per les europes, sovint descobreixes, encuriosit, que et sents com a casa quan arriba l'hora de pagar. Abans ho trobaves tot molt més car… Avantatges de ser tan europeus, oi?

Res, petites coses quotidianes, d'aquelles que semblen tenir poca importància… Els tomàquets, l'enciam, la fruita, l'oli, estan pels núvols. Els pagesos, si fa o no fa, cobren el mateix de sempre: uns quants cèntims més, com a molt. Segur que hi ha explicacions per a això, com per a gairebé tot: el mercat, les relacions entre l'oferta i la demanda… Oi que sí? No falla, és evident que el mercat funciona com un rellotge i ho posa tot al seu lloc, al mateix temps que fa que els diners canviin de mà i de butxaca… I si amb les reflexions sobre els mecanismes del mercat no n'hi ha prou, sempre ens queda la imprescindible convergència amb Europa, l'altre argument infal.lible.

Llàstima que en altres qüestions anem una miqueta més endarrerits. Salari mínim, per exemple. A Espanya el govern acaba d'apujar-lo un 5,5%, fins als 570 euros. Consti que valoro, i molt, l'esforç que fa el nostre govern d'esquerres en temes com aquest, perquè en tres anys les coses han millorat notablement, però… A França, Bèlgica, Gran Bretanya, Holanda, Irlanda, Luxemburg, el salari mínim supera els 1.200 euros. Fins i tot als USA, paradís del capitalisme brutal, el salari mínim és de 720 euros. Parlem, si ho preferim, de mitjanes salarials. A Espanya, uns 1.500/1.600 euros mensuals, a Dinamarca més de 3.000. Ja sé, ja, que les diferències de nivell de vida o impostos equilibren algunes coses. Però curiosament tendeixen a minvar a un ritme vertiginós, molt més ràpid que el dels salaris… Casualitats, és clar.

Ah, el tabac també ha pujat de preu una vegada més, però com que és pel meu bé, no em queixo, només faltaria… ja fumarem pells de patata, com el meu avi, si les coses van a pitjor… i si les patates no es converteixen en menjar de rics, clar. Ja ho veieu: notícies modestíssimes al costat de temes tan importants com els que omplen els diaris, les teles, les ràdios… o els blogs. Coses que passen i que formen el teixit de la vida… Potser ens hi hauríem de fixar més, no?

:: ZP no se rinde
www.e-cuadernonegro.blogspot.com

ZP: missing

(4.1.2007) Reconeguem-ho. Si Aznar hagués fet el mateix, ens l'estaríem cruspint de viu en viu i ja li hauríem dit de tot. Els líders d'un país, en situació de guerra, i aquesta ho és encara que mai no hem volgut anomenar-la així, no desapareixen ni envien el ministre de torn a treure les castanyes del foc. El president Zapatero, al qual des d'aquest blog li he donat sovint el meu modestíssim suport, està fallant en la seva reacció davant la salvatge bomba de Barajas. Ja suposo que està tocat, que l'estratègia i la tàctica demanen molta calma i serenitat i no fer passos en fals ni regals a aquesta tropa de fariseus que són la més deslleial oposició que ha vist mai una democràcia seriosa… Suposo també que escolta veus d'estrategues que li diuen que surti de la primera línia de foc, però justament aquesta és la que li toca, sentint-ho molt, perquè de president només n'hi ha un i es diu José Luis Rodríguez Zapatero. Es precisament en moments tràgics com aquest quan es forgen els lideratges de veritat. Consti que em dol haver d'escriure això, però em vaig comprometre a ser sincer i honest en aquest blog: a hores d'ara, a mi em costa de veure aquest lideratge…

Va fer una roda de premsa correcta, en la que intentava guanyar temps i fins i tot va intentar salvar el procés de pau que ja era insalvable. Aquí la seva va ser una reacció impecable: no havia de sortir a la tele 5 minuts després de la bomba, sinó quan tingués la informació necessària. Una altra cosa és que ja a aquelles hores, el procés de pau estava ferit de mort. El verb "suspendre" i les reiterades negatives a donar per tancat el procés seran un llast que el president i el govern arrossegaran molt de temps.

Després d'això, ZP va desaparèixer. Diuen que a Doñana, com si això fos una fugida: és una explicació enverinada, perquè no importa si és a Doñana o a la Moncloa, l'important és la reacció. El problema és que la posició del govern es va anar endurint i rectificant d'una forma estranya, a través del diari El País, de Pepe Blanco i del ministre Rubalcaba, que està donant la talla com a ministre. El problema és que Rajoy, Gallardón i Aguirre, van anar de visita a Barajas abans que Zapatero: hi van anar precisament per això, per poder dir que hi eren abans que el president. Ara ja ho poden dir. Se'ls veu el llautó…Clar, a algú li feia por el peu de foto d'una imatge de ZP al costat d'un munt de runes, oi? Un peu de foto maligne, d'aquest estil: "ZP al costat del resultat (o de les ruïnes) de la seva política". Què hi farem: aquest peu de foto és inevitable, però es pot contrarrestar de moltes maneres... Sort que finalment va començar a rectificar ahir i va anar a veure les famílies de les víctimes, en un gest difícil, valent, polític i humà que l'honora.

No tot està perdut, però. Només faltaria. Cal corregir el rumb, sens dubte, sense regalar res al primer partit de l'oposició (el primer en nombre de diputats i el primer en deslleialtat), que no aspira a altra cosa que a que ZP es posi de genolls, reconegui que l'única política antiterrorista possible era la del PP, demani humilment perdó i després plegui per deixar pas als que de veritat hi entenen, d'això de governar (ells en diuen "manar"), que són els que ho han fet amb naturalitat tota la vida. Vinga, home, no fotem!

Aquí hi ha marge polític per rectificar: el marge el dóna el suport d'una àmplia majoria de ciutadans i ciutadanes que estem disposats a donar suport a una rectificació assenyada, modesta, que no tingui por de reconèixer errors ni de passar pàgina, que no confongui la fermesa amb la garrotada i que no tanqui les portes a un futur llunyà, en un escenari radicalment diferent i amb uns terroristes i associats molt més derrotats, en el qual per força s'haurà de parlar de com s'acaba tot plegat i com construïm la pau que ens mereixem.

L'intent de diàleg que s'ha fet valia la pena: el País Basc, per exemple, no havia conegut mai tant de temps seguit en pau, i segur que ara molta gent entendrà millor quin és l'únic camí possible… Valia la pena que no hi hagués morts durant tres anys, encara que els terroristes i els seus vassalls han enganyat i han desaprofitat l'oportunitat. També d'això en podem treure profitoses lliçons. Valia la pena també deixar al descobert la profunda hipocresia del principal partit de l'oposició, l'infame utilització d'una part de les víctimes del terrorisme, el verinós i indigne comportament de molts mitjans de comunicació… Aquesta santa aliança ens ha pres a tots per babaus des d'aquells dies de l'11-M en què van començar a encadenar una mentida amb una altra: des d'aleshores no han parat.

A l'altra banda hi ha un intent digne, representat per un president digne i honest, de tractar els ciutadans com a ciutadans. De respectar tots els drets i tots els deures i d'eixamplar-los. De créixer democràticament. D'eixamplar les llibertats. De ventilar el clima enrarit d'una determinada Espanya. D'intentar redibuixar el perfil d'una Espanya més còmoda per a tots, més respectuosa amb la diferència. No seré jo qui aplaudeixi el culte ni l'adulació a ZP: ha tingut errors i encerts, afortunadament és humà. Prefereixo persones com ell que falsos déus com Aznar o González. En aquests anys ha estat digne del clamor que va escoltar la nit electoral ("no nos falles", "el poder no me cambiará") i no ha fallat a les esperances dipositades en ell. Es en aquell moment que ha de buscar i trobar les forces i la guia per a aquests moments dramàtics. L'esperem…

Córboba:la mesquita enyorada

(7.1.2007) Aquests dies he tingut unes quantes idees estimulants... Per exemple, demanar que els jueus tinguin permís per resar lliurement a la mesquita de Jerusalem o antic Temple d'Israel, cosa que segurament els farà molta il.lusió als musulmans. O que a les mesquites s'organitzin oficis religiosos cristiano/musulmans i les dones hi puguin accedir lliurement i vestides com els vingui de gust… Segur que els imams, amb la seva característica amplitud de mires, aplaudeixen amb entusiasme la proposta… Ximpleries, oi? Doncs no tant...

Ara resulta que els musulmans espanyols demanen seriosament poder resar a la catedral/mesquita de Córdoba/Còrdova. Una petició al.lucinant i al.lucinada, que fa dies que ronda per les tertúlies i que hauria despertat molt més interès si no hagués estat per la relaxació general pròpia de les festes nadalenques, la crisi del procés de pau i l'atemptat de Barajas. Es una petició formalment respectuosa, i així crec que ha estat contestada per les jerarquies catòliques, més enllà d'algunes vacil.lacions inicials. Però diguem-ho clar, sense voluntat d'ofendre: és una ximpleria.

No sé si arriba a provocació, com escriu a la tercera d'ABC el seu director, però s'hi acosta. Tampoc no crec, per altra banda, que la proposta dels islamistes espanyols sigui un globus sonda per anar preparant la reconquesta d'Al-Andalus. Tot i que per a molts musulmans radicals (i més d'un i de dos neocons) el que estem vivint són unes noves guerres de religió en ple segle XXI, unes noves croades en un món que, si no anem amb compte, qualsevol dia tornarà de cop i de pet a l'edat mitjana…

Tanmateix, té la virtut de recordar-nos que a la molt catòlica Espanya hi ha una nova/vella religió que cada vegada és menys minoritària: són ja mig milió, els musulmans? I seran més. Una realitat contundent que fa més urgent encara avançar seriosament en la separació entre l'Església catòlica i l'Estat o plantejar-nos estendre a les altres religions/confessions (protestant, jueva, ortodoxa… i islàmica, clar) els avantatges i els peatges que Roma ens cobra a canvi de garantir-nos (ai…) la salvació eterna.

Si no resolem aquesta antiquíssima qüestió, que ha estat un autèntic llast de l'Espanya moderna, i no dibuixem una clara lína vermella entre Roma i l'Estat (ara no existeix, malgrat que formalment el nostre sigui un Estat aconfessional), acabarem tenint problemes molt seriosos. I de moment res no indica que avancem en la direcció correcta…