ZP: missing

(4.1.2007) Reconeguem-ho. Si Aznar hagués fet el mateix, ens l'estaríem cruspint de viu en viu i ja li hauríem dit de tot. Els líders d'un país, en situació de guerra, i aquesta ho és encara que mai no hem volgut anomenar-la així, no desapareixen ni envien el ministre de torn a treure les castanyes del foc. El president Zapatero, al qual des d'aquest blog li he donat sovint el meu modestíssim suport, està fallant en la seva reacció davant la salvatge bomba de Barajas. Ja suposo que està tocat, que l'estratègia i la tàctica demanen molta calma i serenitat i no fer passos en fals ni regals a aquesta tropa de fariseus que són la més deslleial oposició que ha vist mai una democràcia seriosa… Suposo també que escolta veus d'estrategues que li diuen que surti de la primera línia de foc, però justament aquesta és la que li toca, sentint-ho molt, perquè de president només n'hi ha un i es diu José Luis Rodríguez Zapatero. Es precisament en moments tràgics com aquest quan es forgen els lideratges de veritat. Consti que em dol haver d'escriure això, però em vaig comprometre a ser sincer i honest en aquest blog: a hores d'ara, a mi em costa de veure aquest lideratge…

Va fer una roda de premsa correcta, en la que intentava guanyar temps i fins i tot va intentar salvar el procés de pau que ja era insalvable. Aquí la seva va ser una reacció impecable: no havia de sortir a la tele 5 minuts després de la bomba, sinó quan tingués la informació necessària. Una altra cosa és que ja a aquelles hores, el procés de pau estava ferit de mort. El verb "suspendre" i les reiterades negatives a donar per tancat el procés seran un llast que el president i el govern arrossegaran molt de temps.

Després d'això, ZP va desaparèixer. Diuen que a Doñana, com si això fos una fugida: és una explicació enverinada, perquè no importa si és a Doñana o a la Moncloa, l'important és la reacció. El problema és que la posició del govern es va anar endurint i rectificant d'una forma estranya, a través del diari El País, de Pepe Blanco i del ministre Rubalcaba, que està donant la talla com a ministre. El problema és que Rajoy, Gallardón i Aguirre, van anar de visita a Barajas abans que Zapatero: hi van anar precisament per això, per poder dir que hi eren abans que el president. Ara ja ho poden dir. Se'ls veu el llautó…Clar, a algú li feia por el peu de foto d'una imatge de ZP al costat d'un munt de runes, oi? Un peu de foto maligne, d'aquest estil: "ZP al costat del resultat (o de les ruïnes) de la seva política". Què hi farem: aquest peu de foto és inevitable, però es pot contrarrestar de moltes maneres... Sort que finalment va començar a rectificar ahir i va anar a veure les famílies de les víctimes, en un gest difícil, valent, polític i humà que l'honora.

No tot està perdut, però. Només faltaria. Cal corregir el rumb, sens dubte, sense regalar res al primer partit de l'oposició (el primer en nombre de diputats i el primer en deslleialtat), que no aspira a altra cosa que a que ZP es posi de genolls, reconegui que l'única política antiterrorista possible era la del PP, demani humilment perdó i després plegui per deixar pas als que de veritat hi entenen, d'això de governar (ells en diuen "manar"), que són els que ho han fet amb naturalitat tota la vida. Vinga, home, no fotem!

Aquí hi ha marge polític per rectificar: el marge el dóna el suport d'una àmplia majoria de ciutadans i ciutadanes que estem disposats a donar suport a una rectificació assenyada, modesta, que no tingui por de reconèixer errors ni de passar pàgina, que no confongui la fermesa amb la garrotada i que no tanqui les portes a un futur llunyà, en un escenari radicalment diferent i amb uns terroristes i associats molt més derrotats, en el qual per força s'haurà de parlar de com s'acaba tot plegat i com construïm la pau que ens mereixem.

L'intent de diàleg que s'ha fet valia la pena: el País Basc, per exemple, no havia conegut mai tant de temps seguit en pau, i segur que ara molta gent entendrà millor quin és l'únic camí possible… Valia la pena que no hi hagués morts durant tres anys, encara que els terroristes i els seus vassalls han enganyat i han desaprofitat l'oportunitat. També d'això en podem treure profitoses lliçons. Valia la pena també deixar al descobert la profunda hipocresia del principal partit de l'oposició, l'infame utilització d'una part de les víctimes del terrorisme, el verinós i indigne comportament de molts mitjans de comunicació… Aquesta santa aliança ens ha pres a tots per babaus des d'aquells dies de l'11-M en què van començar a encadenar una mentida amb una altra: des d'aleshores no han parat.

A l'altra banda hi ha un intent digne, representat per un president digne i honest, de tractar els ciutadans com a ciutadans. De respectar tots els drets i tots els deures i d'eixamplar-los. De créixer democràticament. D'eixamplar les llibertats. De ventilar el clima enrarit d'una determinada Espanya. D'intentar redibuixar el perfil d'una Espanya més còmoda per a tots, més respectuosa amb la diferència. No seré jo qui aplaudeixi el culte ni l'adulació a ZP: ha tingut errors i encerts, afortunadament és humà. Prefereixo persones com ell que falsos déus com Aznar o González. En aquests anys ha estat digne del clamor que va escoltar la nit electoral ("no nos falles", "el poder no me cambiará") i no ha fallat a les esperances dipositades en ell. Es en aquell moment que ha de buscar i trobar les forces i la guia per a aquests moments dramàtics. L'esperem…