Peus de ministre

(2.2.2007) Arribes a un castell a dalt d'una llunyana muntanya, a les ruïnes d'un teatre grec a prop d'una platja perduda d'Asia Menor, a un antic i venerable monestir del qual queden només quatre pedres, i et trobes inevitablement amb les petjades que han deixat un munt de turistes, adolescents enamorats i fins i tot amants de la història i la cultura. En el millor dels casos, inicials gravades a navalla, unides per un cor, noms propis, paraulotes, frases més aviat tontes... La vella passió humana per deixar rastres, per poder dir als altres: jo vaig ser aquí abans que tu. Trobem una versió escatològica i més pujada de to de la mateixa passió a les portes i parets de molts lavabos públics. I una versió aparentment molt més noble i institucional, disfressada d'Història i Tradició amb majúscules, a les galeries de retrats dels ministeris madrilenys.

Són les galeries del Poder amb majúscules, del poder que es veu a ell mateix com el poder de veritat i creu que té el dret (natural?) a deixar constància per a la història de quins han estat els titulars (dipositaris?) d'aquest poder. Alguna cosa sabia de l'existència d'aquestes galeries de retrats de grans homes i poquíssimes grans dones, però darrerament he sabut alguna cosa més. Es un tema menor, al costat dels episodis nacionals que estem vivint i patint cada dia, però alguna cosa diu sobre la concepció patrimonial del poder i sobre el teixit d'idees, conceptes, passions i ambicions que hi ha darrera del debat polític.

Un retrat de ministre segons la tradició té preu lliure, i cadascú tria el pintor (segur que poques pintores, clar) que l'ha d'immortalitzar per passar a la Història. El d'Ana Palacio va sortir per uns 12.000 euros. Els d'Arias Cañete o Ruiz Gallardón (hi ha tradicions que s'encomanen….), han sortit per uns 60.000. El ministre sociata López Aguilar ens sortirà més baratet quan se'n vagi a competir a les eleccions canàries: ell mateix es farà l'autorretrat, ja que és bon dibuixant…

Igual m'equivoco, però no sé jo si trobaríem molts exemples de la mateixa tradició de galeries del poder als ajuntaments o a les comunitats autònomes, on es gestiona un poder aparentment en minúscules, més de carrer, més del dia a dia, amb menys pretensions d'immortalitat… Un poder més modest, menys "poder" i més "servei"… Amb aquestes galeries de ministres il.lustres tenim un exemple molt gràfic d'una manera de veure el poder que no ha canviat en segles, malgrat les aparences… Això explica més d'una i de dues coses.

Inclosa la vella tradició burlesca d'anomenar "peus de ministre" a aquell plat tan senzill i deliciós… L'humor popular és el millor antídot per a tanta vanitat.