Espanya té un problema greu que pateix en silenci. Però és un malviure, una angoixa, un dolor pitjor que el de les morenes, que algun dia s’ha de solucionar inventant un hemoal que calmi i alleugi aquest sofriment insuportable. L’himne espanyol té música però no té lletra. Aquesta mancança genera una cuissor insuportable en els esperits més delicats i patriotes. Ja Aznar va fer un tímid intent de buscar-se un poeta que escrivís una lletra vibrant per acompanyar l’himne, que hauria anat de conya per acompanyar les tropes espanyoles en les aventures bèl.liques que somiava el trio de les Azores. Però el projecte es va desinflar i ara fa tres anys una gran majoria d’espanyols vam preferir rendir-nos a ETA i el terrorisme islàmic abans d’obrir-li les portes de la Moncloa a un Rajoy que aleshores semblava la cara amable d’un PP impregnat fins a la medul.la de la mala llet d’Aznar. I ens vam quedar sense lletra per a l’himne nacional/estatal. Des d’aleshores, la picor continua i continua i de tant en tant surt a la llum pública: no hi ha pomada que la calmi.
Ara el Comitè Olímpic Espanyol ha encarregat als seus laboratoris un tub d’hemoal per a esportistes: una lletra per a l’himne. Els esportistes pateixen més que la resta dels mortals el dolor profund i callat d’haver d’escoltar al pòdium un himne sense lletra. T’escarrasses a córrer els 10.000 metres llisos o la marató, guanyes una medalla per a la pàtria i quan puges al pòdium et mors d’enveja quan compares el teu himne nacional amb el dels altres, que no només tenen música, sinó també lletra. Se suposa que el bon esportista mentre puja la bandera de la seva pàtria i sona l’himne, ha d’estar cantant-lo per dintre, dic jo, perquè no he vist a gaires competicions esportives que els cors de l’exèrcit rus cantin els diferents himnes… En fi, no em feu massa cas, que en matèria esportiva són un complet ignorant. Però puc entendre perfectament la desolació dels nostres esportistes quan descobreixen que un gran país com Espanya només té mig himne nacional.
Això no podia continuar així. El tema està bloquejat políticament pels segles dels segles: només ens falta ara tirar-nos els plats pel cap per unes quantes estrofes patriòtiques. I si es tracta de muntar picabaralles literàries, ja en tenim prou amb el patètic espectacle de la participació catalana a Frankfurt, oi? Per això el COE ha decidit fer un gran servei a la pàtria. Ja sabem que el COE és un organisme independent, apolític, democràtic i no nacionalista, centrat només en l’esport i en difondre les virtuts de l’evangeli de monsieur de Coubertin i l’esperit esportiu de l’antiga Grècia. No tinc cap dubte que el tema està en les millors mans possibles, neutres, respectuoses amb la diversitat. El nou CO(H)EMOAL serà la solució definitiva per aquell problema que patim en silenci. Una vegada més, l’esport salvarà Espanya. Via rectal, com ja és tradició. Quin descans!
* * *
El himno sin letra
España tiene un problema grave que sufre en silencio. Es un malvivir, una angustia, un dolor como el de las almorranas: algún día había que ponerle remedio inventando un hemoal que calme y alivie este sufrimiento insoportable. El himno español tiene música pero no tiene letra. Esta carencia genera un escozor insoportable a los espíritus más delicados y patriotas. Ya Aznar hizo un tímido intento de buscarse a un poeta que escribiera una letra vibrante para acompañar el himno, que habría ido de maravilla para acompañar a las tropas españolas en las aventuras bélicas con las que soñaba el trío de las Azores. Pero el proyecto se quedó en agua de borrajas cuando hace tres años una gran mayoría de españoles prefirió rendirnse a ETA y el terrorismo islámico antes de abrirle las puertas de la Moncloa a un Rajoy que entonces parecía la cara amable de un PP impregnado hasta la médula de la mala leche de Aznar. Y nos quedamos sin letra para el himno nacional/estatal. Desde entonces, el picor sigue atormentándonos y sólo de vez en cuando sale a la luz pública…
Ahora el Comité Olímpico Español ha encargado a sus laboratorios un tubo de hemoal para deportistas: una letra para el himno. Los deportistas sufren más que el resto de los mortales el dolor profundo y callado de tener que escuchar en el podio un himno sin letra. Te matas a correr los 10.000 metros lisos o la maratón, ganas una medalla para la patria y cuando subes al podio te mueres de envidia al comparar tu himno nacional con el de los demás, que no sólo tienen música, sino también letra. Se supone, digo yo, que el buen deportista tiene que estar cantando por dentro mientras izan la bandera de su patria y suena el himno, digo yo, porque no he visto en ninguna competición deportiva que los coros del ejército ruso canten los diferentes himnos... en fin, hablo de oídas, porque en materia deportiva ignoro muchas cosas... Pero eso no me impide comprender perfectamente la desolación de nuestros deportistas cuando descubren que un gran país como España sólo tiene medio himno nacional.
No podíamos seguir así ni un día más. El tema está bloqueado políticamente por los siglos de los siglos: sólo nos falta ahora pelearnos por unas cuantas estrofas patrióticas. Y si se trata de montar disputas literarias, al menos en Catalunya ya tenemos bastante con el patético espectáculo de la participación catalana en Frankfurt… Por eso el COE ha decidido hacer un gran servicio a la patria. Ya sabemos que el COE es un organismo independiente, apolítico, democrático y no nacionalista, centrado sólo en el deporte y en difundir las virtudes del evangelio de monsieur de Coubertin y el espíritu deportivo de la antigua Grecia. Por eso no tengo ninguna duda que el tema está en las mejores manos posibles, neutras, respetuosas con la diversidad. El nuevo CO(H)EMOAL será la solución definitiva para aquel problema que sufrimos en silencio. Una vez más, el deporte salvará España. Vía rectal, como ya es tradición. ¡Qué descanso!
2 de juny 2007
L'himne sense lletra
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Aquest post donaria per comentar tantes coses... Jo només faré un parell d'observacions: si la idea és que la selecció de futbol, "La Roja", canti l'himne en alguna victòria important, no cal que corrin. La segona, que si els partits polítics són incapaços d'acordar que escriure en una pancarta, vols dir que aprobaran tots una cançó sencera?
Aquest és el problema, o una part del problema: barrejar esport i nacionalisme. Jo hi tinc al.lèrgia, ho reconec, a més de a les gramínees i altres pòl.lens primaverals. Això de la "selecció nacional" (sigui quina sigui), em posa dels nervis: no deixa de ser una metàfora d'un exèrcit, d'una batalla... Però, no es tractava de passar una bona estona xutant una pilota o corrent per una pista d'atletisme? Sí, però no... Es tracta també de fer onejar banderes i cantar himnes, i ja hi som...
Per altra banda, ja estem veient amb quin entusiasme s'apunta el PP a la genial "i espontània" idea de posar lletra a l'himne espanyol... Per cert, tu saps si té lletra l'himne del PP? Tinc uns quants amics poetes que fins i tot de franc els farien arribar un grapat de versos i estrofes...
I també per cert... L'himne olímpic aprovat el 1958 a Tòquio només té versió oficial en grec, francès i anglès, si no vaig errat... Ja és ben curiós que els cavallers del COE no hagin tingut temps des d'aleshores per demanar una versió oficial en espanyol,no et sembla?
I a més, tens raó, no estan els temps per composar gaires versos... A no ser que tinguin ganes de tocar la gaita...
Publica un comentari a l'entrada