La recepta del doctor Moore

Si per alguna raó t’has de passar una temporadeta batallant amb metges, infermeres, mostradors d’ambulatoris, llistes d’espera i malediccions bíbliques per l’estil, no trigues molt a pensar: quina m…! de sistema sanitari. La veritat: entre la versió oficial (publicitària) i la realitat hi ha un abisme. Amb la pasta que em costa i el malament que em tracten. Això ho dius, clar, sobretot si formes part d’aquesta gran classe mitjana que paga més, molt més del que rep: és el punt feble del sistema, que es basa en la seva solidaritat. Si ets dels que reben més del que aporten, també et queixes, però una mica menys... Tanmateix, no hi ha res com anar pel món i comparar… El cineasta Michael Moore acaba d’estrenar una peli, “Sicko” , on deixa amb el cul a l’aire no només el sistema sanitari nordamericà, sinó la mentida del seu sistema polític i social. Ara que la senyora Clinton es presenta com la candidata progre (ai, que se m’escapa el riure…) a presidenta de l’imperi, no està de més recordar el seu brutal fracàs quan va intentar reformar una miqueta el dramàtic sistema sanitari nordamericà… Aquí no tenim prou diners per pagar un exèrcit de veritat: tenim una mena d’exèrcit de fireta que juga a les guerres travestides gràcies al mantell blau de l’ONU, perquè a Espanya li agrada jugar a fer de gran potència i en alguna cosa s’han d’entretenir els nostres soldadets). Ni tan sols som capaços de dotar bé els cascos blaus que enviem per aquests móns de Déu… Però amb als calerons que ens estalviem podem pagar-nos un raonable benestar, una societat força més justa i humana, menys brutal. Ben mirat, la darrera vegada que Espanya va jugar a fer de gran imperi va sortir arruïnada per uns quants segles…