El debat sobre si els diaris han de publicar o no les notícies de suïcidis és més vell que l’anar a peu. La teoria benpensant diu que hi ha un “efecte crida” o imitació: els que estan donant voltes a la idea de matar-se poden sentir-se animats a fer-ho quan llegeixen una notícia… No ho nego, és molt possible. El mateix passa quan veus un anunci d’un cotxe meravellós: si estàs pensant en comprar-te’n un, la publicitat pot decantar la teva decisió en un moment.
Ara el Govern espanyol es planteja demanar als mitjans una mena d’autoregulació. Creuen que les notícies sobre violència domèstica, sobretot quan van acompanyades de tota mena de detalls sobre el mètode seguit per l’agressor, són estimulants per als homes que ja maltracten habitualment la seva companya i que estan a punt de matar-les.
Aquest Govern, que oscil.la entre un progressisme radical que aplaudeixo i un puritanisme benintencionat que em fastigueja, no és l’únic en proposar autoregulacions. Una associació de dones periodistes acaba de demanar que desapareguin o es prohibeixin directament els anuncis de sexe dur a la “premsa seriosa”. L’argument: els anuncis alimenten un sistema de màfies que fa negoci amb el cos de les dones. L’excel.lent diari gratuït “20 minutos” ja ho va decidir fa un temps, sense que ningú ho demanés: cap problema, són lliures de fer-ho o no.
Són dos episodis recents d’un mateix debat en el que es barregen els conceptes del que és “políticament correcte” en cada moment, les bones intencions, la llibertat d’expressió… Al capdavall, tot acaba igual: el que no es publica no existeix. No news, good news. Es a dir, ens enganyem. Podem pensar que hem guanyat una batalla contra la prostitució (si és que hem de fer batalles contra això) si desapareixen els anuncis dels diaris? Hi haurà menys violència contra les dones si les notícies n’amaguen els detalls i no són tan escandaloses com ara? Baixaran els suicidis si no se’n parla gaire?
Si ens hi posem, no acabaríem mai. Estic convençut, per exemple, que l’estil mentider i sense escrúpols de molts polítics del PP està contaminant la societat espanyola, està enviant un missatge perillós, que tot s’hi val: prohibim també que surtin als mitjans? Al final acabarem amb el llapis vermell tatxant tot allò que ens molesta, que pot induir comportaments no desitjats o negatius… Això ja està inventat des de temps prehistòrics, amb diverses formes i camuflatges: censura.
El camí de l’infern està empedrat de bones intencions: comences per aquí i sempre, sempre, acabes prohibint pits, culs, cuixes, paraulotes, idees polítiques…
La recepta per a una societat sana és també més vella que l’anar a peu: llibertat d’expressió a dojo, llibertats individuals i respecte a les llibertats dels altres. Les prohibicions o les autoregulacions (censures voluntàries, al capdavall) no porten enlloc.
* * *
No news, good news
El debate sobre si los diarios tienen que publicar o no las noticias de suicidios es antiquísimo. La teoría bienpensante sostiene que hay un "efecto llamada" o imitación: los que están pensando en matarse pueden sentirse animados a hacerlo cuando leen la noticia de un suicidio.. No lo niego, es muy posible. Lo mismo sucede cuando ves un anuncio de un coche maravilloso: si estás pensando en comprarte uno, la publicidad puede decantar tu decisión en un instante.
Ahora el Gobierno español se plantea pedir a los medios una especie de autorregulación. Creen que las noticias sobre violencia doméstica, sobre todo cuando van acompañadas de todo tipo de detalles sobre el método seguido por el agresor, son estimulantes para los hombres que ya maltratan habitualmente a su compañera y que están a punto de matarlas…
Este Gobierno, que oscila entre un progresismo radical que aplaudo y un puritanismo bienintencionado que me fastidia, no es el único que propone autorregulaciones. Una asociación de mujeres periodistas acaba de pedir que desaparezcan o se prohíban directamente los anuncios de sexo duro en la "prensa seria". El argumento: los anuncios alimentan un sistema de mafias que hace negocio con el cuerpo de las mujeres. El excelente diario gratuito "20 minutos" ya lo decidió hace un tiempo, sin que nadie lo pidiera: ningún problema, son libres de hacerlo o no.
Son dos episodios recientes de un mismo debate en el que se mezclan los conceptos de lo que es "políticamente correcto" en cada momento, las buenas intenciones, la libertad de expresión... Al final, todo conduce al mismo punto: lo que no se publica no existe. No news, good news. Es decir, a engañarnos. ¿Podemos pensar que hemos ganado una batalla contra la prostitución (si es que tenemos que hacer batallas contra eso) si desaparecen los anuncios de los diarios? ¿Habrá menos violencia contra las mujeres si las noticias esconden los detalles y no son tan escandalosas como ahora? ¿Bajarán los suicidios si no se habla mucho del tema?
La tentación es grande… Estoy convencido, por ejemplo, que el estilo mentiroso y sin escrúpulos de muchos políticos del PP está contaminando la sociedad española, está enviando un mensaje peligroso, que todo vale: ¿prohibimos también que aparezcan en los medios? Al final acabaremos con el lápiz rojo tachando todo aquello que nos molesta, que puede inducir comportamientos no deseados o negativos... Eso ya está inventado desde tiempos prehistóricos, con diversas formas y camuflajes: se llama censura.
El camino del infierno está empedrado de buenas intenciones: empiezas por aquí y siempre, siempre, acabas prohibiendo tetas, culos, muslos, palabrotas, ideas políticas…
La receta para una sociedad sana es también antiquísima: libertad de expresión a raudales, libertades individuales y respeto a las libertades de los demás. Las prohibiciones o las autorregulaciones (censura voluntaria, al fin y al cabo) no conducen a ningún sitio.
21 de juny 2007
No news, good news
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada