Hipercor: sí, eren dels nostres

Celebrem -és una manera de dir-ho- el vintè aniversari d’aquella monstruosa animalada de l’atemptat d’Hipercor, una brutal tarda de juny de 1987... El president de la Generalitat de Catalunya (o sigui Montilla, i el detall no és insignificant: ni Maragall ni Pujol) ha fet de president de tots els catalans i ha reparat en nom de tots un greuge històric. Una vergonya, dit d’una altra manera.

Per primera vegada en 20 anys (20, vint, 20, cal repetir-ho en lletres o números…), en un país que és capaç d'homenatjar el primer calçot de la temporada, el govern català ret un homenatge a les víctimes catalanes del terrorisme.

Ull, no amaguem ara la veritat, ja que ens hi posem: víctimes de l’ETA basca, dels socis catalans d’ETA (alguns menys culpables que altres, o potser més ingenus o babaus, però còmplices), de la molt catalana i discretament enterrada Terra Lliure, dels extraterrestres del GRAPO, d’altres grups demencials…

La primera pregunta és: per què hem deixat tan soles tantes víctimes, uns 81 morts i uns 214 ferits? Per què l’Estat, en sentit ampli, les ha tractat tan miserablement? Per què hem permès que els/les putegin sense un mínim de decència i generositat col.lectiva i administrativa?

I la pregunta del milió de dòlars, dura com la pedra foguera, és: per què hem trigat 20 anys?

Les respostes (diverses, complementàries, paradoxals, íntimes…) són més dures encara…

* * *

Hipercor: sí, eran de los nuestros

Celebramos –digámoslo así- el vigésimo aniversario de aquel monstruoso atentado de Hipercor, una brutal tarde de junio de 1987... El presidente de la Generalitat de Catalunya (o sea Montilla, y el detalle no es insignificante: ni Maragall ni Pujol) ha hecho de presidente de todos los catalanes y ha reparado en nombre de todos un agravio histórico. Una vergüenza, sin matices.

Por primera vez en 20 años (20, veinte, 20, por si hay que repetirlo en letras o números...), en un país que es capaz de homenajear el primer “calçot” de la temporada, el gobierno catalán rinde un homenaje a las víctimas catalanas del terrorismo.

Esto es lo que la verdad esconde: víctimas de la ETA vasca, de los socios catalanes de ETA (algunos menos culpables que otros, o quizás más ingenuos o estúpidos, pero cómplices), de la muy catalana y discretamente enterrada Terra Lliure, de los extraterrestres del GRAPO, de otros grupos demenciales ...

La primera pregunta es: ¿por qué hemos dejado tan solas a tantas víctimas, unos 81 muertos y unos 214 heridos? ¿Por qué el Estado, en sentido amplio, las ha tratado tan miserablemente? ¿Por qué hemos permitido que los/las puteen sin un mínimo de decencia y generosidad colectiva y administrativa?

Y la pregunta del millón de dólares, dura como el pedernal: ¿por qué hemos tardado 20 años?

Las respuestas (diversas, complementarias, paradójicas, íntimas ...) son más duras todavía ...