28 de juny 2007

La veu de José Luis

ZP és com una mena de polític zen. Minimalista. Amb un toc de puritanisme i d’idealisme, que es barregen amb una gran habilitat manipuladora (per bé i per mal) imprescindible per a navegar entre els taurons de la política. Tal com està el zoo de la política espanyola, sembla que s’ha equivocat de selva: aquí domina més aviat el model de primat pelut i negre, capaç de donar cops de puny al pit i cridar a l’estil Tarzán. El diputat Martínez Pujalte és un brillant exemple de manual d’aquesta política simiesca, histèrica, acollonidora, cridanera. ZP de tant en tant aparca el seu catecisme de republicanisme cívic i es baralla a garrotades amb en Rajoy, com ahir, a la sessió de circ i control del govern que es fa al Congrés els dimecres. Però això és l’excepció.

Ell tendeix més aviat al model minimalista, d’autocontenció, convençut potser de la veritat de la dita castellana “el buen paño dentro del arca se vende”. Vol ser exemplar i vol poder-ho dir en el futur: no ho diu, però ell pensa en el dia que no sigui ja president del govern. Potser per això no abusa de la tele, ni dels missatges oficials, ni de la publicitat institucional. A més de tenir una estratègia de comunicació tirant a catastròfica. Això fa que a vegades sembli un president “missing”. Especialment en un país que encara ha d’aprendre moltes lliçons de democràcia adulta. Si plou, la majoria de la gent espera que el gran líder surti a la tele a dir que, efectivament, plou. Obvietats oficials que són molt tranquil.litzadores. Aquesta és la part virtuosa del model ZP. Però cada virtut té com a parella un defecte. La política es fa no només amb gestos, sinó fonamentalment amb paraules.

ZP no explica, no s’explica. Creu que els fets ja parlen per ells mateixos, que el temps posarà les coses al seu lloc. Entre la verborrea seductora i sovint buida de Felipe i la xuleria imperial d’Aznar, ZP ha triat el silenci virtuós. I quan ha volgut posar-hi remei, s’ha embolicat amb invents televisius com el “Tengo una pregunta para usted”, on va aprèixer sorprenentment acartronat. Ha de trobar la seva veu. No la mitinera o la de tribuna parlamentària, sinó la seva veu personal i autèntica. No sé què diu en Pettit sobre això, però el gran canvi qualitatiu seria que de dintre de ZP sortís la veu de José Luis. L’autèntica veu de José Luis.

* * *

La voz de José Luis

ZP es un político zen. Minimalista. Con un toque de puritanismo y de idealismo, que se mezclan con una gran habilidad manipuladora, para bien y para mal, imprescindible para navegar entre los tiburones de la política. Tal como está el zoo de la política española, parece que se ha equivocado de selva: aquí triunfa más bien el modelo de primate peludo y negro, capaz de golpearse el pecho virilmente y gritar a los cuatro vientos al estilo Tarzán. El diputado Martínez Pujalte es un brillante ejemplo, de manual, de esta política simiesca, histérica, acojonadora, chillona. ZP de vez en cuando aparca su catecismo de republicanismo cívico y se lía a tortas con Rajoy, como ayer, en la sesión de circo y control del gobierno de los miércoles. Pero es una excepción, forzada por el ritual.

Él tiende más bien al modelo minimalista, de autocontención, convencido quizás de la veracidad del dicho castellana "el buen paño dentro del arca se vende". Quiere ser ejemplar y quiere poder decirlo en el futuro: no lo confiesa, pero él piensa en el día que no será ya presidente del gobierno. Quizás por eso no abusa de la tele, ni de los mensajes oficiales, ni de la publicidad institucional. Además de tener una estrategia de comunicación que tiende a ser catastrófica. Eso hace que a veces parezca un presidente "missing". Especialmente en un país que todavía tiene que aprender muchas lecciones de democracia adulta. Si llueve, la mayoría de la gente espera que el gran líder salga por la tele a decir que, efectivamente, llueve. Obviedades oficiales que son muy tranquilizadoras. Éste es la parte virtuosa del modelo ZP. Pero cada virtud tiene como pareja un defecto. La política se hace no sólo con gestos, sino fundamentalmente con palabras.

ZP no explica, no se explica. Cree que los hechos ya hablan por ellos mismos, que el tiempo pondrá las cosas y la gente en su sitio. Entre la verborrea seductora y a menudo vacía de Felipe y la chulería imperial de Aznar, ZP ha escogido el silencio virtuoso. Y cuando ha querido poner remedio, se ha enredado con inventos televisivos como el "Tengo una pregunta para usted", donde apareció sorprendentemente acartonado. Tiene que encontrar su voz. No la mitinera o la de tribuna parlamentaria, sino su voz personal y auténtica. No sé qué pensará Pettit al respecto, pero el gran cambio cualitativo sería que del interior de ZP saliera la voz de José Luis. La auténtica voz de José Luis.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

a mi en ZP em recorda a James Stewart i en Martinez Pujalte, a Zasa, josé Sazatornil.de fet Martinez Pujalte representa lo més ranci, misetrable, roi, sainetesc i menyspreable de la clase política.

JR&OC ha dit...

A mi el trio Rajoy-Zaplana-Acebes (amb el big boss Aznar a l'ombra) no sé si em recorden els germans Dalton o els hermanos Malasombra...