Cotxe oficial i barra lliure

Un dels problemes no resolts amb els polítics és el dels privilegis, alguns derivats de la seva representació popular, d’altres simplement fruit de l’exercici ostentós o immoderat del poder. Vegi’s la carta d'un lector de LaVanguardia sobre el cas de Carod-Rovira circulant pel voral de la C-32, perquè tenia pressa, convenientment escortat pels mateixos Mossos d’Esquadra que en teoria han de fer respectar les lleis. No és pas el primer, ni té res a veure això amb si Carod és d’esquerres, dretes, centre, independentista o unionista. El seu és un cas ben normal. Un ciutadà qualsevol fa el mateix i li cau un puro; un governant no, té barra lliure perquè la pàtria (o la ciutat, o el món) el necessita puntualment al lloc de comandament de la nau i no pot perdre el temps com la resta dels mortals. I si no és així, sempre tenim a mà l’excusa de la seguretat, que permet saltar-s’ho tot a la torera...

Es la vella concepció inflada del poder, dels seus rituals i protocols, d’uns suposats privilegis, d’un glamur mal entès: tot desemboca en l’allunyament dels ciutadans, en la sacralització del poder democràtic (apropant-lo al poder monàrquic en les formes i els rituals). El model nòrdic, ves a saber si per una certa influència del puritanisme protestant, és molt més pla: polítics capaços de fer cua, d’anar sense escorta quan no ho necessiten, d’arribar a la feina en bicicleta, de comportar-se com a ciutadans normals amb els mínims privilegis imprescindibles.

Aquí, a la nostra societat catòlico-llatina, van apareixent també polítics d’aquests, de despatxos de portes obertes, de senzillesa en les formes, estalviadors, de poca corbata o poc vestit jaqueta, en el cas de les dones, de texans si cal, de telèfon mòbil i e-mail, d’arremangar-se i de renunciar a allò de “no sabe usted con quién está hablando”. A vegades sembla que manen menys: estem tan acostumats a les formes solemnes del poder, als grans despatxos, a les catifes, a les cerimònies... No confonguem les formes tobes amb el poder tou: hi ha infinites combinacions, totes les formes poden enganyar més o menys, no totes són autèntiques. Però en aquestes formes noves, que impedeixen dir-li al xòfer que se salti la cua de l’autopista o que permeten que un càrrec polític es faci ell/a mateix/a un cafè, hi ha petites llavors de noves polítiques per al futur. Tanmateix, la vella confusió entre el poder i els privilegis és tan profunda que costarà anys trencar-la..

Del “català emprenyat” al “català equivocat”

Ens hem equivocat. El patriarca Pujol ho té claríssim: els catalans no hem estat a l’alçada. Hem estat indignes: no hem fet cas de les crides a reaccionar amb dignitat, dit de manera més educada. Vaja, que segons Jordi Pujol el 9-M l’hem cagat. La resposta a tantes ofenses i maltractaments a Catalunya es va traduir en més vots per a ZP. Flipant, des del punt de vista de l’expresident: aquest país ha perdut la xaveta. Pujol encara no entén com és possible que no hagi guanyat les eleccions el virtuós tandem (o trio) Duran-Lleida-Mas. Apunten una possible (i tramposa) explicació: la davallada de CiU els darrers anys és fruit del suport a Felipe al final del seu mandat i dels 8 anys de relació amb Aznar i el PP. Com si hagués estat el mateix el suport al PSOE i al PP: tot i sabent que no hi ha color i que no té res a veure un cas amb l’altre, CiU continua presentant-se com una pobra i sacrificada víctima de la seva virtuosa estratègia de 12 anys a Madrid, pel bé de Catalunya... i d'Espanya. I els catalans, equivocats, tontets com som la majoria, venuts al vot útil, no hem reaccionat com esperava el patriarca Pujol, que és qui sap realment el que ens convé: hem pagat tots aquests sacrificis fent-li el salt als hereus de la firma Pujol/Ferrusola i donant-li la clau a ZP... mira que n’arribem a ser, de desagraïts! Delenda est Catalonia...

George&Ansar, forever

Al mateix temps, George Bush i Aznar reivindiquen l’èxit estratègic de la guerra d’Irak. “L’amigou Ansar” en anglès, que d’alguna cosa li han de servir les classes accelerades i la seva càtedra a Georgetown. S’han coordinat, força evidentment, sense manies: mai no els ha frenat això de dir mentides públicament. I mira que les diuen gruixudes: el domini republicà als USA va ser sempre i segueix essent un referent per a la dreta neocon espanyola pel que fa a tècniques de manipulació massiva. Ara, cinc anys després del desastre que van organitzar a Irak amb el suport entusiasta de Tony Blair, es miren el paisatge de la batalla i el troben magnífic. On hi ha destrucció i desolació, ells hi veuen un escenari meravellós i positiu per a les llibertats, la democràcia i l’estabilitat del món. S’ha de reconèixer que tot i mentir compulsivament (per defensar la guerra, per atribuir l’11-M a ETA, per al que calgui...) Aznar i Bush els tenen “king size”.

El cant de les sirenes

I quina mania amb això de la casa comuna (o la masia) del catalanisme! Mas hi torna, amb el seu raca-raca, com l’Arzallus als genials dibuixos del Peridis a ElPaís. Esquerra baixa espectacularment (igual que abans va pujar espectacularment, potser en el terme mig està la seva força i la seva feblesa), CiU aguanta pels pèls però continua la seva davallada en caiguda lliure (la llunyania del poder i la buidor d’idees, dues claus), i Mas recupera la seva casa comuna: vinguin tots a aixoplugar-se sota el paraigua de CiU, que aquí no mirem prim amb això de les ideologies, un tema menor al costat de la grandesa de la pàtria... Com si la C i la U fossin el mateix: curiosa casa comuna malavinguda... Els nacionalismes tendeixen a un model de simplificació tan perillós com patètic: ni dretes ni esquerres, primer la pàtria. Que acaba essent de dretes, com és natural. El nacionalisme català conservador pretén continuar gestionant l’exclusiva i com a molt repartir petites franquícies, conscient com és que ERC es va alliberar de la seva tutel.la precisament el dia que es va emancipar i va apuntar-se a l’estratègia futurista i trencadora del tripartit: no tenen ni tenien cap altre camí si volen ocupar de ple dret un espai al nacionalisme, com a alguna cosa més que satèl.lits radicals de CiU. Bé, sí que tenen un camí propi, però no està gens clar si porta enlloc: la radicalització extrema, la fugida cap endavant... En tot cas, la última cosa que els pot convenir és caure als braços de CiU. D’aquí el cant de les sirenes que entona Artur Mas: primer, Catalunya. Després... ja ho anirem veient quan jo sigui president. El cant de les sirenes té fama de ser bellíssim i seductor, però qui l’escolta està perdut...

El Molt Honorable xarnego

La Ferrusola ha dit amb tots els ets i uts el que una certa gent pensa, però no diu públicament, perquè no seria políticament correcte. Clar que li molesta que sigui andalús, que no parli català amb correcció (aquí naixem amb un xip posat que ens dóna automàticament el nivell C, oi?), que un xarnego arribi a president i que el president no sigui l’hereu del seu marit, en Pujol. Qui els havia de dir les coses que haurien de veure! Doncs què hi farem, Montilla es diu José aquí i a la Xina. Hi té tot el dret. Com en Carod es diu Josep Lluís, urbi et orbe. I si un dia es vol canviar el nom per Manolo o Jordi, allà ell. Com si es vol posar perruca per dissimular la calba o posar-se lentilles: detalls personals que no el fan millor ni pitjor governant.

Però per a Ferrusola&cia el problema no és el nom, no. Es que un xarnego sigui president, i a sobre, com no podia ser d’altra manera, en nom d’un partit venut a Madrid. I ho ha deixat anar sense embuts: una llàstima que no hagués dit això uns dies abans de les eleccions...

Que resulta xocant un home amb nom i cognoms castellans (o andalusos) a la presidència de la Generalitat? Sí, clar, no hi havia costum de tenir xarnegos amb el títol de Molt Honorable. Ni dones, ja posats. Què hi farem, oi? La Catalunya catalana (com el cafè-cafè) no existeix, si és que ha existit mai, però sí que va tenir llarga vida un país on els immigrants podien treballar, guanyar-se la vida i deixar que els catalans-catalans s’encarreguéssin de tirar endavant el país i repartir carnets de bons catalanets.

El marit de la senyora Ferrusola proclamava no fa tant de temps les lloances d’un país, el nostre, on segons ell funciona de meravella l’ascensor social. On pots viatjar del més baix al més alt, independentment dels orígens. Diu molt d’un país (i de les caramboles del destí) que un immigrant pugui arribar a la presidència de la Generalitat. I la realitat li ha donat la raó al marit de la senyora Ferrusola, ves per on...

Si es digués Josep Montilla i fos de CiU, malgrat haver nascut a Iznájar, seria més acceptable? Segur que sí, però mai com a president de la Generalitat, o no abans del segle XXIII. Com a molt d’alcalde: el partit del marit de la senyora Ferrusola, en els vells temps del Comas, no li feia massa fàstic això de posar candidats xarnegos a les llistes municipals de CiU. Ni anar de bolos amb el Justo Molinero i prendre uns finos a la Feria de Abril. Ni el títol d’Español del Año. Ni tantes coses. La diferència? Molt simple: si tu ets qui dóna els carnets de bon/a catalanet/a, t’ho pots permetre tot. Tot per la pàtria, faltaria més. Que ingrata és la pàtria quan vota...

El vot fifty-fifty... i altres vots

Es lògic que el PSC intenti rendibilitzar l’èxit de les eleccions de diumenge. Un resultat històric, sens dubte. Però no és només del PSC. El primer responsable és el PP, sense cap mena de dubte: haurien de demanar algun ministeri o alguna direcció general, perquè la seva aportació a la victòria de ZP va ser extraordinària. Després de vuit anys de maltractar i insultar Catalunya (els primers quatre amb els de CiU com a socis, no ho oblidem), han rebut el que buscaven: una bufetada electoral espectacular a Catalunya. Ells ja donaven per descomptat que a Catalunya no es menjarien ni un rosco: però, maquiavèlicament, comptaven que a canvi guanyarien vots a cabassos a la resta d’Espanya. Catalunya no els importava, era només un dels instruments: els ha sortit el tret per la culata, perquè Andalusia o el País Basc no han comprat la seva repugnant mercaderia electoral basada en un odi calculadament interessat envers Catalunya.

El segon responsable de l’èxit del PSC és el PSC, amb una campanya estratègicament ben plantejada: entre l’optimisme i el rebuig al retorn del PP. El PSC no ha jugat amb la por de la gent: simplement ha plantejat cruament què comportava la victòria del PP, per si algú tenia cap dubte, que em sembla que no gaires...

El tercer responsable, el PSOE: a les generals, la marca PSC absorbeix molts milers de vots PSOE, és una evidència que no cal ni comentar. Tothom ho sap: encara que a les paperetes posi PSC, hi ha moltíssima gent que vota PSOE o que vota PSC-PSOE, una marca que curiosament tendeix a desaparèixer als cartells però no a la intenció de vot dels electors. Molta gent vota aquesta combinació, fifty-fifty: un servidor, per exemple. Una cosa no treu l’altra: podem ser ciutadans de geometries variables, oi? I no cal ser immigrant de primera o segona generació per votar les dues coses al mateix temps, una de les grans virtuts del socialisme a Catalunya, un dels seus grans (i a vegades dolorosos) serveis a les diverses pàtries...

Finalment, el quart autor de la victòria és ZP in person, malgrat les seves contradiccions i els seus dragonkahns: li hem valorat la bona intenció, la decència, l’ampliació de drets, el progressisme genuí, el seu compromís raonable amb Catalunya i no li hem tingut massa en compte (no estaven els temps per a gaires matisos) els canvis de rumb ni les crisis ferroviàries, que va saber gestionar excel.lentment.

D’aquesta combinació de quatre factors en surt la renovada força del socialisme català a Catalunya i a Madrid: ull, però, amb atribuir-se coses que no són o amb voler parlar “en nom de Catalunya”. Ho entenc, perquè massa temps s’han hagut d’escoltar allò que eren mals catalans, traidors a la pàtria i coses per l’estil, expressions ofensives que sortien d’aquells repartidors de carnets de catalanitat que abans governaven Catalunya i volien (encara ara ho fan sense manies) confondre les sigles CiU amb Catalunya. Fa quatre dies, quatre, en plena campanya, encara proclamaven el seu mantra manipulador: ni PP ni PSOE, Catalunya! Aquest país és prou intel.ligent com per no voler ser un simple sinònim de CiU. Ni de ningú més: és un país complex, ricament complex. I madur.

Modèstia, humilitat, rigor, sinceritat: són claus per gestionar les victòries en un panorama sense majories absolutes en el que probablement estarem instal.lats molt de temps. I en el qual Catalunya es troba, d’una manera que no esperàvem, al centre de la política espanyola: venen anys de forces agregadores i no disgregadores. Forces i energies positives, que uneixen però no menyspreen la diversitat, que apropen però no aspiren a construir blocs monolítics. Una de les virtuts cabdals de ZP és que relliga Catalunya i País Basc al cor d’Espanya en comptes d’expulsar-les. Zapatero atrau, no expulsa: crec que és un valor poc remarcat de les seves polítiques. El relligament es farà al si del PSOE (on hi ha prou bascos i catalans com perquè les veus siguin plurals, diverses), sense deixar de banda els nacionalismes conservadors basc, català i galleg: si aquesta és la jugada, si el tacticisme no espatlla l’estratègia, en pot sortir un país nou i millor. Aquell que ja fa quatre anys dèiem que ens mereixíem...

A la recerca del ZP del PP

ZP hauria de nomenar Rajoy cap de campanya del PSOE. Amb Aznar d’assessor honoris causa I en un pla menor, però sense restar-los mèrits, el “dream team” (més aviat el “nightmare team”) dels losantos, acebes, pedrojotas, aguirres, zaplanas, roucos... Ells fan excel.lents campanyes per al PSOE, i ara Z^ pot estar tranquil: Rajoy no se’n va. Tampoc no hagués patit massa en cas contrari: el perill per a Zapatero seria un PP moderat i centrat, liberal de veritat, serè. Canviar Rajoy per la lideresa Aguirre no hauria estat dramàtic per als resultats electorals socialistes: Gallardón sí. Però l’alcalde de Madrid no té res a fer al seu partit, no el liderarà en la vida, a no ser que el PP peti en mil bocins i aparegui alguna mena d’UCD. Cosa improbable, però no descartable.

Ara Rajoy ha posat el tap a la banyera, per evitar que el PP faci aigües definitivament. Però les forces destructores ja són en marxa i s’han descarat: el mateix pedrojota, líder espiritual i rei dels conspiradors de la dreta, ja ha demanat el seu cap públicament. Han escrit la necrològica abans d’hora. El PP lluitarà contra si mateix uns quants anys: si Rajoy posa el tap seriosament i no plega d’aquí a un parell d’anys, després d’haver frenat el desastre, el PP no tornarà a tenir possibilitats electorals fins d’aquí a dues legislatures. En aquest temps, li mouran la cadira, li faran la guitza, conspiraran per les cantonades: ha de sortir tota la pus acumulada i després rebaixar la inflamació. Z^ es pot tornar a presentar el 2012, guanyar amb comoditat i preparar el seu propi relleu. Aquest és un dels escenaris possibles per a la política espanyola, i obre moltes finestres de futur, perquè necessitem una altra dreta, europea, digna, normal, no passada de voltes, no furiosa ni rabiüda, i això demana temps. Molts anys.

Tornaran al govern, possiblement, en uns quants anys: no abans del 2016. No és que jo ho desitgi, però aquesta possibilitat forma part de la normalitat democràtica. Quan hagin purgat l’aznarisme... o l’aznaridad, com deia MVM. I ho faran de la mà d’un home o una dona que no es diu ni Rajoy, ni Gallardón ni Aguirre. El ZP del PP caldria buscar-lo segurament a segona fila... Millor que no tregui el cap fins que passi el temporal.

Catalunya vota per quedar-se... però no igual

Aznar era una de les màquines més perfectes creades mai per la dreta espanyola per destruir Espanya. Contra Aznar, els nacionalismes “perifèrics” o els independentismes/sobiranismes vivien molt millor. Tot i que Federico s’hi ha esforçat de valent, no és el mateix un locutor que un govern sencer provocant, repartint garrotades i trepitjant tots els ulls de poll. Quatre anys després d’Aznar, l’independentisme català s’ha situat en un nivell de vots més realista, menys lligat a l’emprenyamenta: ha baixat el soufflé. Catalunya ha votat massivament per quedar-se... però no per quedar-se igual. L’aposta massiva pel cocktail PSC-ZP-PSOE (els tres ingredients barrejats, ull, probablement amb unes gotes de Felipe) és per quedar-se. Amb un PSC clarament reforçat, convertit en la columna vertebral del catalanisme moderat i confirmat com la gran frontissa amb la resta d’Espanya: un paper complicat, una gran oportunitat. El vot a IC-V també és per quedar-se. A l’igual que gran part del vot de CiU, tot i les efusions i febrades sobiranistes.

Tres grans blocs d’electors que sumen, amb alguns minoritaris, una majoria evident: el 74% dels votants. Una aposta contundent en clau catalana, però també espanyola, amb el desig més o menys explícit d’una altra Espanya. Jo no hi afegiria el vot del PP, un 16%, perquè no significa cap aposta per una altra Espanya, sinó per la de tota la vida: no és un percentatge menyspreable, si continua la radicalització de la dreta espanyola. L’independentisme s’ha quedat en un 7’8% dels votants, i probablement amb alguna part de l’abstenció, aquest 29% de catalans que van preferir quedar-se a casa per diverses, complexes i inescrutables raons. ZP no fabrica rebuig ni ràbia, sinó una mica d’esperança malgrat els embolics i el clima horrible de la darrera legislatura: aquesta és una de les claus de la resposta de la societat catalana al repte del 9-M.

Ull, però: no oblidem tampoc que aquest és un dels darrers trens...

Lliçons de franc

Pedrojota torna a donar lliçons de franc al PP. Després d’empènyer el PP i Rajoy fins a la vora del barranc i d’ajudar-lo tant com ha pogut a estavellar-se i a perdre la xaveta, ara afirma que és el moment de nous lideratges. Genial, senzillament! Es el moment que tanta gent estàvem esperant: una llista renovadora amb pedrojetas, losantos, roucos... i algun general colpista. Per fi les coses estaran clares. I Rajoy podrà tornar a fer de registrador de la propietat, amb la tranquil.litat de deixar el PP en bones mans: en les mans dels que l’han dirigit aquests anys. No és que el disculpi, perquè a ell ja li ha anat bé i hagués pogut canviar el rumb demencial que han agafat, però intueixo que té la cara una mica menys dura que tota aquesta colla. Ah, i l’esperpèntic Acebes proclamant que ell és el centre i garantia de responsabilitat... Van camí d’esdevenir la més patètica caricatura d’ells mateixos. Que ja té mèrit... I això només a 24 hores de les eleccions!

Bon dia i bona sort

Uf!, vam dir ahir a la nit milions d'espanyols. Per a uns catorze milions i mig de votants, una immensa majoria de la societat espanyola, aquest serà un bon dia: votéssin el que votéssin, els convenia que guanyés Zapatero. Pensar en una Espanya governada per Rajoy, Aznar, Rouco, Losantos i Pedrojota ens posava els pèls de punta. Perquè aquesta era l’Espanya que ens podia caure al damunt com una llosa, com una condemna bíblica. Però avui ens llevem en un país una mica més optimista i somrient, amb problemes, clar, però també amb oportunitats per acabar d’arrodonir el viratge històric dels darrers trenta anys: apropar-nos al benestar del nord d’Europa sense perdre la calidesa ni les arrels del sud. Zapatero ha tingut la virtut de posar una nova lletra a una música que la societat espanyola està tocant fa molts anys. Ha confirmat que el vot del 2004 no era només una resposta a les mentides de l’11-M, sinó l’expressió d’un desig de canvi molt profund, contradictori, divers: tan profund i sòlid que ha resistit quatre anys de plom, de fúria, de ràbia. Ens llevem avui en un país que no ha premiat la mentida, la indecència, la cara dura. En un país una mica millor. Es veritat que aquest és un bon dia i que val la pena desitjar-nos bona sort...

Vots i pistoles

Ho trobo depriment. Hi ha infinites raons per anar a votar. I algunes menys per abstenir-se. Ja queda poquet, una horeta justa per a les vuit del vespre. A aquestes hores, encara és més patètic i ofensiu per a la intel.ligència l’argument següent: per respondre a ETA, cal anar a votar. Ens han pres per babaus? Se n’han oblidat del que prediquen? ETA fa terrorisme, no política: vincular el vot i el terrorisme és un error descomunal. Una cagada èpica. Deixem-ho estar, sisplau, fem veure que no ens n’hem adonat: el terrorisme és una cosa, la democràcia una altra. Dretes i esquerres demanen el vot: perfecte. Però barrejar el terrorisme amb el vot és indecent. A més d’inútil: serveix per sortir a la tele dient alguna cosa aparentment interessant i intel.ligent, però no és més que una de les majors rucades que es poden dir tal dia com avui. Separem política i pistoles. El vot és lliure, no condicionat pels terroristes. Ni a favor ni en contra. Que els ciutadans diguin el que vulguin. Sense por a les pistoles, sense tenir-les en compte. La major victòria és ignorar-les. Ja ho entenc, ja, és un argument benintencionat. Però el camí de l’infern està empedrat d’arguments com aquest... Votem. O no. I enviem la policia i els jutges a buscar terroristes. La democràcia no és per a ells. La participació no pot tenir cap mena de deute amb ells...

Ah, però encara existeix el Senat?

Aquest matí, quan he arribat al meu col.legi electoral, tenia un dubte: encara es fan eleccions al Senat? No n’estava gaire segur. He trobat la resposta a la taula on s’amunteguen les papetetes: sí, hi ha uns grans llençols de color crema on pots fer creuetes. Es una prova per a ciutadans com jo que han perdut la fe en l’existència del Senat: si hi ha paperetes, és que encara existeix. Jo en tenia molts dubtes, no n’he sentit a parlar ni una sola vegada en campanya electoral. Crec recordar que fa anys votàvem a uns senyors (i algunes senyores) per a senadors i senadores, un nom que té ressonàncies històriques profundes encara que no se sàpiga ben bé què fan ni si serveixen de veritat per a alguna cosa. Jo diria que més aviat tenen una funció decorativa, com a molt.
Aquestes setmanes de campanya el Senat ha acabat de desaparèixer de la vida política. Ja era pràcticament invisible, però enmig del soroll electoral s’ha volatilitzat del tot. Reconec que no en tenia ni idea de qui es presenta, ni m’importava gaire, però estic convençut que el meu cas no és únic. Pregunteu, pregunteu... No sé si trobareu gaire gent que conegui els candidats a senadors/es i, si els voten, dubto que sàpiguen per a què. Es com un vot mecànic: votes als teus a tot arreu i llestos, ja has complert.
Podria tenir un paper de veritat, s’ha dit sempre, com a autèntica cambra de representació territorial de les espanyes, una mena de fòrum polític molt plural, amb moltes llengües oficials, amb moltes banderes, on es podria exercitar allò tan bonic i complexe de la diversitat en la unitat. Vaja, un fòrum de les espanyes... Però això no ha interessat seriosament mai a ningú. I allà segueix la cosa, perduda en el mapa institucional, esperant que algun dia algú se’n recordi i li trobi alguna utilitat. En tindria molta, sens dubte, però hauria de ser en una altra mena de país...
Per això, mentre no canviin les coses, he decidit allà mateix, davant les paperetes de color crema que no, que no votaria mecànicament una cosa a la qual no li trobo cap sentit.
I he dipositat el meu vot al congrés, amb tota la meva convicció democràtica, per donar un nou mandat a Zapatero i una nova oportunitat a l’Espanya en la qual jo tinc posada la meva esperança, tot i tenir molts dubtes de si existirà mai. Però amb la mateixa convicció aquesta vegada he decidit no votar al Senat, per responsabilitat. Fins que tingui sentit el meu vot...

La segona volta de l'11-M

Un assassinat apolític? Quina falsedat la que va dir ahir divendres Ibarretxe, en la seva intervenció institucional sobreactuada, plena de paraules dures per demostrar indignació: que es negava a llegir el darrer assassinat d’ETA en clau política. No s’ho creu ni ell. No han assassinat un treballador, sinó un símbol del PSOE, el que tenien més a mà, el que han trobat més fàcilment disponible i desprotegit. No servia qualsevol treballador, sinó qualsevol socialista. Per a un missatge adreçat a la societat espanyola en general i a la basca en particular. I per a una venjança contra el PSOE i Zapatero: el missatge va directament adreçat als que no van afluixar a la taula de converses, als que no van cedir ni molt menys es van rendir.

Les dues cares del PP. Si algú s’imaginava que en unes hores el PP i el seu seguici mediàtic podien canviar de rumb, ja ha tingut la resposta. El PP (escaldat en això de la gestió interessada de les crisis) ha optat per fer veure que adopta un to institucional i educat, amb un Rajoy fent el paper d’home d’Estat i l’Astarloa o el Losantos donant canya al PSOE, en una primera fase sense massa estridències, fins que acabin de trobar el to definitiu. Sense oblidar el patètic i verinós Alcaraz. No volen ni quedar curts ni passar-se: per això firmen una hipòcrita declaració unitària, i la fan grinyolar dos segons després reclamant que es bloquegi fins al final de la humanitat qualsevol possibilitat de parlar amb els assassins. Sabent que ningú no els regalarà aquesta victòria en la recta final de les eleccions, estan comportant-se clarament com a jugadors de cartes marcades, una vegada més, còmodament instal.lats en el “tot s’hi val”. Clar que saben que tard o d’hora això passarà i que Espanya no es rendirà als terroristes, però simplement volen fer-ho ells, més magnànims i més espanyols (de bé) que ningú. I mentrestant, embolica, que fa fort.

Patxi López i els socialistes bascos. La seva reacció en calent, davant del cadàver del company assassinat, explica moltes coses. És una de les claus de la gestió complicada de les reaccions: li va retreure a Rajoy personalment la seva insistència a dir que el PSOE traeix i ofèn les víctimes. El socialisme basc és una de les claus profundes del confús intent de Zapatero de buscar la pau al voltant d’una taula. I també de l’intent paral.lel, més de fons, de restar suport electoral als terroristes: aquelles converses van donar un resultat nul, però caldrà jutjar-les diumenge al vespre en funció dels resultats electorals del holding terrorista al País Basc.

De quina fusta estan fets aquests polítics bascos? Crec que no ho diem prou. Cal tenir molt valor per dedicar-se a la política al país basc, especialment a les files del PSOE i del PP. No només per viure permanentment a l’ombra d’un escorta o mirant sota el cotxe o menyspreant el perill com va fer l’exregidor assassinat ahir: viuen amb l’ombra de la mort al costat. Pendents d’una loteria macabra. Mereixen admiració. I un esforç de comprensió especial, més enllà de les coincidències ideològiques. Sense entendre’ls profundament no es pot entendre del tot cap de les dues grans postures davant del terrorisme. I el seu heroïsme cívic fa especialment miserables moltes de les coses que s’han dit.

Si el mort hagués estat del PP... Poca gent ha escrit això, perquè costa formular-ho, però quanta no ho ha pensat? Per fer lectures completes de la realitat (lectures polítiques, sí), és imprescindible plantejar-se escenaris alternatius i pensar “què hauria passat si...”. Acostuma a ser molt revelador. Tan brutal com revelador.

La suspensió de la campanya. No ho tinc massa clar, però em temo que la més sensata reacció ha estat la de CiU: mantenir l’agenda electoral, tot i que canviant el guió de l’acte de final de campanya. Els dos grans candidats es van posar d’acord ràpidament en la suspensió de la campanya. Seria interessant saber a iniciativa de qui. Podria ser que el refredament sobtat ens hagi anat bé per no acabar pitjor. Però és una mesura poc encertada: si declarem que ens neguem a que una colla d’assassins ens condicionin el vot, fem campanya fins les 00:00 hores, com estava previst. Suspendre la campanya ha estat un error que amplifica l’assassinat: la normalitat (relativa) és el millor missatge per als assassins i als seus còmplices.

La segona ronda de l’11-M del 2004 està definitivament servida, ens agradi o no. Amb un vincle Mondragón: aquí ha acabat la campanya, marcada pel mateix nom que fa quatre anys apareixia a la targeta trobada a la famosa furgoneta Kangoo... i que va servir per a alimentar la teoria de la conspiració. El cercle es tanca. Tindrem una jornada de reflexió complicada.

El missatge dels bàrbars

L’hora de la veritat s’ha avançat i durarà 48 hores. Des d’ara fins a la nit de diumenge aguantarem la respiració fins veure els efectes colaterals –si és que en té- de la darrera animalada d’aquesta banda terrorista ja vençuda, però encara capaç de morir matant. ETA dispara una vegada més contra les urnes i envia el seu missatge a la societat espanyola. No volen ni poden fer-ho d’una altra manera: ja han entrat en l’espiral del seu final, i amb ràbia posen el cadàver d’un home damunt la taula. Era una víctima fàcil. Per això el van triar. I perquè era ex regidor del PSOE a Mondragón: més clar, impossible. Ara a veure com gestiona cadascú tot això, a dos dies de les eleccions.

Després d’una legislatura marcada per un intent decent i digne de buscar la pau final, i per la utilització sense complexos del terrorisme –el d’ETA i l’islamista- per donar canya al govern, arriba el missatge rotund dels bàrbars. Ens diuen que són capaços encara de fer molt de mal. I aquesta vegada han aconseguit el que porten dies buscant i només era qüestió de temps: un mort que sacsegés les consciències, que fes trontollar la campanya electoral. Busquen obrir una mica més l’esquerda que la utilització maliciosa del terrorisme ha obert a la nostra societat. Intenten condicionar el resultat, no es podia esperar una altra cosa.

Ho aconseguiran? Depèn. Acaben de posar una bomba de rellotgeria. Han posat munició a disposició de qui la vulgui utilitzar. Perillós. A hores d’ara no està gens clar en quin sentit pot evolucionar tot plegat. Depèn de les reaccions, de la gestió de les temptacions... L’experiència recent no augura res de bo, la veritat. Però no perdem encara l’esperança.

La primera reacció, la de Rajoy, ha estat instantània, rapidíssima: tenia pressa per dir la seva. Moderat i educat en les formes, per no patinar en excés, s’ha quedat just a la ratlla. Ja ha deixat caure la frase clau, escombrant cap a casa: “Todo el mundo sabe lo que yo pienso”. Sí, ho sabem, clar. I el que ha dit i fet, i deixat dir i deixar fer, aquests darrers anys, també. Zapatero ha esperat unes hores: està en la seva línia, contenció i sentit de responsabilitat, abans de parlar hi ha moltes coses que s’han de fer. Una d’elles, pensar. El que toca: és en aquests moments quan es posa a prova la talla d’un governant.

Rajoy ha continuat fent campanya i ha dit ja a qui ho vulgui entendre: ho veieu?, jo tenia raó.

La clau està en el que no ha dit i està implícit i en el que aquests dos dies es pot arribar a dir. I es diran moltes coses, preparem-nos. Els ciutadans tindran oportunitat de pensar i repensar sota l’impacte emocional i polític de l’assassinat, de respondre diumenge amb el vot civilitzat als criminals.

Votem el que no volem?

Gràcies a la brillant jugada d’ElPeriòdicd’Andorra, els ciutadans hem guanyat una mica de dignitat democràtica: ja està bé que ens tractin com si fóssim nens amb la prohibició de les enquestes o la patètica jornada de reflexió. Tenim enquestes i tornem a tenir empat. Per variar. Diumenge pot passar qualsevol cosa: no veig pas impossible que ens n’anem a dormir amb el tàndem Rajoy/Rouco governant els nostres cossos mortals i les nostres ànimes eternes, a major glòria d’Espanya i de Yahveh.

La campanya electoral no dóna ja molt més de si. Queden dos-tres dies, si comptem el dissabte i el reguitzell de sms i webs, blogs i pancartes que prolongaran la campanya unes horetes més. Més enllà del ric anecdotari, de la nena de Rajoy, de les excel.lents produccions audiovisuals d’aquesta campanya, els debats televisius i tot el soroll de rigor, la campanya una vegada més ha quedat plantejada en negatiu: el tema central no és cap a on anem, sinó si fem tornar o no els hereus del trio de les Azores, els mentiders de l’11-M, els autors del “decretazo”, els que han insultat Catalunya impunement durant quatre anys, els que han jugat amb el terrorisme, les víctimes, la justícia, l’educació, la immigració i estarien disposats fins i tot a vendre’s l’ànima, si en tinguéssin, per recuperar el poder.

El gran tema és si torna o no el PP. Genial. Com aquests quatre anys, el PP és el centre de la política espanyola. En poques coses coincideixo amb Felipe González, la veritat, però com a polític brillant que és i ha estat, implícitament ho reconeix al final d’aquesta entrevista. No hi ha altre tema, implícitament o explícitament. Seran uns “caradures”, sí, i mentiders, també, i demagogs, també: un petit exemple més, per si no en teníem prou, és que Rajoy té la barra de dir avui que l’11-M no ha estat un tema central per a ells. Però han tingut la virtut de dirigir amb les seves animalades la política espanyola, de condicionar-la quatre anys seguits i ara acabar de condicionar les eleccions.

L’error estratègic (inevitable?) de ZP i del PSOE ha estat aquest, deixar-se condicionar absolutament per la brutal pressió d’un partit disposat a trencar-ho tot i a traspassar tots els límits de la decència i dels valors democràtics. No hauria estat gens fàcil desenganxar-se d’aquest tsunami de fang amb el que han embrutat tota la política i la societat espanyola, però no hauria estat impossible tampoc: per a mi, aquest error gravíssim forma part del passiu del mandat de ZP, que a canvi té sens dubte importants actius especialment en polítiques socials i en infraestructures, i alguns de més dubtosos i matisables en matèria de model territorial.

El cert és que Espanya es veu millor des de fora: hi ha més perspectiva per entreveure el dibuix global. Les cròniques del New York Times, del Liberation amb el seu Vive l’Espagne!, del Financial Times i d’altres mitjans de referència apunten en altres direccions i esbossen un país avançat, amb oportunitats, modern, profundament canviat, però enfangat en una mena de pudent bassa política que no porta enlloc i que ens paralitza i, si ens deixem, acabarà per ofegar-nos. I, ull, amb seriosos problemes de lideratge polític. No hi ha gaire gent que acabi de fer el pes...

I en això estem ara, en veure si davant d’unes enquestes que tendeixen des de fa setmanes a l’empat, apareix una mena de “vot de la por” que renovi la confiança a ZP més que per entusiasme, per temor o fàstig a quatre anys més de Rajoy i la seva colla. Ja sé que el meu lament no té destinatari... Tot i que votaré ZP aquest diumenge, no em convenç gens ni mica que molts dels vots que tindrà per desempatar els rebi per negació, no per afirmació. Si té la majoria, ull, serà en bona part més una majoria anti-PP, com a tota aquesta legislatura, que a favor del projecte polític que lidera. Un projecte polític que no s’ha situat aquests quatre anys com el corrent clarament predominant a la societat espanyola: ni li han deixat ni ha pogut construir un discurs de futur potent. Què hi farem, ja no té remei... Veurem si els quatre anys vinents canvia alguna cosa o ens acabem d’ofegar del tot en aquest marasme interminable...

Mitjanit al jardí del bé i del mal

Al Financial Times són una mica tontets, no dominen el castellà i s’han fet un embolic amb les paraules del portaveu del PP Gabriel Elgorriaga. Ell no va dir mai, mai, que l’estratègia del PP fos motivar l’abstenció dels votants socialistes. No, no, el que ell volia dir i van entendre just a l’inrevés és que volien motivar que els votants socialistes es facin l’harakiri i votin per Rajoy. En espanyol, aquestes dues coses es diuen gairebé igual, és normal que un periodista estranger no capti els matisos de la llengua de Cervantes, tan universal a tot arreu menys a Catalunya i entre els fills de la Gran Bretanya que li han fet aquesta mala passada...

Es mitjanit al jardí del bé i del mal... electoral. Hem arribat a la meitat del via crucis, gràcies a déu i al diable queda només una setmana de soroll. Però fins i tot enmig d’aquest soroll es va esvanint la boira i apareix, nítid, contundent, el dibuix d’una decisió moral, amb derivades no només polítiques, sinó també ètiques. Els matisos del gris es van perdent i apareix la duresa del blanc o el negre, de votar a l’home abans conegut com a ZP (ara “Z”, o simplement ^^) o al registrador de la propietat sense entranyes. Gràcies a Rajoy, ZP apareix molt, infinitament millor del que realment és: no diria jo pas que hagi estat un desastre, ni molt menys, però tampoc no passa d’un aprovat justet. Tot i que ha fet una bona feina aquests anys i el país ha avançat més del que sembla, la nota final no és brillant. Coses de la vida.

Però aquí juga un paper clau la política del fàstig insuperable que va posar en marxa el PP i Rajoy l’endemà de les eleccions del 2004, que van perdre perquè ja havien perdut totes les manies i havien decidit imitar Bush i altres neocons, que menteixen com qui respira, amb la seguretat que el seu Senyor els perdonarà algun dia. El fàstig i el soroll són dos elements clau d’una estratègia basada en acollonir el contrari, descentrar-lo i desconcentrar-lo, impedir-li que governi o que pensi pel seu compte: han condicionat absolutament la legislatura, han fet que tot hagi girat al voltant seu.

En la mitjanit que ha caigut sobre el jardí del bé i del mal apareix clarament dibuixada la gran decisió, que ja no és només entre programes o candidats, sinó que se situa en un terreny moral: ja que està plantejada així de brutalment la qüestió, ja que l’han portat a aquest territori on no hauria d’haver arribat mai, la tria és entre el bé i el mal. A mi em va costar votar ZP el 2004, coincidències ideològiques a part: no ho veia clar. M’he negat sempre a actuar com un ciutadà-autòmata: intento votar amb el cor i amb el cap (ai, de què em sonarà a mi?), pensar i actuar pel meu compte... El 1996 de la dolça derrota de Felipe, vaig pensar –amb dolor- que era el que tocava, passar pàgina: jo no el vaig votar aquella vegada. Es tractava de veure si aquest país era capaç de tenir una dreta menys asilvestrada: el primer mandat del PP va semblar que sí, que podien anar pel bon camí. Però ben aviat es van treure la pell de xai i es van enverinar de poder, de mentides, d’imperialisme, de guerres, d’intolerància, de rigor inquisidor, d’insults a la intel.ligència.

Porto dies pensant-hi. Què faré diumenge que ve? Ja ho tinc clar. Podria no dir-ho, potser algú pensarà: clar, què ha de fer aquest, si en el fons és sociata? Sí, sí, però d’autòmata, res. Més enllà de les meves pròpies conviccions, del lloc (una mica heterodox, sense estridències) on em situo en l’espectre polític, tinc clar que si guanyen Rajoy i el PP aquest país haurà convalidat la mentida, l’estratègia de destrucció de la democràcia i fins i tot la política de terra cremada de qui prefereix un país destrossat per poder governar un dia sobre les ruïnes d’Espanya. Per això crec que la dimensió del vot adquireix un valor ètic: l’esquema no és el clàssic dreta-esquerra, no. Se situa directament en l’eix del bé i del mal, de la decència i la indignitat, de triar entre una democràcia que valgui la pena i que no ens faci caure la cara de vergonya o una mena de república monàrquica i bananera governada per locutors, directors de diaris, bisbes, generals colpistes i polítics sense escrúpols. Quina llàstima haver de situar-se a aquestes alçades de segle XXI en un esquema d’àngels i dimonis, en les fronteres del bé i del mal... ZP (d’angelet, res, no ens enganyem) representa justament aquests escrúpols, aquest intent de batallar per la dignitat i la decència, la renúncia al tot s’hi val. Per això el votaré, la qual cosa no vol dir que em facin mal les mans de tan aplaudir-lo... Simplement, que em nego a rendir-me al malèfic poder dels prínceps de les tenebres. Quan sigui possible, més endavant, ja tornarem a parlar de política...