4 de des. 2007

Frenada tàctica

La mani de dissabte (un còctel carregat, amb trens de rodalies, AVEs, dignitats nacionals i drets a decidir, tot ben remenat i sacsejat) no va ser un esdeveniment de magnitud històrica ni un terratrèmol, però no s’hauria tampoc de menystenir. No hi ha un abans i un després. Ja els agradaria a alguns, ja... Tothom intenta agafar aire amb l’empenta de la mani: alguns per inflar les veles d’un viatge cap a enlloc, d’altres per rascar algun vot... Finalment, el doctor Montilla, impassible però no immòbil, intenta posar-se a favor del vent, tot procurant no quedar fora de joc ni al mapa català ni a l’espanyol. Complicat equilibri, en efecte. Acusa rebut del missatge (un “mandat exigent”, en diu) i pretén convertir-lo en combustible per a un altre viatge, més pragmàtic. I de passada procurar que el país no derrapi, perquè aquí hi ha massa gent que li està trobant el gust a apretar l’accelerador a fons... Una frenada tàctica per canviar el rumb pot ser un intel.ligent moviment tàctic, i hi ha marge per fer-lo: no a les portades dels diaris, però sí a la discreta societat catalana que s’ho mira tot plegat amb un cert distanciament. Ja veurem si se’n surt i no descarrila tot plegat, perquè està intentant un canvi de vies a alta velocitat... Mentrestant, va corrent el compte enrera cap al mes de març...