Zapatero, Mister Smith i el profeta Pujol

No negaré que Zapatero és més sant de la meva devoció que no pas Pujol. Tanmateix, ZP em té desorientat des del primer dia, quan el bambi es va saltar els elefants cuirassats del PSOE dels anys grisos i bruts i va esdevenir secretari general, després candidat i finalment president, cosa que només ell era capaç de somiar en ple aznarisme imperial, encara associat d’aquella manera al pujolisme en el seu agredolç capvespre.

MISTER Z I MISTER SMITH.

Es força inclassificable, aquest home. Però té una mena d’optimisme invencible, un punt d’ingenuïtat barrejat amb la duresa necessària, que em recorda aquelles pelis de Frank Capra i sobretot la de “Mr. Smith goes to Washington”. Té a vegades allò que et posa la pell de gallina quan recites en veu alta la Declaració dels Drets de l’Home, alguns textos de Jefferson o de Lincoln, de Roosevelt, de Kennedy, l’extraordinària poesia política que van engendrar les revolucions nordamericana i francesa... Paraules, sí, però quines paraules! Les paraules tenen poder, el poder de canviar el món, la gent: i aquelles velles paraules ho estan fent.

GATS VELLS, GATS NOUS.

Pujol és una altra cosa, el contrapunt de ZP: no s’haurien entès mai. Pujol és més com Felipe: curtit, pragmàtic, possibilista, hàbil en el regateig, un punt cínic (l’imprescindible), però amb fortes conviccions i una fe indestructible en la seva missió, idees potents, capacitat de formular-les. I de liderar a la vella manera, la d’un altre temps. Aquell parell eren gats vells i grossos. ZP sembla una mena de gatet jovenet i maldestre, però ull amb deixar-se enganyar per les aparences: també és capaç de caçar el que se li posi pel davant... Té instints fel.lins amagats. Però aquest paio, fins i tot quan li cauen clatellades des de tot arreu, treu de dins la carta de navegació dels grans principis democràtics. La teoria pura, el dret polític, les lliçons apreses, després explicades i finalment viscudes des de dintre sobre la democràcia. Es radicalment nou aquest tipus de polític, no encaixa en la vella estirp.

RESPECTE I MENYSPREU.

A més, ZP és un punyetero. Vegem-ne un exemple. Expressa (crec que és el primer socialista espanyol que ho fa, si no l’únic) respecte cap als manifestants catalans de l’1D, accepta la crítica, les paraules dures i es compromet a escoltar-les. La qual cosa no vol dir pas rendir-se: el joc és més complex, i aquí sembla que ens n’haguem oblidat de tot plegat i passem de les manis a la independència o a desafiar uns (ara) inexistents tancs espanyols. La festa és de franc, barra lliure, però només són paraules... I molts dels que les pronuncien amb una mena d’entonació èpica, com Napoleó al peu de les piràmides, vint o quaranta segles d’història ens contemplen, mes enfants de la patrie, saben que són només paraules i la vida va per una altra banda. Estan jugant amb foc. Ho saben i ja els va bé. Creuen que dominaran la foguera quan arribi el moment...

A l’altra banda hi ha les declaracions del gat vell Pujol, una mena de gat d’angora que vigila d’aprop la masia i l’hortet i de tant en tant treu les urpes: “No respecto ni Zapatero ni Rajoy”. Hi ha vegades que les comparacions són odioses. Sense menystenir gens ni mica la grandesa de Pujol: no és el pare de la pàtria ni el polític català més gran de tots els temps des dels romans, però tampoc no es pot ignorar el seu paper decisiu, coral “malgré lui”, en la Catalunya de final de segle XX... i ja som al XXI, i aquest ja no és el seu segle... Entre el respecte (algú dirà que hipòcrita o “de boquilla”, però no és així, en absolut) de ZP i la manda de respecte de Pujol, que té els nassos de ficar demagògicament en el mateix sac a Zapatero i Rajoy, hi ha un segle de distància: l’oceà dels profetes messiànics els separa. Pujol és del temps del Yahveh de l’Antic Testament, fa de Moisès en aquesta confusa i bíblica història. ZP no ha fet ni farà mai de profeta ni de messies (això l’honora, però no el fa perfecte ni infal.lible, ni meravellós, ull) i diu i practica el respecte democràtic.

TOT JUGANT A FER DESCARRILAR EL TREN.

Corren temps clarament postconstitucionals i preconstitucionals: aquest respecte, aquesta ingenuïtat de pel.lícula de Frank Capra, és una alenada d’aire fresc que bufa de tant en tant (només de tant en tant) des de la Moncloa. Gairebé només des de la Moncloa, aquest és un dels problemes... Digui el que digui l’irat profeta Pujol, mai no havia bufat aquesta mena de vent des de la dura i rància messeta castellana ni des del nucli dur del poder. Ell ho sap perfectament. Aquest és un altre dels problemes: Pujol i els seus masovers, portats per un atac de banyes i ansiosos de passar a la història abans que la història passi pel seu damunt o hi hagi algú més patriota, juguen a fer descarrilar l’únic tren viable per a la Catalunya del segle XXI.