La crosta nacionalista

El portaveu sociata Joan Ferran ha entrat “a saco” a proposar dràstiques cirurgies pro-governamentals a TV3 i Catalunya Ràdio per eliminar “la crosta nacionalista”. Té valor, cal reconèixer-ho, posant a parir l’Antoni Bassas, per exemple, des de les planes d’un diari privat pro-governamental com és El Periódico (consti que no em molesta gens que en sigui, només ho descric). Això sí, no l’esmentava pel seu nom... Comencem per una obvietat: Joan Ferran té tot el dret del món a dir això, només faltaria. Els mitjans de comunicació, públics i privats, no van sobrats d’autocrítica. Ell sabia que se’l menjarien de viu en viu, n’era molt conscient i tanmateix va dir unes quantes grans veritats (coincideixo en part amb el diagnòstic, però gens ni mica en el tractament), algunes que ho eren a mitges i d’altres que només eren afirmacions interessades, plenes de paranys per si pica algun ingenu. Si ho sabia i tanmateix ho va dir, alguna cosa buscava...

Anem a pams... Espanya ha d’existir als mitjans de comunicació públics catalans? Sí, clar, ja està bé de jugar a nines amb això d’Estat Espanyol. “Demà plourà a tot l’Estat”... a on, exactament? a les oficines de l’Administració? només als ministeris? Sisplau! D’acord en què han de ser nacionals i no nacionalistes: no es pot oblidar que aquests mitjans els paguem entre tots i totes. L’argument és idèntic al que serveix per no donar la raó a les intervencions quirúrgiques que proposa el mateix Ferran: la solució no són les quotes de partit, ni molt menys despolititzar, sinó “despartititzar”. Si és que això interessa de veritat a algú...

Això sí, que desafortunat això de la crosta, perquè no és nacionalista. En tot cas és convergent-pujolista, diguem les coses pel seu nom. Herència d’un temps ple de comissaris polítics i de diverses onades d’excel.lents comunicadors que van servir d’exèrcit per a una causa patriòtica. Aquest era el paper reservat a TV3 i Catalunya Ràdio, amb l’eufemisme de posar-les “al servei de la construcció nacional de Catalunya” (convergent i pujoliana-pujolista, clar). Teles i ràdios posades al servei de crear un territori mediàtic sobre el qual algun dia construir un territori real, separat de la resta d’Espanya: el famós Mont Blanc, la terra promesa que Moisès-Pujol senyalava amb el dit al seu hereu... Un objectiu evident i en bona part assolit. Primer l’esquerda televisiva i radiofònica, després les altres esquerdes... Per això no surt a la tele el temps que farà a Fraga i sí a uns inexistents països catalans.

I parem aquí. La solució és repartir els tertulians dels programes per quotes de partit, com ell insinua? Donar més notícies positives sobre el que fa el govern? Inaugurar seccions a tort i a dret plenes de lloances al tripartit? Fer més fitxatges de persones que simpatitzin amb el tripartit? Si l’exemple d’aquest equilibri ideal és per exemple no retransmetre ni 5 minuts en directe la manifestació de l’1D (una mica més important que el festival anual de gossos d’atura, no?), anem llestos... Jo no hi vaig anar, però no és seriós negar-li importància ni amagar-la.

Es temptador, sí, dominar políticament els mitjans de comunicació, sobretot quan governes tu. Però la moneda té cara i creu: quan manen els altres, t’adones que de cop no pintes res i et colen tots els gols. Per a qualsevol partit, la millor inversió de present i de futur és la independència dels mitjans, el seu control democràtic (res a veure amb el CAC, per exemple) però sense intervencionisme interessat, el pluralisme de veritat, al servei de tota la societat i com a reflex de tota la societat (en aquest cas, això inclou evidentment la part no nacionalista i la no sobiranista). Però els partits no se n’adonen: pensen en el curt termini, en l’emprenyada d’avui, en els titulars d’avui, en clau de “meus o dels altres”... Un greu error estratègic. En aquesta matèria encara hem de fer un llarg camí... Deixar-nos d’operacions quirúrgiques i apostar per solucions homeopàtiques, lleugeres, naturals, sàvies... Un primer pas és parlar-ne obertament, cosa ben poc habitual.