El rei, millor calladet

Es un paio alt, d’amples espatlles, guapot, simpaticot. Sap estar, té sortides catxondes, no se’l veu excessivament cregut. Ha tingut l’encert de trobar el punt mig d’una fórmula que combina sàviament una monarquia d’estar per casa, un uniforme militar ple de medalles i galons, un estil esportiu i desenfadat, unes mínimes concessions cortesanes i una mica de catolicisme ritual, el justet. Però es perd quan posa en marxa la màquina de fer discursos oficials. Aleshores és quan a ell li comença a relliscar la corona del cap i a altres ens cauen altres coses rodolant cames avall.

Tòpics de segona mà. Els discursos de la famosa Pasqua militar, el dia de la Hispanitat i algun altre són les peces clau del sistema de missatges profunds que suposadament envia el monarca sobirà als seus súbdits sobirans. Però el més destacat i entranyable és el de Nadal, quan aprofita la tele per desitjar-nos unes bones festes a l’hora de sopar. En aquell moment ja fa hores que està en marxa tota una maquinària repartida pels mitjans de comunicació de tot el país, dedicada en cos i ànima a trossejar el discurs, buscar significats profunds a una col.lecció de tòpics i idees de segona mà, a cercar missatges amagats en alguna frase. Ens hem cregut que és important el que diu perquè és important qui ho diu i el moment que aprofita per dir-ho. Res, ximpleries. No diu mai res de bo, tot i que hi posa el punt just de solemnitat i entranyable proximitat.

Más de lo mismo. Ho sabem tots, però fem veure que no i omplim pàgines i pàgines a la premsa dedicades a analitzar, ensumar, interpretar i lloar el missatge reial. Una altra tradició nadalenca, d’aquestes que deixen de tenir significat però repetim perquè així s’ha fet tota la vida. No tinc cap espia a la Zarzuela, però seria capaç d’escriure el guió del missatge nadalenc del rei Juan Carlos (així, res de Joan Carles, aquí i a la Xina) dues setmanes abans: no m’equivocaria gaire. Quatre referències a la unitat, al terrorisme, a la saludable diversitat de la pàtria indissoluble, als soldats i exèrcits que garanteixen la indissolubilitat si algun dia falla tot, una mica de rotllo hispanoamericà i para de comptar.

Tele i vitrina. Dels seus discursos nadalencs, retòrics i buits, no en quedarà mai una frase per a la història. A canvi, de les seves sortides del guió en podia viure si algun dia es queda sense corona: els que han aprofitat el “que te calles” com a to per a telèfons mòbils han fet una pasta, la SGAE hauria d’intervenir per reclamar els drets del monarca... Per això mateix, el millor que es pot fer amb el rei i la monarquia en general és el mateix que fem a les cases amb les coses de cert valor, poca utilitat i vistoses: desar-les en una vitrina, a la vista, però tancades. I en el cas de la tele, que no deixa de ser una vitrina presidint el menjador, millor amb el volum abaixat. Calladet, ja que no tenim altre remei que ser monàrquics per la gràcia de Déu.