La pàtria és un tren

Les metàfores són perilloses i relliscoses. A Zapatero l’AVE li ha pujat al cap. Es el que té l’eufòria ferroviària després d’ensopegar amb esvorancs i túnels diversos. Un bon dia toques la tecla de “play”, el tren es posa en marxa, el comptakilòmetres marca els 300 i veus passar a tota velocitat la història... Zapatero, l’home que és capaç de desitjar “feliz navidad en nombre del Gobierno de España” sense que se li escapi el riure, cau en el parany tòpic de tots els polítics: el catàleg del gremi dels enginyers de camins, canals, mines, autopistes, viaranys, ponts, ports... Una mina, mai millor dit, quan s’apliquen a la política. Més aviat gastada, però una mina.

D’aquesta font inesgotable on van a buscar frases rodones tots els polítics, tard o d’hora, en surt una frase per a la història. Amb majúscules, la que sintetitza una estratègia: “Lo que más une a los españoles, lo que mejor vertebra y cohesiona el territorio es la construcción de infraestructuras de este tipo y la mejora de las comunicaciones".

Amb l’alegria pròpia de les festes nadalenques, ZP confón “apropar” amb “unir”. Mira el mapa d’Espanya i ja el veu ple de línies amunt i avall, amb trenets que a tota màquina travessen la geografia espanyola i ens van unint, unint, unint, donant un sentit definitiu i lluminós a la darrera “E” de” RENFE. O a la famosa “E” d’AVE.

Ha nascut un nou nacionalisme, dinàmic, modern, excitant: la pàtria és un tren. Ni més ni menys.

De rodalies? De llarg recorregut? D’alta velocitat? De joguina?