Felip Puig veu possibles tota mena de governs a Catalunya, amb la condició (implícita) que CiU hi sigui. Quan diem “Decidim decidir”, estem dient que volem governar, oi? Tot i que l’Avui en destaca un, per posar nerviosos els sociates i animar el cotarro (“Felip Puig veu factible un govern alternatiu de majoria nacionalista a Catalunya”), en la mateixa notícia apareixen unes quantes combinacions més per tal que “permetin al catalanisme recuperar el lideratge de les nostres institucions", ni més ni menys, que ara estan en mans de botiflers i sucursalistes de segona. Combinació somiada: CiU+ERC. Combinació òptima, per dissimular una mica: CiU+ERC-ICV. Combinació fotuda però ves a saber: CiU+PSC. De la combinació CiU+PP, ni una sola paraula.Madrid: per manar-hi, sí
Totes aquestes combinacions admeten, faltaria més, un escenari mixt, que traduït al català de carrer vol dir: CiU manant a Catalunya i remenant les cireres a Madrid, amb el PSOE o amb el PP, que pel bé de Catalunya no s’ha de mirar prim ni tenir fàstics.
Partidisme? No, què va...
Però si algun malpensat s’imagina que darrera d’aquestes hipòtesis hi ha cap mena d’interès partidista, que s’ho tregui del cap: ell pensa en un entorn “que torni a donar prioritat al projecte de país abans que al projecte ideològic”. Clar, d’entrant, Catalunya, de primer plat, Catalunya, de segon, Catalunya i de postres, Catalunya. A l’hora dels cafès ja veurem si ens queda algun raconet a la panxa per posar-hi unes engrunes d’ideologia....
El brillant exemple basc
Per acabar-ho d’adobar, el portaveu del futur govern totterreny, s’inspira ni més ni menys que en l’envejable experiència basca. Just l’endemà que Ibarretxe ofereixi a Catalunya una interessantíssima col.laboració per al que calgui, que els bascos del PNB ja se sap que tampoc no tenen gaires manies, pel bé de la pàtria basca, és clar. Puig troba que l’experiència basca podria tenir "cert mimetisme a Catalunya: CiU per PNB, ERC per EA, ICV per Ezker Batua". Espectacular: més inoportú, impossible. Es el problema d’embolicar tant la troca per dir una cosa tan senzilla com legítima: tenim ganes de governar, ho enyorem tant...
Només ens faltava mimetitzar-nos amb els bascos. Es justament el que Catalunya necessita... Què en pensen de tot plegat els de la “U” de CiU?
Mirin, a la basca, com a molt el lluç. I gràcies.
8 comentaris:
Benvolgut Joan, amb 30 anys, primer CIU i mes tard el tripartit han intentat vies d'entesa amb Espanya i amb governs de tots colors, aquests quan els ha convingut( per suports numèrics amb les majories al Congreso ) han estat mes flexibles (tot al contrari quan han tingut majoria absoluta), ara bé, quan Catalunya per vies totalment democràtiques ha demandad més autogovern PSOE i PP no han tingut cap escrúpol en fer servir el corró nacionalista espanyol (amb la miserable ajuda dels diputats del PSC) per llençar enrere qualsevol avanç. En resum, qui te les regnes ha utilitzat sempre, una flexibilitat interessada i patètica, indigna de qualsevol domocràcia ben entesa (són 30 anys). Per tant ara toca fer força amb una coalició nacionalista i d'obediència catalana. El PSC amb dues oportunitats ens ha demostrat amb la seva submissió que no és un jugador vàlid pels interessos del nostre país.
Ja no dic res, em meravella la paciencia que te i la pedagogia raonada i tranquila que te en Saltenc, davant les atzagaiades que tu, jo i d'altres fotem contra Ciu.
Moltes gràcies Francesc,esperem tots plegats seguir així molts anys i si al final aquesta pedagogia arriba a bon terme millor. Salut
Benvolgut Saltenc: gràcies pel teu comentari, perquè té moltes i interessants derivades vies de reflexió. Dóna gust dialogar amb tu. Tens tota la raó en una cosa: en democràcia, quan els teus vots fan falta o són decisius, tens unes cartes a la mà, que ben jugades et poden servir de molt. Quan no és el cas, et fots. Es pot dir més fi, però és exactament així. Pura democràcia pràctica, i que ens duri així, amb tots els seus inconvenients... Per això van millor les majories justetes, que obliguen a negociar: donen més joc a tothom i no paralitzen un govern.
El PSC és submís? Traeix Catalunya? Uf... Una vella música, no? El PSC té dues ànimes no contradictòries però sí complicades d'encaixar, la catalana i l'espanyola, pertany a la família del PSOE, amb tibantors i picabaralles, però també a la família catalanista.
No per això traeix ningú, ans al contrari: és així com pot ser lleial a una bona part dels catalans. Diguem que aproximadament a una tercera part? I no és pas que jo no li trobi pegues, però no aquesta...
Com tants altres catalans, de dretes o d'esquerres o de centre o llibertaris o apolítics o nihilistes o pragmàtics o somiatruites o cínics o ingenus, però no traidors ni submissos, que volem ser les dues coses al mateix temps, catalans i espanyols, si ens deixen entre els talibanismes dels uns i dels altres, afegint un tercer cercle concèntric d'identitat: l'europeu (no en el sentit polític, que és un fracàs absolut, sinó en el cultural-espiritual-vital).
Abans de respondre, moltes gràcies el gust evidentment és mutu , ho tinc clar des de el primer dia que vaig descobrir el teu blog i el vaig acollir en els meus enllaços.Ara, anem per feina, aquests últims temps hem tingut l'exemple del nou text estatutari, teniem unes bones cartes a la mà, aquell 30 de setembre en el Parlament ho semblava, però el PSOE per un costat i el PP per un altre, s'han cuidat de posar aigua el vi,la finalitat la mateixa, però amb diferents papers d'acció,s'han de guardar les formes evidentment, els primers prou finament, tampoc massa, i els segons barroerament, a Catalunya els primers tenen una bossa de vots important que són realment infalibles i els segons, (això si amb l'inestimable ajuda de retroalimentació de Esquerra) com pitjor puguin tractar el nostre país, mes vots treuen a Espanya.
Hem pogut sentir fa poc a l'inefable Acebes dient que de cares a la propera legislatura el PP té pensat pactar amb el PSOE una proposta en que per aprovar temes que afectin " la unidad de España " es necessiti l'aprovació dels dos grans partits espanyols.¡ Quina por!
No m'agrada parlar de traicions,mes aviat son maneres, per a mi, el PSC les té clarament en clau espanyola, per citar comportaments recents, l'estatut, llei de la Dependència, secessió de la llengua catalana, seleccions, Arxiu que es troba a Salamanca, reprovació a la ministra de Foment i aportacions económiques favorables en les que ha votat contràriament i encara calentes teories domèstiques (TV3) en que Ciutadants i PP estan fervorosament a favor. Avui, Catalunya es troba en un moment en el que qui porta les regnes no es pot permetre el luxe de tenir dues ànimes. Joan , tu mateix opines que les majories justetes donen més joc, penses que el PSC en aquest cas és un bon jugador ?. Salut!
Saltenc: en el relat del vodevil estatutari te n'oblides totalment del paper que va jugar Mas... i del que volia jugar, tot i que li va sortir el tret per la culata.
Pel que fa a canvis constitucionals o legals per protegir la unitat d'Espanya, com els que esmentes i que alguns a drets i esquerra agiten interessadament, són patètics. Que ho facin, si volen: aconseguiran just el resultat contrari. Com l'Aznar, a qui el catalanisme en general i el sobiranisme en particular li deu encara uns quants monuments.
El PSC no només juga les seves cartes en clau espanyola, sinó també catalana: diguem que intenta portar a la pràctica el que creu, que una i altra cosa no són incompatibles. Amb unes contradiccions importants, clar que sí, que fan grinyolar sovint tota la maquinària.
Em preguntes, benvolgut amic, si el PSC juga prou bé les seves... Home, crec que, malgrat tot, fa una aportació essencial: mantenir la serenitat enmig d'un panorama d'excitació. L'agenda Montilla no entusiasma, certament, però en aquests moments garanteix que el país funcioni, amb totes les pegues i entrebancs que vulguis, força millor: el nivell de gestió ha pujat clarament, tot i que confondre política i gestió és un error que el PSC comet sovint. Montilla domina aquesta agenda i la doctrina de l'estabilitat governamental: just el que necessita el país en temps inquiets, un punt caòtics i esverats. Es de justícia reconèixer també que els altres socis de govern s'esforcen per marcar una ratlla entre la Generalitat i els partits: van aprendre a fons la lliçó del dragon-kahn... Vaja, ni més ni menys que el que faria una part de l'ànima convergent, si no hagués posat la directa en la seva cursa sobiranista. Una bona part de l'esperit i l'electorat convergent coincideix a grans trets amb el socialista en aquesta qüestió: cal trobar un encaix millor de Catalunya a Espanya i no donar un cop de porta.
Altra cosa és que cap a on es decantarà el balanç entre el seny i la rauxa en un futur proper. Ho he dit altres vegades: el frenesí sobiranista (força irreal i massa tàctic) ens pot portar a fer descarrilar l'únic tren al qual podem pujar amb certa comoditat. Si ens ho proposem, segur que podem engegar-ho tot a fer punyetes...
La política d'aparador és molt diferent a la de palau, és a dir la unitat d'acció dels partits catalans va ser superficial de totes totes.
No és de llibre signar un acord al Parlament el 30S i el dia següent presentar-ne esmenes contràries amb Montilla al capdevant i després d'una encaixada de mans davant de tot Catalunya, aquí comença l'estripada de carnet de Maragall.El paper de Esquerra en tot aquest procés és prou patètic, tinc hemeroteca que ho demostra a la teva disposició.
Tota aquesta prèvia va donar legitimitat a un partit amb sentit de govern i en aquells moments a la oposició. En Mas li va sortir el tret per la culata com també li ha passat a Maragall i el mateix Imaz i és que el senyor Zapatero no es troba tan lluny de Rajoy en aquests menesters. No se qui, pro es diu que el mes semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres
Saltenc, el vodevil de l'Estatut el van escriure i interpretar entre tots, força frívolament, tot i que adequadament vestits de pares de la pàtria. Tanmateix, algunes coses d'aquest Estatut provisional estan ben encaminades, tot i que poden descarrilar pel camí... Pel que fa a comparar Rajoy amb ZP, només has d'esperar a que governin, amic meu. Ho veuràs claríssim en dues legislatures: a la primera, parlen català a la intimitat, a la segona et quedes sense peix i sense cove i les banderes es fan grosses, grosses... Per si de cas, jo prefereixo no fer la prova, ja en tinc prou veient el mal que fan aquesta gent des de l'oposició.
Publica un comentari a l'entrada