2 de jul. 2007

Les notes de fi de curs

Montilla és segurament un gran jefe. Vaja, un jefe que mana molt, no només a Palau, sinó també al carrer Nicaragua. Però manar i liderar no són el mateix. La complexitat del govern català i el seu sistema d’aliances segurament només es pot gestionar des de l’estil Montilla, sòlid, tranquil. Es probable també que sigui un bon estil de gestió, especialment després del govern cansat i destrempat que representaven el tàndem Pujol-Mas, més preocupats per les seves batalletes internes i identitàries que no per tirar endavant Catalunya: molt catalanisme “de boquilla”, per entendre’ns, però poques carreteres, escoles, hospitals… També l’estil gris i treballador de Montilla era apropiat, gairebé un bàlsam, després de l’etapa Maragall, que va dilapidar en poquíssim temps (amb la col.laboració inestimable de socis interns i externs) l’esperança nascuda el 2003. Han passat només quatre anys, però sembla una eternitat…D’aquí els bons resultats de valoració que tenia Montilla al principi com a president.

Però ser president no és ser el jefe. Es molt més. Es una altra cosa, subtil, difícil de definir: el que transmets i el que representes, el que ets capaç de catalitzar, les forces i els esperits que pots ajudar a mobilitzar. Segurament l’element clau del lideratge democràtic no és el poder, sinó l’esperit catalitzador. El poder només és l’instrument: fascinant i seductor, terrible i encegador per als que no saben administrar-lo, però no és més que l’instrument, una moneda que passa de mà en mà, com deia molt encertadament un antic professor meu… Aquesta “moneda”, en les democràcies, es mesura demoscòpicament de tant en tant, entre votació i votació… La cotització de Montilla ha baixat de forma remarcable en aquest final de curs. Ha tret una nota baixa.

Les enquestes no ens han de fer perdre l’oremus: són el que són, no l’oracle de Yahveh als peus del Sinaí… Tanmateix, si se saben ensumar, donen bones pistes… S’està covant un cert malestar, una buidor encara indefinida… De cara al setembre, hi ha assignatures pendents. I deures per a l’estiu, per als “pencons” que no han estat tocats per la inspiració divina però saben clavar els colzes al pupitre… Veurem si la voluntat i l’esforç (admirables, per a mi, altres consideracions al marge) són suficients per treure bones notes en l’etèria assignatura del paper presidencial…

* * *

Las notas de fin de curso

Montilla es seguramente un gran jefe. Un jefe que manda mucho, no sólo en el gobierno de la Generalitat, sino también en la calle Nicaragua, sede central del PSC. Pero mandar y liderar no son lo mismo. La complejidad del gobierno catalán y su sistema de alianzas seguramente sólo se puede gestionar desde el estilo Montilla, sólido, tranquilo. Es probable también que sea un buen estilo de gestión, especialmente después del gobierno cansado y destemplado que representaba el tándem Pujol-Mas, más preocupados ambos por sus batallitas internas e identitarias que por sacar adelante Cataluña: mucho catalanismo "de boquilla", para entendernos, pero pocas carreteras, escuelas, hospitales... También el estilo gris y trabajador de Montilla era apropiado, casi un bálsamo, después de la etapa Maragall, que dilapidó en poquísimo tiempo (con la colaboración inestimable de socios internos y externos) la esperanza nacida en el 2003. Han pasado sólo cuatro años, pero parece una eternidad... De aquí los buenos resultados de valoración que tenía Montilla al principio, como presidente.

Pero ser presidente no es ser el jefe. Es mucho más. Es otra cosa, sutil, difícil de definir: lo que transmites y lo que representas, lo que eres capaz de catalizar, las fuerzas y los espíritus que puedes ayudar a movilizar. Seguramente el elemento clave del liderazgo democrático no es el poder, sino el espíritu catalizador. El poder sólo es el instrumento: fascinante y seductor, terrible y cegador para los que no saben administrarlo, pero no es más que el instrumento, una moneda que pasa de mano en mano, como decía muy acertadamente un antiguo profesor mío... Esta "moneda", en las democracias, se mide demoscópicamente de vez en cuando, entre votación y votación... Y la cotización de Montilla ha bajado de forma destacable en este final de curso. Ha sacado una nota baja.

Las encuestas no nos tienen que hacer perder la cabeza: son lo que son, no el oráculo de Yahveh a los pies del Sinaí... Sin embargo, si se saben olfatear, dan buenas pistas... Se está incubando un cierto malestar, un vacío aún indefinido... De cara a septiembre, hay asignaturas pendientes. Y deberes para el verano, para los "currantes" que no han sido tocados por la inspiración divina pero que saben clavar los codos en el pupitre... Veremos si la voluntad y el esfuerzo (admirables para mí, al margen de otras consideraciones) son suficientes para sacar buenas notas en la etérea asignatura del papel presidencial ...

1 comentari:

Anònim ha dit...

I, parlant de carreteres, ja és oficial que la obra que hi ha a la carretera de Rellinars és el IV-cinturó ?