La llei Sevilla

(1.12.2006) El ministre Jordi Sevilla té a la cartera un projecte de llei que en les properes setmanes començarà a fer el seu recorregut parlamentari. N'ha anat parlant darrerament en diferents fòrums. Una prova de la seva genuïna preocupació per l'impacte que poden tenir en la ciutadania escàndols com el de Marbella i altres, el tenim al seu blog a internet on ja fa temps que li va donant voltes a la idea. Veu necessari introduir noves mesures legals que afavoreixin la transparència, noves garanties. Suposo, seguint el fil de les seves reflexions, que el govern ha arribat a la conclusió que ha de fer alguna cosa, i això, des de l'Estat, sovint es tradueix en fer lleis i reglaments. El sistema, en comptes de simplificar-se, es complica. Amb la millor de les intencions, d'això no en tinc cap dubte.

Més controls, més cauteles, més desconfiances… El bosc legislatiu tendeix a expandir-se cap a l'infinit. I sobretot, molts més papers.

Els papers a vegades serveixen per donar seguretat, més que els principis, més fins i tot que l'ètica. Són tranquil.litzadors. Es una de les moltes funcions que pot tenir la nova llei. Una llei que, més enllà de les modificacions que s'hi introdueixin en el temps de debat polític i públic que s'obrirà aviat, segur que té molts més continguts, però també té tots els números per acabar reduïda o caricaturitzada a una norma anticorrupció. Més enllà de les opinions que cadascú pugui tenir sobre les noves cauteles i la seva eficàcia, no sembla que en els casos que tenim damunt la taula (espectaculars, sí, però excepcionals també) hagin fallat les normes, sinó potser la seva aplicació. Es evident que alguna cosa ha fallat, fins i tot en la pròpia societat, perquè l'altre mecanisme de control d'una societat democràtica, la llibertat d'expressió, ha funcionat raonablement bé en casos com aquest: fa anys que sabíem que això de Marbella acabaria malament.

El tema és delicat, no es pot tractar amb pinzellada gruixuda. I és facilíssim fer demagògia amb aquesta qüestió. Perquè condueix directament a reflexionar sobre com veu la societat els polítics i la política. Per això no està de més subratllar que casos com el de Marbella o Andratx són l'excepció i no la norma: hi ha el perill que acabem capgirant-ho. Excepcions dramàtiques i preocupants, que no ajuden en absolut al prestigi de la política i de l'administració pública i de la immensa majoria de persones que es dediquen a aquestes qüestions amb honorabilitat, amb decència, amb esperit de servei a la comunitat i a unes idees. Aquestes persones, la immensa majoria, no són notícia perquè fan el que s'espera d'elles, d'acord: al govern, a l'oposició, a la feina… Ens agradaran més o menys, hi estarem més o menys d'acord, tindran sens dubte defectes i potser s'equivocaran, però no és just no reconèixer que ells i elles són la norma, i no l'excepció.

Per això mateix cal aprofitar el necessari debat ciutadà sobre aquest tema per situar les excepcions en el seu context i la seva dimensió reals. Afinant les normes si cal per introduir noves garanties, però també portant amb rigor intel.lectual el debat al cor de la qüestió, a la pròpia societat d'on neixen les corrupcions, al propi sistema econòmic, al mercat. La política (o l'administració, que a vegades ens n'oblidem quan toquem aquests temes) no és aliena a la societat, és de la societat. I com tantes altres activitats humanes, n'és un reflex. Aquí hi ha molta matèria per reflexionar serenament els propers mesos. (Article publicat al Diari de Terrassa el dijous 30.11.2006)