El rabí

(24.12.2006) No va néixer un 25 de desembre a Betlem en un pessebre. No era el fill de Déu: ell no ho va dir mai. No era un Déu: ell només tenia un Déu, Yahveh. La seva mare no era verge. Tenia germans i germanes. Probablement era d'un vell llinatge reial i sacerdotal. S'estimava la gent senzilla i parlava amb paràboles. Possiblement havia viatjat a Alexandria, a Pèrsia, la Índia, el Tíbet, a la recerca d'antigues savieses. Predicava un món nou pels camins, entre els pàries: pobres, dones, leprosos, malalts, perseguits... El rabí enia uns quants deixebles fidels i una dona, Maria de Magdala, a qui diuen les cròniques prohibides que a vegades besava als llavis. Hi ha tradicions que proclamen que van tenir fills.

No està clar per què el van detenir, jutjar i condemnar. Molestava els romans perquè podia revindicar el títol de rei d'Israel. Molestava els sacerdots del Temple de Jerusalem perquè predicava una fe més pura i perquè aquests eren aliats dels romans. El van condemnar a l'antic suplici de la creu i després de torturar-lo el van executar un divendres del mes de Nissan, a un turó proper a les muralles de Jerusalem. Va morir en poques hores, fet poc habitual: els crucificats trigaven dies a morir, per asfíxia i esgotament. No li van trencar els ossos de les cames, cosa que escurçava l'agonia. El procurador romà va lliurar el seu cos als parents, privilegi poc habitual. El van enterrar el mateix vespre, abans que arribés el sàbat, embolcallat en un llençol. A la matinada del diumenge la seva vídua va trobar la tomba oberta i buida. Dies després els deixebles i Maria el van veure unes quantes vegades i finalment va desaparèixer per sempre.

Va entrar en la llegenda, no en la història, perquè no hi ha ni una sola prova fiable de la seva existència. Alguns van dir que havia ressucitat, que s'havia convertit en un déu. D'altres van proclamar que no havia mort: els seus fidels l'havien salvat a última hora, li havien guarit les ferides i l'havien amagat. Deien que havia tornat a l'Orient i que allí va morir de vell. Hi ha rastres que porten a la India, llegendes... Uns altres van dir que efectivament havia mort i que l'havien enterrat a un indret secret, honorant-lo com a rei i profeta.

Un tal Pau, poc després, va tenir una revelació i va fundar una nova religió que va convertir el rabí en un déu. De fet, en una de les tres cares del curiós déu triple d'una religió aparentment monoteïsta. Va començar a escriure cartes i a construir una teologia. En van dir cristianisme. Van reescriure la història de la manera que més els convenia. Van prohibir i perseguir altres versions de la mateixa història. Van construir esglésies i basíliques cada vegada més espectaculars i amb el temps els succesors de Pau (no del rabí) van ocupar el tron dels emperadors de Roma i fins i tot van apropiar-se d'algun dels símbols dels faraons d'Egipte, que els bisbes de Roma encara porten com a corona.

Van acabar adorant l'instrument de tortura del seu déu, la creu. Van inventar-se un tercer déu i una trinitat "una i trina"i de totes les mentides i incoherències en van fer qüestió de fe. Van inventar l'infern i més tard es van adonar que necessitaven un purgatori, i cap problema, el van inventar també. Van perseguir totes les altres creences i totes les desviacions de l'ortodòxia. Segles després (al mateix sud de França on diuen algunes llegendes que s'havia refugiat Maria Magdalena i que fins i tot s'hi havia amagat la tomba del profeta) van inventar la inquisició i van començar a cremar a la foguera els homes i dones que tenien altres creences. Van condemnar llibres i idees, van beneir en nom del seu déu triple moltes guerres i matances, van mentir, van passar segles amagant els detalls que no encaixaven en la seva història.

Al final es van dividir en diverses branques. Totes es consideren autèntiques. Una d'elles, la més liberal, va donar com a fruit una sèrie de sacerdots historiadors que amb esperit científic i germànic al segle XIX van intentar demostrar l'existència històrica del seu déu. Per sort per a ells van parar a temps, perquè estaven a punt de demostrar just el contrari...

A partir d'aquell moment van sortir a la llum velles històries i llegendes, evangelis prohibits i amagats, versions i paraules contradictòries. L'única certesa és que en la història d'aquell profeta d'Israel s'hi barregen veritats i mentides: la història veritable està encara envoltada de misteris, de secrets. Reposen en alguna tomba, en alguna cova, en algun vell pergamí, tot esperant el dia en què sortiran a la llum: són realment una mena de Grial… Ara acaben de trobar sota el Vaticà la suposada tomba de Pau: l'església romana evidencia així quin és el seu autèntic déu, el que reposa sota els fonaments de la basílica. L'actual emperador de Roma, de nom Benet i antic responsable de la Inquisició (ara en diuen Congregació per a la Defensa de la Fe), un dia d'aquests donarà l'ordre d'obrir el sepulcre del fundador. Pau i els seus successors només van fallar en una cosa: no van aconseguir esborrar ni aniquilar del tot les altres tradicions, les altres creences.

Com deia el rabí, la veritat us farà lliures… Bon Nadal…