El poder és cosa d'homes

Als consells de les empreses espanyoles que cotitzen a Borsa hi ha uns 1.300 consellers. Les dones van passar el 2006 de 50 a 81. Espectacular. I aquest any 2007 les dones estan perdent posicions a les empreses. Ni lleis d’igualtat ni codis de bon govern ni punyetes: el poder econòmic segueix essent cosa d’homes. A les petites, mitjanes o grans empreses que no cotitzen passa més o menys el mateix: la presència de les dones és més aviat insignificant als llocs clau. Han pujat al “escalafón” i ocupen llocs directius, però en el fons pinten poquíssim. I a la política o l’administració, què està passant? Més o menys el mateix, tot i que les proporcions varien una mica a favor de les dones. Només cal fer una repassada als governs estatals, autonòmics, municipals… Hi ha excepcions, sens dubte. I casos singulars, molt visibles, que són arbres que no ens deixen veure el bosc, com la vice de la Vega, per exemple: una dona ocupa el segon lloc en jerarquia al govern d’Espanya. Les llistes electorals són més paritàries gràcies a una imposició legal, però després el repartiment del poder i les responsabilitats se sol fer en clau masculina. Com sempre s’ha fet, l’únic que amb més discreció. Els governs, a qualsevol escala, tenen un paper de referent per a la societat; no és menyspreable aquesta funció exemplar dels càrrecs públics, de la funció pública. I és lamentable que repeteixin l’esquema masclista de tota la vida, tot i que camuflat en formes suaus i bones paraules. Igualtat i paritat teòriques, domini masculí real.

I a les dones, què els està passant? Per què no es revolten d’una vegada contra aquesta situació a les empreses, als poders públics, a les administracions? El sistema ha canviat de pell, però no d’ànima: poden ser conductores d’autobús, alcaldeses, enginyeres, presidentes del govern. No hi ha limitacions legals. Però després els homes són els que tallen el bacallà a tot arreu, amb escasíssimes excepcions. El vell feminisme va assolir bona part dels seus objectius i ha perdut el rumb en la darrera dècada. En part, per culpa de l’abducció del feminisme que han fet els partits polítics i les administracions. Hi ha, però, altres raons. El feminisme ha estat incapaç de reinventar-se, de generar un corpus teòric sòlid i innovador. La lluita contra la violència domèstica ha esdevingut un parany: clar que és un drama d’una brutalitat colpidora, però amaga realitats molt més profundes o amargues, on es troben les autèntiques raons de la mateixa violència. Les dones no han sabut organitzar-se, ajuntar-se, cooperar, més enllà de diferències socials, polítiques, econòmiques: no han entès que abans que res era la seva lluita per la igualtat, i després ja hi haurà temps perquè cadascú faci la guerra pel seu costat.

Clar que hi ha hagut avenços, importantíssims. La igualtat formal i uns quants avenços reals que no són gens menyspreables. El dret a estudiar, a buscar feina, a tenir fills i anar tirant (més malament que bé) amb la feina i els horaris, a repartir-se les responsabilitats familiars amb els seus companys, a compartir cuina i planxa, a cardar amb qui vulguin, a avortar, a ensenyar el tanga pel carrer… Però no han conquerit encara, ni de lluny, el nucli dur de la societat masclista, a la política, a l’empresa, a l’administració, a l’església… Les dones s’han deixat, s’estan deixant prendre el pèl. Potser, com a home, hauria d’escriure “que els prenguem el pèl”, però a mi que no em busquin els meus congèneres mascles per disfressar el masclisme light, no participo d’aquesta impostura: estic de l’altra part. Les dones han deixat de ser esclaves i ciutadanes de tercera, però no han assolit la igualtat ni de broma. Què coi els està passant a les dones? Que no se n’adonen? Quant de temps haurem d’esperar un nou feminisme, radical de veritat, que exigeixi un canvi en profunditat?

* * *

El poder es cosa de hombres

En los consejos de las empresas españolas que cotizan en Bolsa hay unos 1.300 consejeros. Las mujeres pasaron en 2006 de 50 a 81. Espectacular. Y en este año 2007 las mujeres están perdiendo posiciones de nuevo. Ni leyes de igualdad ni códigos de buen gobierno ni puñetas: el poder económico sigue siendo cosa de hombres. En las pequeñas, medias o grandes empresas que no cotizan pasa más o menos lo mismo: la presencia de las mujeres es más bien insignificante en los puestos clave. Han subido en el "escalafón" y ocupan puestos directivos, pero en el fondo pintan poquísimo. Y en la política o la administración, ¿qué está pasando? Más o menos lo mismo, aunque las proporciones varían un poco a favor de las mujeres. Sólo hay que hacer un repaso de los gobiernos estatales, autonómicos, municipales... Encontraremos excepciones, sin duda. Y casos singulares, muy visibles, que son árboles que no nos dejan ver el bosque, como la vice de la Vega, por ejemplo: una mujer ocupa el segundo lugar en jerarquía en el gobierno de España. Las listas electorales son más paritarias gracias a una imposición legal, pero después el reparto del poder y las responsabilidades se suele hacer en clave masculina. Como siempre se ha hecho, aunque más sibilinamente. Los gobiernos, a cualquier escala, tienen un papel como referente para la sociedad; no es despreciable esta función ejemplar de los cargos públicos, de la función pública. Y es lamentable que repitan el esquema machista de toda la vida, aunque camuflado bajo formas suaves y buenas palabras. Igualdad y paridad teóricas, dominio masculino real.

Y a las mujeres, ¿qué les está pasando? ¿Por qué no se sublevan de una vez contra esta situación en las empresas, en los poderes públicos, en las administraciones? El sistema ha cambiado de piel, pero no de alma: pueden ser conductoras de autobús, alcaldesas, ingenieras, presidentas del gobierno. No hay límites legales. Pero después los hombres son los que cortan el bacalao en todas partes, con poquísimas excepciones.

El viejo feminismo alcanzó buena parte de sus objetivos y ha perdido el rumbo en la última década. En parte, por culpa de la abducción del feminismo que han hecho los partidos políticos y las administraciones. Hay, sin embargo, otras razones. El feminismo ha sido incapaz de reinventarse, de generar un corpus teórico sólido e innovador. La lucha contra la violencia doméstica se ha convertido en una trampa: claro que es un drama de una brutalidad espeluznante, pero esconde realidades mucho más profundas o amargas, donde se encuentran las auténticas razones de esa misma violencia. Las mujeres no han sabido organizarse, juntarse, cooperar, más allá de diferencias sociales, políticas, económicas; no han entendido que ante todo era su lucha por la igualdad, y después ya habrá tiempo para que cada cual haga la guerra por su lado.

No sería justo no reconocer que hemos avanzado. La igualdad formal y unos cuantos avances reales que no son nada despreciables. El derecho a estudiar, a buscar trabajo, a tener hijos e ir tirando (más mal que bien) con el trabajo y los horarios, a repartirse las responsabilidades familiares con sus compañeros, a compartir cocina y plancha, a follar con quien quieran, a abortar, a enseñar el tanga por la calle... Pero no han conquistado todavía, ni de lejos, el núcleo duro de la sociedad machista, en la política, en la empresa, en la administración, en la iglesia... Las mujeres se han dejado, se están dejando tomar el pelo. Quizás, como hombre, tendría que escribir "que les tomemos el pelo" , pero a mí que no me busquen mis congéneres machos para disfrazar el machismo light, no participo de esta impostura: estoy de la otra parte. Las mujeres han dejado de ser esclavas y ciudadanas de tercera, pero no han alcanzado la igualdad ni de broma. ¿Qué les está pasando a las mujeres? ¿No se dan cuenta? ¿Hasta cuándo tendremos que esperar un nuevo feminismo, radical de verdad, que exija un cambio en profundidad?