La ministra Carme Chacón posa alt el llistó. Ja és el que toca quan t’acaben de traspassar la cartera ministerial. La frase: que el preu de l’habitatge "no trunque un sólo proyecto personal de vida". L’ex-ministra Trujillo s’acabava d’acomiadar al seu estil, desafortunat en les formes malgrat que el balanç del seu mandat no és tan dolent com sembla: amb unes quantes suades metàfores sobre vaixells, navegacions, cartes de navegar, dressanes i coses així. Tot i que les competències estatals en habitatge són relatives, el poder de l’Estat, fins i tot quan s’ha d’exercir amb certa gràcia i molta imaginació, no és cap broma. Té raó la ja ex-ministra Trujillo: aquest Estat, amb l’entusiasta col.laboració de les Comunitats Autònomes i no de no pocs ajuntaments insensats (els més sensats s’han esforçat a fer habitatge públic, el de Terrassa n’és un bon exemple, però el càncer que patim necessita de remeis més contundents, només a l’abast de poders més grans…), ens ha abandonat en mans de les immobiliàries i de la banca. Així de senzill: aquest Estat tan intervencionista, capaç de regular amb paciència d’orfebre i meticulositat digna de millor causa les coses més inimaginables, ha abdicat clamorosament de la seva responsabilitat en matèria immobiliària, en habitatge. Moltes paraules, però res de res. Es evident que sobraven discursos i faltava voluntat política. No ho ha fet sol: les autonomies s’hi han cobert de glòria, també.
Les proves d’aquesta abdicació? Les burrades que la gent paga (paguem) pels pisos i les hipoteques. Per un miratge de propietat: si ja és un invent sofisticat això de la propietat horitzontal (el meu avi pagès se’n feia creus: o tens terra o no tens terra, no hi ha terme mig), no vegis la imaginació que cal per creure’t que ets el propietari de casa teva quan et falten per pagar 30 anys de quotes mensuals d’uns 1000 euros, per posar una xifra… La ministra Chacón no arriba al càrrec directament des del carrer, però sembla que hi aporta una nota fresca, realista: se n’ha adonat de què darrera de les estadístiques dels preus de l’habitatge i les pujades de l’euribor hi ha projectes de vida. Es a dir, persones. Homes i dones ofegats per un mercat demencial. No és un mal començament, no. No cal que faci miracles, però per poc que faci, si no perd aquesta perspectiva, igual recuperem una mica del temps perdut. A veure com continua… És prometedor que en les seves paraules s’hi intueixi un eco d’allò tan utòpic i bell que a la millor tradició política nordamericana coneixien com “the pursuit of happiness”. Fa riure, sí, per ingenu. Aparentment. Però aquesta és la política més humana, al capdavall. No sóc pocs els polítics que se n'obliden. La Chacón sembla que ho té clar... Sort...
(Foto:El País)
* * *
La ministra promete
La ministra Carme Chacón pone el listón muy alto. Ya es lo que toca cuando te acaban de traspasar la cartera ministerial. La frase: que el precio de la vivienda "no trunque un sólo proyecto personal de vida". La ex-ministra Trujillo se acababa de despedir a su manera, desafortunada en las formas aunque el balance de su mandato no es tan malo como parece: con unas cuantas sobadas metáforas sobre barcos, navegación, cartas de navegar, astilleros y marinerías por el estilo. Aunque las competencias estatales en vivienda son relativas, el poder del Estado, incluso cuando se tiene que ejercer con cierta gracia y mucha imaginación, no es ninguna broma... Tiene razón la ya ex-ministra Trujillo: este Estado, con la entusiasta colaboración de las Comunidades Autónomas y no de no pocos ayuntamientos insensatos (los más sensatos se han esforzado en hacer vivienda pública, el de Terrassa es un buen ejemplo de ello, pero el cáncer que sufrimos necesita de remedios más contundentes, sólo al alcance de poderes mayores...), nos ha abandonado en manos de las inmobiliarias y de la banca. Así de sencillo: este Estado tan intervencionista, capaz de regular con paciencia de orfebre y meticulosidad digna de mejor causa las cosas más inimaginables, ha abdicado clamorosamente de su responsabilidad en materia inmobiliaria, en vivienda. Muchas palabras, pero nada de nada. Es evidente que sobraban discursos y faltaba voluntad política. No lo ha hecho solo: las autonomías se han cubierto de gloria, también.
¿Las pruebas de esta abdicación? Las burradas que la gente paga (pagamos) por los pisos y las hipotecas. Para un espejismo de propiedad: si ya es un invento sofisticado eso de la propiedad horizontal (mi abuelo payés jamás entendió el concepto: o tienes tierra o no tienes tierra, no hay término medio), no veas la imaginación que hace falta echarle para creerte que eres el propietario de tu casa cuando te faltan por pagar 30 años de cuotas mensuales de unos 1000 euros, por poner una cifra... La ministra Chacón no llega al cargo directamente desde la calle, pero parece que aporta una nota fresca, realista: se ha dado cuenta de que detrás de las estadísticas de los precios de la vivienda y las subidas del euribor hay proyectos de vida. Es decir, personas. Hombres y mujeres ahogados por un mercado demencial. No es un mal comienzo, no. No hace falta que haga milagros, pero por poco que se prodigue, si no pierde esta perspectiva, a lo mejor recuperamos algo del tiempo perdido... A ver cómo continúa... Es prometedor que en sus palabras se intuya un eco de aquello tan utópico y bello que en la mejor tradición política norteamericana conocían como "the pursuit of happiness". Da risa, sí, por ingenuo. Aparentemente. Pero ésta es la política más humana, al fin y al cabo. No son pocos los políticos que lo olvidan. La Chacón parece que lo tiene claro... Suerte...
(Foto:El País)
9 de jul. 2007
La ministra promet
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Home, la Carme Chacon sap de que va, ella també ho està d'hipotecada. Ien contra del que diu la oposició, anb vuit mesos es pot fer molta feina. Li faràfalta més que sort.
L'ajuntament de Terrassa s'ha esforçat a fer habitatge públic? De veritat t'ho creus? Esteu tant absolutament tancats en el vostre mon que el que feu es riure. O plorar.
>Francesc: perdona el retard... Vuit mesos li poden servir per començar a fer feina. No esperem miracles, i millor que no els prometi. Però només amb que ho intenti una mica...
>Anònim: la realitat és tossuda, i les xifres més. Què hi farem: que les llàgrimes no et privin de veure-hi. Sí, és així: aquest ajuntament s'hi ha esforçat de veritat. Després, hi ha altres coses que clar que són opinables, però a partir de la realitat. No crec, però, que la solució al drama que tenim servit sigui fer més pisos públics, és més de fons i no a nivell municipal.
Publica un comentari a l'entrada