Autopistes? No, Chanel 5!

Puges al cotxe, t’atures al primer peatge (no té pèrdua: n’estem envoltats), pagues i continues el teu camí. Automàticament: ja hi estem acostumats. Ben aviat serà una cosa genètica. Però com que als conductors ens queda encara una mica d’enteniment i una mica de pèl, podem aprofitar qualsevol moment d’espera (per exemple al primer embús que trobem, una cosa ja tan normal i automàtica com respirar) i passar l’estona entretinguts fent quatre números. Amb quatre n’hi ha prou, no cal cap calculadora científica. Descobrirem així que paguem les autopistes a preu de Chanel 5. Ni més ni menys. I amb l’any nou a sobre les apugen generosament, no fos que hi perdessin calerons, que la pàtria és una cosa i el negoci una altra.

Hi ha comparacions ben odioses, en matèria d’autopistes i peatges. Per exemple, amb França. Túnel del Cadí: gairebé 11 euros. Túnel del Puymorens: uns 6 euros. Le Boulou-Marsella: uns 7 cèntims per quilòmetre d’autopista. Terrassa-Manresa, uns 25 quilòmetres d’una cosa que tenen els nassos d’anomenar autopista, a 13 cèntims per quilòmetre. I els festius, racció doble de Chanel 5. Terrassa-Barcelona, per l’autopista pija dels túnels, més de 20 cèntims per quilòmetre. Les xifres no són massa exactes, però el fons de la qüestió no canvia significativament: ens sortiria a compte ser francesos més que catalans o espanyols.

Amb massa facilitat li donem les culpes dels nostres mals a Madrid. En té algunes, no ho negaré pas: no poques. Però aquí ens trobem amb una ben nostrada combinació de "la Caixa", Acesa, Abertis i el que calgui, amb permís de l’Estat i la Generalitat: al llarg de diferents governs, amb culpes ben repartides. I mentrestant, continuem pagant com si res autopistes mediocres a preu de luxe: Chanel 5 d’imitació (de farmàcia o de mercadillo), a la catalana.