Els néts d'Astèrix

Som al 2008 d.C. Tota la Gàlia ha estat ocupada pels anti-tabac... Tota? No !, dos petits cafès habitats per gals irreductibles resisteixen encara als invasors... Dos cafès, dos, de tot França, han plantat cara a la brutal prohibició de fumar a qualsevol cafè, bareto, discoteca o bar-tabac de la Gàlia. Un, el Cafè 203, a Lyon. L’altre, el Sphynx Cafè, a Metz. I sembla que, com aquell gal furiós que era l’ecologista José Bové, no ho fan precisament de broma i van a per totes. Un acte valent, en exercici dels drets i la ciutadania, a la manera francesa o fins i tot a l’americana, quan se’n recorden de les seves arrels. No em consten gaires gestos heroics com aquests arreu del món. No són freqüents els gestos de resistència davant la croada higiènico-puritana que ha deixat de ser una digna causa en pro del respecte als no fumadors per esdevenir una autèntica agressió a la llibertat personal. Els fumadors hem anat retirant-nos, cedint, amagant-nos, rendint-nos sense oposar resistència activa. Bona part d’aquestes noves normes anti-tabac eren raonables, però els talibans les han portat fins a l’excés, quan no a l’ofensa. Ja era hora que algú digués prou : hi ha altres camins possibles perquè hi pugui circular tothom, amb fum o sense. Però mentre que a la Gàlia es plantegen interessants batalles legals, aquí un dens silenci governamental i una bovina passivitat social van alimentant la següent onada integrista. Ens podem anar preparant per a després del 9 de març, perquè diguin el que diguin els programes electorals, acabarem com els francesos. Ben aviat, podrem tornar a fumar d’amagat al lavabo de casa. Serà un gest de rebel.lia, ple de satisfacció, de vici, de subversió. El cigarret acabarà esdevenint un signe de llibertat, d'emancipació. Fumando espero...