Dosdemayoycierraespaña

Es el que tenen els excessos d’aquestes festes: acabes perdent el fil. Però sort que els discursos autonòmics i televisivament autodeterminats que ens endinyen amb la nit de fi d’any t’acaben resituant, ni que sigui amb tres dies de retard. Jo sabia que aquest any 2008 celebràvem alguna cosa important, però, la veritat, m’havia despistat i no la trobava a la meva agenda. Avui descobreixo que la lideresa Aguirre, aquella pobra dona amb greus dificultats per arribar a final de mes, va aprofitar per felicitar les festes als seus súbdits madrilenys i de passada recordar-los que aquest 2008 es compleixen 200 anys d’aquella gesta del “dosdemayoycierraespaña” en què el poble madrileny es va revoltar contra Napoleó.

El naixement d’Espanya. La bona senyora considera, sense que li caigui la cara de vergonya, que ja té mèrit, que Espanya va néixer com a gran nació el 2 de maig. No sabem encara a quina hora, però ja ho esbrinarem, no patim. Abans d’aquell moment Espanya era una petita nació o una nació, sense més, però aquell dia gloriós “fue el nacimiento de la conciencia de que España es una gran nación de hombres libres e iguales, que quieren ser dueños de su destino". A les dones, com és tradició, que les bombin, o com a molt a brodar banderes per a les desfilades: ja se sap que la lideresa és d’aquelles del “feminismo bien entendido” i del gremi dels “españoles de bien”.

Sobirania nacional per la cara. Per acabar-ho d’adobar, la lideresa arrodoneix la seva original interpretació de la història convertint el dosdemayoycierraespaña en una proclamació democràtica de la sobirania nacional: "Los madrileños fueron los primeros españoles que, con el sacrificio de sus vidas, dijeron alto y claro que la soberanía nacional residía en el pueblo, dijeron alto y claro que España tenía que ser lo que decidieran los españoles, no lo que nos fuera impuesto desde fuera y por las armas".

Revolució francesa? Connais pas! Quina llàstima que els francesos s’ho montéssin tan malament allà per la primera i segona dècada del segle XIX: una dosi més forta d’afrancesament ens hagués estalviat moltes desgràcies del segle XIX i del XX. Entre les quals, l’enyorança del catolicisme de Trento, de la monarquia absolutista (de la qual el franquisme sense corona va ser una mena de versió adaptada i militaritzada), de l’Espanya asfixiant de sotanes i misses i guàrdies civils. Els patriotes del dosdemayoycierraespaña i el timbaler del Bruc s’haurien pogut quedar a casa quietons i tranquil.lets i deixar que aquest país disfrutés d’un bany d’afrancesament, llibertats, tolerància, europeïsme...En aquella guerra de la Independència vam perdre el tren del progrés. Lideresas autòctones i prehistòriques com l’Aguirre ho evidencien: per a mitja Espanya, la revolució francesa no ha passat encara.