(9.1.2007). Fills no sé, besnéts més aviat. Però embarcats en una aventura quixotesca, que amenaça amb fer tremolar de veritat unes quantes coses i forçar les administracions públiques (de moment, franceses) a universalitzar de veritat el dret a l'accés a l'habitatge. Es diuen fills de "don quixotte", demanen sostre per als sense sostre. Francesos, clar. Però em temo que el seu és un virus contagiós… Un fantasma recórre Europa… De què em sona…? En societats riques i pròsperes com les europees, costa d'acceptar amb tanta resignació que hi hagi gent sense sostre (més enllà dels que ho són per lliure decisió, rodamóns vocacionals, que no crec que siguin la majoria). Entre aquests moviments i els de "no tindràs una casa en tota la teva puta vida" s'està movent alguna cosa, seriosament. I el greu problema de l'habitatge que s'està covant a la nostra societat, una variant del drama immobiliari dels que sí poden pagar-se un habitatge, tot i que escanyats de per vida. Comença a ser un clamor que demana ser escoltat. I està demanant solucions agosarades, valentes, intensament progressistes, imaginatives. No només més pisos o més ajuts: és evident que no n'hi ha prou. Cal un nou enfoc, radical. No quixotesc, no, realista. La qual cosa no sempre vol dir pragmàtic.
9 de gen. 2007
Els besnéts de Don Quijote
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Això és només la punta d'un iceberg que té la pinta d'enfonsar quelcom més que el Titànic. La magnificació de la totxana ha agreujat les diferències socials i ara, els que abans eren rics són més rics i els que abans eren humils també ho són més. A més, el poble s'ha deixat emportar per la febre "creditística", que amenaça en poc temps en portar el malalt al "coma hipotecari". Per començar l'any, una pujada mitja de 100€ per hipoteca. A l'acabar, potser la pujada ja es començarà a fer inaguantable.
Salva: quan esclati la bombollia immobiliària ens esquitxarà a tots, segur que en una proporció inversament proporcional als beneficis que n'hem tingut... Parlant en plata: palmaran els de sempre. De fet, ja hi ha alguns símptomes de fatiga, alguns crèdits que es comencen a no pagar... Ho anirem veient. Crec que la febre d'or ens ha fet col.lectivament més pobres: ha mogut diners cap a on menys rendeixen a la societat (el totxo de tota la vida), que a la seva vegada s'ha reinvertit en més totxo, i ha incrementat el volum global del crèdit... De bojos. Però tranquils, els liberals (en sentit econòmic, és clar) sempre tenen el remei: el mercat compta amb mecanismes per depurar la situació, per reequilibrar-se ell tot solet... Quina por.
Publica un comentari a l'entrada