Aquells cigarrets a la Moncloa...

(21.1.2007) Molt oportuna, La Vanguardia, que commemora amb una llarga entrevista l'aniversari d'aquella reunió secreta d'Artur Mas i ZP a la Moncloa. Mentre es fumaven uns cigarrets d'amagatotis i li fotien quatre cops de tisora a l'Estatut, per encarrilar-lo després d'haver contribuït ells dos i uns quants més a organitzar un dels vodevils polítics més distrets dels darrers temps, se suposa que ni més ni menys que van dibuixar el futur polític d'Espanya: tu a la Moncloa, jo a Palau. Les coses van anar d'una altra manera, el PSC, malgrat l'evident retrocés electoral que va patir, no es va fer l'haraquiri i va emprendre l'Operació Tripartit-2. El govern va canviar de cares, de mans, d'ànima i de nom: és el govern d'Entesa, a veure si el nom fa la cosa…

Mas ofereix un titular pirotècnic, no sé si improvisat: "Catalunya tiene un Govern gris y va camino de convertirse en una provincia periférica". Bufa, tu, i nosaltres tan tranquils! Es una gran frase, perquè la descripció catastròfica de la Catalunya de 2007 porta la llavor d'un futur millor, lluminós, esplèndid, associat a la foto que il.lustra l'entrevista i que ens pica l'ullet: si et deprimeix una Catalunya grisa i perifèrica, ja saps què has de fer, ja ens entenem, oi?

Potser sí que Catalunya té un govern una mica gris, no ho nego. No sé encara si és gris o discret i està molt calladet (massa?) fent molta feina i evitant que la força se li escapi per la boca. No es pot anar a missa i repicar. Comparat amb la brillantor i grandesa dels anteriors pares de la pàtria, Montilla és de moment un petit president. Ell ho sap i actua en conseqüència: és un signe d'intel.ligència. Ens equivocarem si el menystenim, tot i que està bé i "toca" enfotre'ns-en gràcies a l'esbojarrada colla del Polònia. Ha triat un altre terreny de joc, tot i que més d'hora que tard haurà de situar-se també en el terreny simbòlic que li correspòn a un president de govern. Que no de país, no ens confonguem: abans ens agradava massa això de dir "el president de Catalunya", per treure pit…

A mi, què voleu que us digui, em van deprimir i em van fer patir molt el dragonkahn del Tripartit-1, el trist procés de l'Estatut i les maragallades. Ja sé que això d'ara és molt menys divertit, molt menys grandiloqüent. Fins i tot menys poètic. I menys patriòtic i identitari, sens dubte. Però ja està bé de tapar-nos les vergonyes amb la senyera. Prefereixo avorrir-me com un suís (bé, millor com un francès, que saben viure molt millor) i que es construeixin carreteres, línies d'alta tensió, hospitals, escoles, universitats, telecomunicacions, parcs industrials, que es millori seriosament la sanitat pública i l'educació pública, que s'avanci seriosament en el benestar social a la nòrdica. El balanç del Tripartit-1, pel que fa a la gestió, era extraordinari. Va fer figa en molts altres aspectes, però en aquest, que al capdavall és un dels més importants, va acabar el curs amb nota.

Anem per feina, no ho dèiem així? Doncs som-hi. Amb una mica de sort, mentre construïm carreteres, escoles i hospitals, igual construïm una pàtria més gran de veritat, que no es conformi amb anar fent més gran la mida de la senyera.