L'exèrcit dels purs

Què més han de fer o planejar perquè ens prenguem seriosament, molt seriosament, l’amenaça del terrorisme islamista? Catalunya no és un cau de terroristes suïcides. O no ho és més que Madrid, Londres, París o Roma. Però estem en el punt de mira des de molt abans de l’11-M. Són aquí, entre nosaltres. I en vindran més i ho tornaran a intentar. En nom d’Al.là? Això creuen els purs, els assassins, els intolerants, però més aviat maten en nom de Satanàs: porten l’infern al cor, i no el paradís. Les darreres detencions al Raval confirmen una veritat de difícil i verinosa digestió. No és sensat minimitzar-la, com intentava fer el conseller Saura en els primers moments. No és sensat (ni cal) per senyalar amb el dit el perill de l’islamisme radical demanar abans disculpes, precisar que no hi ha cap mena d’ombra de racisme, que cal afinar molt bé el llapis per no vincular la religió musulmana amb el terrorisme. Anem massa amb peus de plom, com si tinguéssim por d’estigmatizar-los. El perill és evident: un còctel explosiu d’immigració, islamisme i terrorisme que ens pot esclatar als morros.

Però la por que hem de tenir és d’una altra mena: som un dels escenaris on es juga una batalla global, la de les guerres de religió, petroli i geoestratègia del segle XXI. Clar que la religió musulmana no és per força una fàbrica de terroristes suïcides. Però, com les religions cristianes en molts moments de la història, inclòs l’actual si no anem amb compte, sí que és ara mateix una fàbrica massiva de fanatisme, d’intolerància, de violència. Podem discutir llargament sobre les raons i fins i tot intentar ajudar els escassos intents de trencar les cadenes, però la realitat ara per ara és aquesta. L’escut que tenim per fer-hi front és el dels nostres valors, les nostres lleis, el sistema de drets i deures, la llibertat, el respecte. Sense fer ni un pas enrera, reivindicant-los per a tothom qui s’hi vulgui acollir lleialment, hem d’encendre els llums d’alerta.

Boicot a Nokia

Els alemanys acaben de descobrir, emprenyadíssims, com enviar-li un SMS claríssim als amos de Nokia: si marxeu, canviem de mòbil. L’empresa vol tancar una fàbrica a Bochum i engegar a fer punyetes sense manies a 2.300 treballadors: els mateixos als quals fa quatre dies els devien prendre el pèl amb tot aquest rotllo trampós del compromís amb l’empresa: formem un equip, tenim uns valors i una cultura, etc, etc, fins que li donen al treballador/a una puntada de peu al cul i pot descobrir la veritat de la vida amb els impresos de l’atur a les mans i posant cara de tonto/a. Un parell de polítics alemanys han entès la meravellosa oportunitat mediàtica que els proporcionava Nokia: han agafat el camí del boicot. Nokia ens abandona? Doncs em compro un Motorola, un LG, el que sigui, i a veure si entre tots/es li toquem els nassos (= els balanços) a la poderosa i cool multinacional.

Més vell que l’anar a peu, el boicot és un arma dels consumidors, dels ciutadans estafats pel capitalisme d’usar i llençar: el de tota la vida, tot i que canvia de cara i de música sovint, per enganyar-nos millor. Els capquadrats alemanys ens envien un SMS: és possible parar els peus als deslocalitzadors salvatges. Aquí, a la pàmfila Ibèria, som capaços de muntar uns saraus extraordinaris per bestieses, però ens empassem tranquil.lament les putades de les grans empreses que fan les maletes d’un dia per l’altre. Volen estalviar en sous (el treballador segueix essent la part més feble del negoci, el cost més fàcilment retallable), però no perdre mercat: pago menys sous als alemanys, però continuo venent-los mòbils, faltaria més, que segur que són tontos i ni se n’adonen de la jugada... Doncs no, aquesta vegada els mòbils Nokia van al contenidor de recollida selectiva. Tota una lliçó sobre economia pràctica, que pot ser molt útil a Espanya ara que l’economia serà un tema central de la campanya electoral.

Com els galtes de Durex a Rubí, per exemple: que diferent seria tot si ens posem tots d’acord a posar-nos condons d’altres marques i boicotejar el negoci de Durex que, amb condó o sense, acabarà per donar pel sac a un munt de treballadors. Que diferent seria el mercat si els xulos de la Nissan tinguéssin por de vendre menys cotxes, després d’evidenciar el brutal menyspreu al mercat espanyol: ens volen perquè comprem els seus models, però estalvien en salaris pagats aquí. Tots aquests gurus i empresaris que s’omplen la boca de responsabilitat i compromís social i de parides per l’estil, descobririen de cop i volta el que el Roig de Mercadona ja sap des de fa anys i practica sàviament i exemplarment: que el client és el jefe. I l’has de respectar. Jo hi compro no només perquè tinc un super seu davant de la feina, sinó perquè tot i que no són germanetes de la caritat, almenys no es comporten com pirates del Carib amb els seus treballadors...

Bancs i caixes de bon rotllo

Els eslògans de les caixes i bancs són sempre d’allò més amistós i proper. Ens diuen coses com “parlem-ne”, “estem al teu servei”, “t’escoltem”, “som persones al servei de persones”i altres per l’estil. Tot sempre molt personal, sempre a prop, sempre portes obertes i tot facilitats. Caliu financer a tope, vaja. Eslògans i campanyes sovint intercanviables entre entitats, perquè segueixen una pauta repetitiva. Prediquen bon rotllet, fresh-banking, banca personal, modernitats diverses o i arriben a suggerir-te que li facis el salt a la teva entitat actual però només una mica. Això quan no et regalen alguna andròmina, punts per obtenir magnífics regals i altres espectaculars promocions. Guai, enrotlladíssim. S’han proposat no semblar bancs i caixes.

El problema? Només 4 de cada 10 usuaris recomanarien la seva entitat a un amic o parent. Dada contundent i reveladora. El contrast és poderosíssim amb una de les principals línies publicitàries de bancs i caixes. L’estudi que ha fet públiques aquestes dades va acompanyat d’un ranquing de transparència, claredat, innovació i altres “mantres” de moda, però els usuaris no acaben de captar el missatge positiu i engrescador de les entitats. Alguna cosa deu fallar, no? No precisament l'amabilitat o l'atenció al públic, que pel que es veu els usuaris valorem altament.

S’intueix que hi ha un problema de fons de comprensió, el dia que passes del món dels anuncis a la taula o taulell on exposes el teu cas. Més que res, perquè tota aquesta publicitat se centra menys en el producte que venen (diners a canvi de més diners, oi?) o en els diferents preus del producte (complicadets sempre de comparar), i més en coses sofisticades com l’estil, la responsabilitat social, el compromís amb la comunitat... Al final, el bon rotllo s’acaba sempre quan has de fer números, portar avals de tietes, àvies, pares i mares, contractes, nòmines... Un abisme separa aquell to tan amistós i seductor amb la realitat. Aleshores descobreixes que un banc o una caixa són exactament el que són, encara que diguin tramposament que són una mena d’entitat filantròpica. Això no ha de ser ni bo ni dolent, en principi. Fan negocis, han de tener beneficis, etc, etc. Però els aniria molt, infinitament millor, si en comptes d’intentar entabanar el públic comencéssin per fer publicitat realista, sincera, autèntica i clara.

Rebaixes permanents

Sota la síndrome de la crisi econòmica (al principi es confonia amb el final de les vaques grasses, però la cosa està agafant un caire més aviat lleig...), dillunscomençaven les rebaixes. Amb descomptes reals, segons les grans associacions comercials, d’un 10%: perquè piqui el comprador no hi ha res com anunciar un 50% o més de descompte... en alguns productes, és clar, però la realitat és una altra. I amb una previsió de vendes, per càpita, de 250 euros, segons la CCC. Ho trobo molt, però en fi, ja se sap que les previsions són al gust de qui preveu. Es just el que faltava per acabar de fondre les targes de crèdit i els comptes corrents: no en va, les dues èpoques de rebaixes equivalen al 27% de facturació anual a moltes botigues.
No és estrany: tenim gairebé quatre mesos de rebaixes, cosa ben poc normal. Una tercera part de l’any. Això sense afegir-hi setmanes d’or, dies de xollo, saldos, descomptes especials, liquidacions diverses, dos per un i altres invents creatius. El consumidor és més feliç si pensa que ha comprat bé i barat. Excepte el que va comprar la mateixa camisa dos dies abans de les rebaixes, clar. Però, dada interessant, tot i que el tema surt periòdicament, sembla que no arriben al 15% els comerciants catalans que aposten per escurçar i endarrerir les rebaixes. No té sentit per exemple fer rebaixes de roba d’hivern quan tot just comença el fred, o el mateix a l’estiu.
Què hi diuen els consumidors, a tot això? Millor no preguntar-ho: probablement reclamarien rebaixes encara més llargues i descomptes mínims del 50%, obligatoris per llei, faltaria més. La perillosíssima cultura del “low cost” s’ha instal.lat plenament entre nosaltres: els consumidors, que solen coincidir en gran part amb els treballadors, no s’adonen que els preus d’escàndol es fan sobretot a base de retallades de costos. Això significa gairebé sempre sous baixos i condicions laborals dures o precàries: els costos immobiliaris, els financers i els del producte són brutalment rígids. I en el cas del producte, la manera de rebaixar costos ja la coneixem: fabricar a la Xina. Les deslocalitzacions són un fruit d’un sistema que ha convertit les botigues en aparadors del monstre immobiliari, i que fa que els ordinadors siguin cada vegada més barats mentre el totxo el paguem a preu d’or amb un suplement d’I+D. Una espiral perillosa, però el parany de les rebaixes (aparentment innocent) ha esdevingut un atractiu irresistible...

L'agenda del Déu triple

Aquella gastada frase de Malraux (“El segle XXI serà religiós o no serà”) va camí d’esdevenir una profecia encertada. Tot i que no en un sentit espiritual, sinó absolutament diferent: la batalla no és per les ànimes, sinó sobretot pel poder terrenal. Les tres religions d’arrels occidentals-mediterrànies han iniciat un camí d’agressivitat i de recuperació d’espais de poder polític i de domini social.

30 anys reconstruint l’ortodòxia. Els musulmans van obrir pas ja fa uns vint-i-tants anys amb la revolució iraniana de Jomeini. Els catòlico-romans han insistit en la mateixa línia, primer de la mà del simpatiquíssim i retrogradíssim papa Joan Pau II, ara de la mà d’un finíssim estratega, de perfil públic baix, el papa Benet XVI, que té en el seu currículum la brillant fita d’haver presidit una temporada la versió moderna de la Santa Inquisició. Al món protestant anglosaxó, malgrat algunes tendències diguem que progressistes o modernitzadores, ha pres forma en el mateix període un profund radicalisme cristià a l’americana, un punt hortera però temible: no tenen papa ni Vaticà, però sí molts diners i moltíssima influència política. I fe a prova de bombes i guerres. Això pel que fa a les dues religions expansionistes, cosines germanes de creences, de costums, de déus i profetes: les distàncies entre l’Islam i els cristianismes no són gaire marcades. Greu problema per als radicals d’ambdós bàndols, que s’esforcen a dissimular des de fa segles. A un altre nivell, perquè no ha estat mai una religió expansionista sinó més aviat una mena d’exclusiu club per a cavallers circumcidats, se situa el judaïsme, que avança ràpidament posicions en un estat, l’israelià, fins fa quatre dies claríssim exponent de la separació entre la religió i els afers públics. En aquest panorama, jo no oblidaria les guerres de l’antiga Iugoslàvia, al cor d’Europa. No van ser guerres de religió, però la religió va servir per justificar moltes salvatjades, cosa que a Europa no passava feia molt temps.

L’agenda dels representants del Déu triple. Les religions dels tres déus cosins germans (Yahveh “the original”, la barreja “paulina” de Yahveh i el seu fill Jesús, a més del cosí Al.là: entre els tres formen una mena de Déu triple), tots cuinats en el mateix petit territori més aviat desèrtic entre el Mediterrani i el golf Pèrsic i sobre la base comuna de Babilònia, Egipte i Grècia/Roma, estan prenent posicions. No per una sobtada ànsia d’espiritualitat que recorri les nostres societats, no, sinó en funció d’una precisa agenda política que té objectius molt concrets i que està assolint enmig de la indiferència general. L’actuació dels bisbes talibans espanyols, amb totes les benediccions papals, és un exemple claríssim de per on aniran les coses: que ZP es vagi confessant, per molt optimisme que hi vulgui posar, perquè al llarg de la història aquesta gent s’han cruspit bambis d’acer, lleons, tigres i el que ha fet falta. Quan un individu com aquest impúdic Sarkozy, que a més d’exhibicionista és president de França, té els nassos de dir a Roma que els catòlics haurien de tenir un paper més actiu a la societat francesa, és que tenim un problema i dels grossos.

El pèndul gira. Mentre ens entretenim a celebrar els 40 anys del maig del 68 i el flower-power i els hippies i totes aquestes mandangues, el pèndul de la història està girant. Exactament, l’estan empenyent cap a l’altra banda. El vent porta un vell aire conegut d’inquisicions i ortodòxies. I en aquest procés els “amos” de les tres religions mediterrànies tenen més coses en comú del que sembla: en les arrels històriques, en les creences i sobretot en els plans de futur per al seu negoci. Que passen, una vegada més, per salvar les nostres ànimes per les bones o a garrotades.

Obama fever

He dedicat bona estona d’aquest matí de diumenge a obamamitzar-me. M’he empassat alguns dels brillants (però buits) discursos del candidat Obama born-to-run i he repassat imatges seves per trobar-li el què al seu to de veu, al posat, a l’expressió, el gest vibrant, la passió que destil.la. A la història personal que hi ha darrera, el passat que té i el futur que suggereix. Al costat de l’encarcarada i fredament calculadora miss Clinton, hiper-preparada, el senador d’Illinois és infinitament més seductor. I menys establishment, tot i que no arribes a candidat presidencial amb un lliri a la mà... Sona a nou, a autèntic. Flipant, no només als USA. El seu «road to change», molt kennedià, amb marxeta, profundament religiós, unificador, superador d’odis i divisions, constructiu, és, però, una magnífica plàtica d’església metodista, més que un programa polític. Ple de bones intencions que ja anirem concretant, molt xirucaire i kumbayà. No ha trobat encara el gran eslògan, però queda molt de temps fins al novembre. Probablement al capdavall la gent compra això i no un programa, aquí i allà : un to, un estil, un caràcter, una fe, una melodia... I Obama sap tocar bé aquestes tecles, el punyetero...

Els néts d'Astèrix

Som al 2008 d.C. Tota la Gàlia ha estat ocupada pels anti-tabac... Tota? No !, dos petits cafès habitats per gals irreductibles resisteixen encara als invasors... Dos cafès, dos, de tot França, han plantat cara a la brutal prohibició de fumar a qualsevol cafè, bareto, discoteca o bar-tabac de la Gàlia. Un, el Cafè 203, a Lyon. L’altre, el Sphynx Cafè, a Metz. I sembla que, com aquell gal furiós que era l’ecologista José Bové, no ho fan precisament de broma i van a per totes. Un acte valent, en exercici dels drets i la ciutadania, a la manera francesa o fins i tot a l’americana, quan se’n recorden de les seves arrels. No em consten gaires gestos heroics com aquests arreu del món. No són freqüents els gestos de resistència davant la croada higiènico-puritana que ha deixat de ser una digna causa en pro del respecte als no fumadors per esdevenir una autèntica agressió a la llibertat personal. Els fumadors hem anat retirant-nos, cedint, amagant-nos, rendint-nos sense oposar resistència activa. Bona part d’aquestes noves normes anti-tabac eren raonables, però els talibans les han portat fins a l’excés, quan no a l’ofensa. Ja era hora que algú digués prou : hi ha altres camins possibles perquè hi pugui circular tothom, amb fum o sense. Però mentre que a la Gàlia es plantegen interessants batalles legals, aquí un dens silenci governamental i una bovina passivitat social van alimentant la següent onada integrista. Ens podem anar preparant per a després del 9 de març, perquè diguin el que diguin els programes electorals, acabarem com els francesos. Ben aviat, podrem tornar a fumar d’amagat al lavabo de casa. Serà un gest de rebel.lia, ple de satisfacció, de vici, de subversió. El cigarret acabarà esdevenint un signe de llibertat, d'emancipació. Fumando espero...

Hitler ressuscitat

A l’estil Warhol. Aquest tal Alfredo Dagnino, que presideix una cosa que es diu Asociación Católica de Propagandistas (em temo que no es tracta d’experts en marketing que posen en comú les seves creences religioses, precisament...) ja ha tingut els seus 5 minutets de glòria. Ja deu estar content. Segur que ha rebut ja la trucada d’algun d’aquests bisbes ultres, pastors d’ovelles que s’estan convertint en llops. El deuen haver felicitat. Comparar Zapatero amb Hitler, així, a la brava, és digne d’una associació de propagandistes: molt creatiu, sí, senyor.

Però que no pateixin amb el Tercer Reich, que tampoc no els va anar tan malament als bisbes. L’església romana va viure ben còmode amb el nazisme. No se’n va assabentar del genocidi dels jueus ni de les bestieses del règim nazi. No va treure la cara per les víctimes. No va lluitar per la llibertat, ni per la dignitat humana, ni tan sols pel seu Déu.

Si el “seu” Jesús hagués viscut a l’Alemanya nazi (era jueu, no?), l’església catòlica-cristiana hagués deixat que el crucifiquéssin per segona vegada i el convertissin en cendres a Auschwitz. Tranquil.lament. Aquell silenci els acusa encara tants anys després. Per no parlar de les atrocitats que van beneir sota el franquisme. Aquesta és ja una altra història... O és potser la mateixa de sempre?

La carta als reis de Rajoy

He sido bueno y... En fi, l’any que ve, amb una mica de sort, no el veurem ni de caganer del pessebre. Si és que hi ha justícia. Per favor, quina vergonya... Només li falta fer l’anunci de “las muñecas de Famosa”... ¡Con Rajoy es posible! Una vegada més ens pren a tots plegats per imbècils. Els tres reis de l’orient inclosos.

Boira electoral

Era previsible que la legislatura acabés amb un empat entre els dos grans blocs de la política espanyola. Quatre anys de matx nul. La partida no va començar el 2004, sinó onze anys abans, el 1993, amb tres elements clau: la mala digestió de la segona derrota electoral d’Aznar, la reacció a l’atemptat terrorista que va patir el 1995 el que seria futur salvador d’Espanya i la llarga i trista decadència del Felipe de les dolces derrotes que es va comportar com un faraó majestuós i hieràtic, incapaç de variar un rumb que portava el vaixell socialista directament cap al desastre. El matx nul del 2008 s’assembla al matx nul del 2004 i fins i tot al del 1996, quan el PP va guanyar pels pèls tot i que ho tenia tot a favor. Aquest país està dividit en dos grans blocs, un de molt sòlid i estable (és en bona part el llegat de la generació Aznar: passar dels 5 milions de vots als 9-10, números rodons) i un menys cabdillista, menys automàtic, més crític, més voluble, el sociata, que sobre una base sòlida de 7-8 milions de vots pot arribar als 10-11, xifra a la qual hauríem d’afegir una mica més d’1 milió de vots post-comunistes/ecologistes. Per les bandes, on es genera l’únic joc polític possible per al desempat, apareixen els diversos nacionalismes perifèrics, amb uns 2,5 milions de vots que no són gens fàcils de sumar establement al bloc pepero o sociata a l’hora de fer pactes. El mapa, grosso modo, és si fa o no fa el mateix. Anem camí de culminar dues llargues dècades d’un mapa polític espanyol força immòbil, sense majories aclaparadores. El rellotge de la història ha afavorit fins ara el reforçament de la dreta i l’estancament de l’esquerra, i tal com pinta el segle XXI, el pèndul no té intenció de moment de girar cap a l’altra banda. Els integrismes religiosos (el de l’església romana, el protestant nordamericà, el musulmà, el jueu) acaben de rematar el panorama i cada dia limiten una mica més el marge de moviment. Encara els queda molt recorregut per davant. Si hi ha noves guerres globals (de religió barrejada amb petroli, aigua o sang) ho tindrem encara més fotut fins que els liberalismes i progressismes diversos retrobin el vigor i el camí. Ara per ara no hi ha perill. Business as usual... Sota un paisatge de boira electoral...

Bombes i mentides. Podem teoritzar el que vulguem sobre l’11-M, però és veritat que aquelles bombes i aquelles mentides van empènyer ZP cap a la presidència del govern. Les mateixes bombes islamistes, amb una intel.ligent i sensata reacció del govern Aznar, li haurien pogut donar la majoria absoluta al candidat del “dedazo”, Rajoy. Però van triar el camí de la mentida d’estat i els va sortir el tret per la culata. A una bona part de l’electorat d’esquerres, molt més divers, idealista i imprevisible que el de dretes, se li van inflar els genitals (sotmesos a un llarg procés d’inflamació amb el Prestige, Irak, el casori de la nena, Perejil, l’Urdaci, les banderes espanyoles gegants...) i va agafar la papereta amb el nom de Zapatero. No tant per convicció com per indignació. Però la santa indignació que va forçar el desempat no és sostenible quatre anys seguits.

L’auto-cop d’estat. Aznar i Rajoy van muntar un auto-cop d’estat intentant vilment carregar tots aquells morts a les espatlles d’ETA per treure’n profit electoral. Aquesta és la veritat de la història: no els feia fàstig guanyar unes eleccions gràcies a dos-cents cadàvers. Però amb les presses, i per culpa de les ínfules que havien anat acumulant, van ficar la pota: no van preveure l’efecte mobilitzador d’una part de l’electorat que tampoc no tenia gens clar que Zapatero fos el candidat dels seus somnis. Jo mateix el vaig votar una mica d’aquella manera, no m’acabava de fer el pes, ni me l’acaba de fer ara. Zapatero era més aviat desconegut, el seu projecte polític estava tot just mig cuinat i gràcies, no havia tingut temps de construir una alternativa ni d’aixecar una onada de canvi. Però Aznar i Rajoy li (ens) van fer el favor de la seva vida. Algun dia els haurem d’agrair que ells mateixos es llancéssin pel barranc: la seva intenció era una altra, ja ho sé, però van obrir pas a un país molt millor que el que ells representaven. Si fem l’exercici d’imaginar l’Espanya de 2008 després de quatre anys de govern de Rajoy, en tindrem prou perquè se’ns posi pell de gallina...

Terra cremada. La política del PP té un nom: política de terra cremada. Ha fet molt de mal. Mal visible i invisible. L’anirem notant els propers anys. El PP (inclosos bisbes, brunetes mediàtiques, teocons i tota la pesca) s’ha comportat com una colla d’energúmens, xulos de pati d’escola o de discoteca de garrulos. Han creat odi. Ràbia. Fàstig. Cansament. Confusió. La seva estratègia calculada i conscient ha tingut un efecte pervers: acollonir-nos a tots plegats, obligar-nos a perdre molt temps amb les seves animalades, bloquejar el govern ZP i empantanegar-lo, allunyar molta gent fastiguejada de la política. El PP ha canviat sàviament d’estratègia a la recta final, ja en el temps de descompte i quan havia perdut les batalles de l’11-M, d’ETA, del trencament d’Espanya... Ha callat de sobte. Ha dissimulat. Confiant en una certesa que és el principal fonament filosòfic de la seva estratègia: estan convençuts que la gent és tonta i se la pot enganyar fàcilment. Creuen que el ciutadà mig és imbècil, literalment. I actuen en conseqüència.

Victòria a mitges. ZP va guanyar, sí, però massa sovint oblidem els gairebé 10 milions de vots de l’altre bloc. Era i és el vot de la gent que aprovava l’era Aznar globalment, que es trobava la mar de bé amb un govern de dretes com Déu mana, gent que es posa catxonda quan sent la paraula Espanya igual que li ve mal de ventre amb Catalunya o Euskadi i que no es va esgarrifar per la grollera falsificació que va intentar el govern Aznar amb els conspiradors Acebes, Zaplana, Oreja i Rajoy i tutti quanti. Les coses segueixen més o menys igual. Aquest bloc ha resistit.

La fúria madrilenya. Crec que entenc una de les dificultats de ZP. Vius a Madrid i escoltes tot el dia la furiosa comparsa del PP. Encara que no vulguis, acollona, et condiciona. Fan tan soroll, són tan amenaçadors, que sembla que tota Espanya és una caixa de ressonància. No és així. Per exemple a Catalunya, siguis unionista, sobiranista o indiferent, ens queda molt lluny el xivarri madrileny. Plantejar la política en clau PP, a Catalunya, és un error. El mapa electoral que fa possible un govern socialista a Espanya té moltes potes i ramificacions, però dues bases clau: Andalusia i Catalunya. ZP no ha entusiasmat ni seduit Catalunya. Podia haver-ho fet, tenia totes les cartes a la mà. Però es va perdre pel camí i li van fer perdre el camí, no només els energúmens del PP, sinó els espanyolistes primaris del PSOE. Només al final de la legislatura se n’ha adonat que estava patinant perillosament, per acabar confiant la seva sort electoral als votants socialistes de pedra picada: no calia tot aquest recorregut per acabar aquí.

ZP: ni fred ni calor. ZP no ha entès Catalunya en absolut, tot i que ha tingut la millor voluntat, tot i que és del Barça, tot i que representa una altra Espanya. Aquí ZP i el PSC hauran de passar comptes d’una promesa electoral molt concreta i clara: si guanya ZP, guanya Catalunya. Hi ha guanyat aquest país? Crec que sí, globalment considerat, però fent esforços notables per veure el dibuix i per separar el gra de la palla. Si t’ho mires amb objectivitat, estem força millor en molts camps, però també igual o pitjor en altres.El balanç és confús, més enllà de les valoracions ortodoxes partidistes, que es fan sobretot de cara a la galeria. Tanmateix, la sensació global és com a molt la de ni fu ni fa, ni fred ni calor.

Una Espanya millor. En canvi, Espanya, globalment considerada, sí que és molt millor. Ens mereixíem una Espanya millor i la tenim. Encara que mitja Espanya odii Zapatero i el que representa. Tenim més serveis socials, no fem guerres imperialistes estúpides, s’avança en infraestructures, en R+D, en educació, en equilibri territorial, en solidesa democràtica, en drets per a les minories, en respecte i dignitat per a les dones... Hem progressat molt en quatre anys, cap a Europa, cap a aquell nord enllà de l’oblidat Espriu... Es un balanç de govern esplèndid, en el camp social, enfosquit per la més patètica etapa política des de la transició, durant la qual han canviat moltes regles de joc: bàsicament, s’han consagrat el joc brut, la mentida, la intoxicació i l’odi com a eines normals i admisibles per fer oposició. La meitat dels espanyols troben que aquestes eines són la cosa més normal del món. L’objectiu justifica els mitjans, tots els mitjans.

El fred de l’hivern. En aquest paisatge desdibuixat per la boira haurem d’anar prenent les properes setmanes una decisió. Una decisió freda i calculada, més d’hivern que de primavera, pragmàtica, sense massa entusiasme, diria que també sense massa esperança. El sobiranisme és, en aquest context, l’únic magma polític que genera caliu, esperança, somnis, il.lusió. Per a un cert públic, no massa gran, però intensament. Encara que respongui en molts casos a una fugida cap endavant, sense estratègia i sense base social sòlida de fons: pura tàctica, pur foc d’encenalls. Aquest caliu sobiranista sobreexcitat contrasta poderosament amb la resta de blocs polítics, perquè pel camí ens hem quedat tots plegats ben destrempats. Ja veurem què fem... El rellotge marca el compte enrera cap al 9 de març i tot és possible, el resultat tendeix a l’empat i per tant és molt obert...

Vaguistes amb "b" de brètols

Tu pujaries a un bus conduït per un individu capaç d’apedregar autobusos, punxar rodes o agredir policies amb un paraigua? Aquest és el to general de la vaga dels conductors de TMB. 97 actes vandàlics en deu o dotze dies és indicador revelador del nivell de responsabilitat, de civisme i de respecte que demostra una part de la plantilla de TMB. Hi ha maneres i maneres de fer vaga, de plantar cara, de barallar-se i de plantejar un desafiament... Igual que hi ha maneres i maneres de conduir un vehícle.

Al marge de la justícia de les seves reivindicacions (no puc opinar massa, algunes semblen raonables, però les batalles sindicals s'han de conèixer per dins, des dels budells) i del rerafons en el que s’intueixen diverses estratègies sindicals i polítiques encara confuses, el que queda en l’aire és justament la capacitat d’una sèrie de servidors públics per fer el que els toca: servir la societat.

Qui és capaç de fer vaga d’aquesta manera tan brutal, després serà un angelet de la guàrdia al volant? Són només brètols ocasionals, fora d’hores de feina? Jo tinc els meus dubtes que estiguin a l’alçada de la confiança dels passatgers i de la dignitat de la tasca que la societat els encomana.

Dosdemayoycierraespaña

Es el que tenen els excessos d’aquestes festes: acabes perdent el fil. Però sort que els discursos autonòmics i televisivament autodeterminats que ens endinyen amb la nit de fi d’any t’acaben resituant, ni que sigui amb tres dies de retard. Jo sabia que aquest any 2008 celebràvem alguna cosa important, però, la veritat, m’havia despistat i no la trobava a la meva agenda. Avui descobreixo que la lideresa Aguirre, aquella pobra dona amb greus dificultats per arribar a final de mes, va aprofitar per felicitar les festes als seus súbdits madrilenys i de passada recordar-los que aquest 2008 es compleixen 200 anys d’aquella gesta del “dosdemayoycierraespaña” en què el poble madrileny es va revoltar contra Napoleó.

El naixement d’Espanya. La bona senyora considera, sense que li caigui la cara de vergonya, que ja té mèrit, que Espanya va néixer com a gran nació el 2 de maig. No sabem encara a quina hora, però ja ho esbrinarem, no patim. Abans d’aquell moment Espanya era una petita nació o una nació, sense més, però aquell dia gloriós “fue el nacimiento de la conciencia de que España es una gran nación de hombres libres e iguales, que quieren ser dueños de su destino". A les dones, com és tradició, que les bombin, o com a molt a brodar banderes per a les desfilades: ja se sap que la lideresa és d’aquelles del “feminismo bien entendido” i del gremi dels “españoles de bien”.

Sobirania nacional per la cara. Per acabar-ho d’adobar, la lideresa arrodoneix la seva original interpretació de la història convertint el dosdemayoycierraespaña en una proclamació democràtica de la sobirania nacional: "Los madrileños fueron los primeros españoles que, con el sacrificio de sus vidas, dijeron alto y claro que la soberanía nacional residía en el pueblo, dijeron alto y claro que España tenía que ser lo que decidieran los españoles, no lo que nos fuera impuesto desde fuera y por las armas".

Revolució francesa? Connais pas! Quina llàstima que els francesos s’ho montéssin tan malament allà per la primera i segona dècada del segle XIX: una dosi més forta d’afrancesament ens hagués estalviat moltes desgràcies del segle XIX i del XX. Entre les quals, l’enyorança del catolicisme de Trento, de la monarquia absolutista (de la qual el franquisme sense corona va ser una mena de versió adaptada i militaritzada), de l’Espanya asfixiant de sotanes i misses i guàrdies civils. Els patriotes del dosdemayoycierraespaña i el timbaler del Bruc s’haurien pogut quedar a casa quietons i tranquil.lets i deixar que aquest país disfrutés d’un bany d’afrancesament, llibertats, tolerància, europeïsme...En aquella guerra de la Independència vam perdre el tren del progrés. Lideresas autòctones i prehistòriques com l’Aguirre ho evidencien: per a mitja Espanya, la revolució francesa no ha passat encara.

Autopistes? No, Chanel 5!

Puges al cotxe, t’atures al primer peatge (no té pèrdua: n’estem envoltats), pagues i continues el teu camí. Automàticament: ja hi estem acostumats. Ben aviat serà una cosa genètica. Però com que als conductors ens queda encara una mica d’enteniment i una mica de pèl, podem aprofitar qualsevol moment d’espera (per exemple al primer embús que trobem, una cosa ja tan normal i automàtica com respirar) i passar l’estona entretinguts fent quatre números. Amb quatre n’hi ha prou, no cal cap calculadora científica. Descobrirem així que paguem les autopistes a preu de Chanel 5. Ni més ni menys. I amb l’any nou a sobre les apugen generosament, no fos que hi perdessin calerons, que la pàtria és una cosa i el negoci una altra.

Hi ha comparacions ben odioses, en matèria d’autopistes i peatges. Per exemple, amb França. Túnel del Cadí: gairebé 11 euros. Túnel del Puymorens: uns 6 euros. Le Boulou-Marsella: uns 7 cèntims per quilòmetre d’autopista. Terrassa-Manresa, uns 25 quilòmetres d’una cosa que tenen els nassos d’anomenar autopista, a 13 cèntims per quilòmetre. I els festius, racció doble de Chanel 5. Terrassa-Barcelona, per l’autopista pija dels túnels, més de 20 cèntims per quilòmetre. Les xifres no són massa exactes, però el fons de la qüestió no canvia significativament: ens sortiria a compte ser francesos més que catalans o espanyols.

Amb massa facilitat li donem les culpes dels nostres mals a Madrid. En té algunes, no ho negaré pas: no poques. Però aquí ens trobem amb una ben nostrada combinació de "la Caixa", Acesa, Abertis i el que calgui, amb permís de l’Estat i la Generalitat: al llarg de diferents governs, amb culpes ben repartides. I mentrestant, continuem pagant com si res autopistes mediocres a preu de luxe: Chanel 5 d’imitació (de farmàcia o de mercadillo), a la catalana.