No és país per a espanyols

(5.12.2009) Home (o dona), si m’ho pregunten… Doncs no sé, potser diria sí, no massa convençut, a una Catalunya independent si escoltés el cor. I no (però no així) si pensés en el que crec que més ens convé. Si pogués, no escolliria entre blanc o negre, o ja posats em faria francès directament. Afirma la UOC que un 50% de catalans votarien sí a la independència. Depèn de com ens agafi la pregunta, afegeixo modestament. Tendeixo a pensar que en general ens està bé ser espanyols (amb entusiasme variable, que arriba fins a la resignació), però no passar per babaus i haver d’empassar-nos més insults: si les coses continuen com fins ara o empitjoren, servidor, com tants d’altres, acabarà pensant seriosament en la papereta del “sí”. Amb recança i nostàlgia, què hi farem, no pots ser per força d’un país on no et volen… Espanya no és país per a espanyols. Es un país per a “madrilenyistes” que, com a molt, accepten altres indígenes disfressats amb els vestits típics de la rica varietat “de regiones y nacionalidades, con sus dialectos y lenguas vernáculas”. Vaja, l’Espanya entesa a la madrilenya. Espanya ha demostrat que pot ser un gran país, generós, brillant, pencaire, prometedor, però també malencarat, avar, dominador, intolerant. Ells trien quina mena d’Espanya volen, ja que no ens deixen triar a la resta: ja s’ho faran. En funció de com es decantin, acabaran dient allò de “Houston, we’ve had a problem here”. No un petit problema, com diu Montilla a la capital (li tocava injectar una mica d’anestèsia local, ja s’entén), sinó un problema majúscul que s’està incubant. Corren el perill, i ni s’ho imaginen, de quedar-se amb la seva Espanya per a ells solets: un èxit històric de dimensions extraplanetàries, sens dubte. Poden triar entre l’Espanya del segle XXI o la del XIX, i em temo que aposten per la moda retro. Al capdavall, acabaran tenint l’Espanya que volen…

Inflamació preventiva

Van passant coses. L’editorial “multimèdia”, per exemple, n’és una. I significativa. Com la reacció irritada dels jutges conservadors, més atents a retallar estatuts que a protegir la llibertat d’expressió, que, ben mirat, no sé si deu ser massa constitucional, oi? Va quallant una sensació indefinida: ja n’hi ha prou. Els matisos són infinits: això és un magma sense forma que, tranquils, no culminarà en una revolució, però farà que canviin profundament algunes coses. Però en el ja-n’hi-ha-prou ens hi trobem gent molt diversa, cansada de molts anys d’estafes i d’insults, de preses de pèl extraordinàries. Hi ha independentistes, nacionalistes de diversos graus, gent que no és nacionalista però tampoc no se sent còmoda en aquesta mena d’Espanya agra i nacional-catòlica que ens volen fer empassar tant sí com no… De tot i força. Gent que vam dir que sí a l’Estatut, no massa convençuts i intuint que no anàvem bé, que després l’hem considerat un experiment notablement catastròfic, a aquest pas acabarem convertint-lo en la nostra bandera. No per reclamar la independència, o almenys no encara, però sí el respecte, la convivència, la justícia, altres formes de pensar un Estat que ha de saber trobar l’equilibri entre la unitat i la diversitat. A tot arreu hi ha gent que parla de coses que són “nostres”, “de tots”, quan en realitat només són “seves”: és un parany clàssic. Amb Espanya passa el mateix: les bondats de l’exercici de les neurones i el diàleg se substitueixen per la crua referència als genitals, cosa ben hispànica, per altra banda. Amb l’afegitó de la Constitució esgrimida com les taules de la llei al Sinaí. I alguns encara no entenen la inflamació preventiva que comencem a patir…

Traducció simultània per 500€

Entre les ventades d’aire fred de la tardor, els olfactes sensibles detecten indicis d’un aire primaveral, més càlid i molt entregirat, que anuncia eleccions a la vista. Per tant, ja ens podem anar preparant per als castells de focs dia sí i dia també. El cas de les traduccions simultànies del Parlament, del “nicaragüenc” al català i viceversa, forma part d’aquest paisatge excitat, em temo que abans d’hora. Què calia traduir, si és que calia traduir alguna cosa, és la gran pregunta. No del milió, però sí del miler d’euros que va costar el servei. Això és llençar els diners, just en els temps que corren? No ens esverem, anem a pams: tenim massa afició a fer de la llengua un permanent camp de batalla visceral. El Parlament de Catalunya és la casa del català, com el parlament espanyol és la casa comuna del castellà: diguem que al Senat, amb una mica de mà esquerra i sentit comú, es podria fer força diferent, però està bé que hi hagi una llengua comuna a la institució comuna que ens representa. Seguim: els diputats catalans han de poder parlar en català a una delegació de Nicaragua o de l’Afganistan, faltaria més. I si són “miskitos”, doncs també. Cortesia i comunicació van lligades. Per tant, cal traducció, ni que només sigui per principi i per educació cap als visitants. Ja tenim gastats 500 euros. I ben gastats. Els altres 500 crec que sí que ens els podríem estalviar: aquí entenem i parlem el castellà perfectament, no ens cal que ningú tradueixi del “nicaragüenc” com si fos una llengua estranya. I si li volem donar un caràcter simbòlic a la traducció del castellà al català, aquí sí que rellisquem cap al ridícul: no ens cal. I ojalà no ens calgués que ens traduissin de l’anglès o del francès i fossin realment una tercera o quarta llengua. El castellà és també nostre: gràcies a això podem estalviar el 50% de certs serveis de traducció sense renunciar a visualitzar l’espai del català en un país que té dues llengües. Tan pròpies i tan oficials l’una com l’altra.

Que puji el petroli, sisplau

La paraula innovació és d’aquelles que serveixen per a tot. Al Museu de la Ciència podem veure una mostra dels fruits de l’enginy humà, de la creativitat, en una nova exposició de llarg recorregut que arriba en el moment més oportú. Just quan la innovació s’ha convertit en el motor, encara una mica misteriós, de l’esperança de futur: comencem a entendre que només sortirem de la crisi fent coses noves o fent coses velles de noves maneres. El vell estil s’ha esgotat. Es un bon moment per reflexionar, per olorar el futur i reaprendre que les idees mouen el món. Cal capital, sí, però sense idees no serveix per a res. Hi ha una altra paraula, ben estranya també, que és encara una hipòtesi, o una il.lusió: relocalització. Una paraulota, vaja. La innovació, sola, no ho canviarà tot: necessitem un corrent més potent, més primari. Alguns savis una mica despistats però força afinats comencen a apuntar cap a una alta probabilitat: en pocs mesos, el petroli tornarà a pujar i acabarà posant-se pels núvols. Favor que ens faran: això serà el final dels vols low-cost, dels tomàquets importats d’Almeria o del Marroc, del transport baratíssim que permet produir per dos duros a la Conxinxina i estalviar-se una pasta en sous a Europa. La globalització té les seves virtuts, però el seu principal defecte és que mata la proximitat: és massa barat anar a sopar a Frankfurt per caprici o carregar-se el teixit industrial o agrícola d’un país. Ara ho estem pagant, també. Si puja el petroli, s’acaba el transport barat: fotut per als transportistes, sí, però apareix una gran oportunitat per a la resta de la societat. A més dels avantatges que tindria de cara a estimular seriosament altres energies. Ja és ben trist començar a mirar la llista de preus de les benzineres tot desitjant que comencin a pujar: serà el signe de què som a les portes d’una nova etapa. Es una hipòtesi innovadora i una mica estranya, però sona bé…

Pàtria amb avi

Després de fer de pare de la pàtria raonablement bé, Pujol fa d’avi, ja alliberat de les obligacions de la paternitat, més enllà del bé i del mal. Montilla fa el que pot, raonablement bé per als temps grisos que corren, amb tants aventurers disposats a trencar-ho tot en mil bocins: si tot acaba fatal, segons els pitjors pronòstics, Montilla haurà fet un gran servei al país senzillament per saber mantenir la sang freda, la boca més aviat tancada (és callat del natural), el timó agafat amb força malgrat que el vaixell faci aigües. Res més català que el seny enmig de la temptació de la rauxa. Curioses i impensables vides paral.leles, amb un Maragall brillantíssim, enlluernador, però cremat, atrapat pel seu propi mite i per una excitació que ens hauríem pogut estalviar perfectament. I un ZP que ha fet de guionista d’una obra sense guió. Amb els estranys col.legues del Majestic, i les seves perilloses companyies, disposats a trencar Espanya amb tal de salvar Madrid. Brogit i fúria shakespearianes, que acabaran com el rosari de l’aurora. Pujol avisa: les coses sortiran malament. I aboca sal a la ferida, ja perduda tota elegància presidencial: Catalunya tenia més prestigi en el franquisme, cosa que no per força és culpa de Catalunya sencera, oi? Apunta al fons una Catalunya que sent nostàlgia d’una Espanya fictícia, paral.lela a una Espanya farta de Catalunya i a l’inrevés. Gràcies, no cal que ens deprimeixin, ja ens prendrem nosaltres solets la medicació i a veure si ens calmem una mica… En aquest panorama esfereïdor, un personatge com Montilla té més possibilitats de les que sembla, si sap saltar les fronteres que el limiten i conectar amb l’ànima d’una Catalunya complexa i contradictòria, que necessita guanyar temps per construir un discurs alternatiu i no saltar a cap precipici ni resignar-se eternament. El d’ara, almenys el discurs diguem-ne oficial o de l’establishment, està a punt de ser superat pels esdeveniments.

Que s'afanyin a preguntar-nos

En aquesta vida no hi ha res que sigui per a tota la vida. Ni la pròpia vida. Tot és temporal i tirant a provisional: com a màxim, hi ha coses que duren més i d’altres que es gasten o s’acaben abans. Espanya inclosa. O Catalunya també, si es donés el cas. Però una cosa és filosofar a la sala d’estar o a la sobretaula i una altra molt diferent fer- fer-se, fer-nos, preguntes d’incòmoda i delicada resposta. I abans que això, encara cal resoldre un altre misteri: de veritat volem fer-nos preguntes? Es veu que una majoria de catalans, sí, cosa que diu molt de la maduresa d’aquest poble divers i contradictori: segons un estudi, un 53% estaria a favor de fer un referèndum d’autodeterminació, mentre que un 39% ho rebutja. Primer, preguntem: el dret a plantejar la pregunta és de pura i inqüestionable lògica democràtica, només faltaria que no es pugui preguntar al poble si prefereix república o monarquia, independència o federalisme o el que sigui. Molt de tant en tant, sí, per pragmatisme i perquè l’estabilitat és un be preuat en un país que ha tingut una història molt sotraguejada. Però tranquils: un 35% dels catalans votaria sí a la independència, i un 49% diria que no. Un resultat clar, tot i que només és una de tantes enquestes: ves a saber què faríem tots plegats amb un full de paper de veritat entre les mans i just al davant de l’urna. No es pot dir que sigui minoritari l’independentisme (en diversos graus) ni insignificant: amb els “ajuts externs” que rep, entre d’altres factors, va creixent a bon ritme. De moment, és clarament majoritari l’altre bloc, que potser diria no a la independència (amb diversos graus de “no”), però que gairebé segur no està gens satisfet del paper que juga Catalunya a Espanya: servidor, per exemple. Jo m’afanyaria a fer el referèndum demà perquè callem i no repetir-lo en una o dues generacions: si un dia, al pas que anem no molt llunyà, aquesta majoria -moderada i desafecta, a vegades emprenyada i d’altres deprimida- es mou, aleshores sí que millor que no plantegin la pregunta…

Entrada sense títol

El Barça com a mirall

Tornarà a ser rica i plena i tothom serà del Barça. “Panem et circenses”: aquest és el gran lema pre-electoral de Joan Laporta, cada vegada més decidit a jugar-se-la per fer una aposta populista en una Catalunya esmaperduda, mig emprenyada, mig deprimida, mig absent. Frase per a la història: “El Barça ha de ser el mirall de Catalunya”. Gran solució a tots els nostres mals, més com a teràpia que com a programa polític: el Barça brilla més que Catalunya, més que els organismes que lideren el país (llegeixi’s Generalitat). Més que un sol, vaja, que escalfa, il.lumina, enlluerna i dóna la vida. Símptomes d’un temps d’hores baixes, quan un president d’un club de futbol gosa centrar les seves òbvies aspiracions polítiques (o Cèsar o res) en el suposat caràcter hiper-patriòtic i exemplar del seu club: si això ho diu el president del Real Madrid, m’agradaria escoltar més d’un i de dos comentaris… La solució als nostres mals és possible que no es trobi en la política entesa com fins ara i qui sap si en els intents atrafegats d’aquestes setmanes per aturar l’hermorràgia hi ha la “solució” o simplement l’anestèsia, però estem llestos si la nostra salvació l’hem d’anar a buscar al món del futbol. Només falta en Guardiola de conseller en cap i ja tenim el país en marxa, oi? Dintre de la tendència italianitzant de la política catalana, hom diria que per aquí apunta una preocupant temptació berlusconiana… Ben embolicada amb la bandera, això sí. I amb el carnet del Barça, passaport imprescindible per al paradís. Ai, senyor…

A la recerca del tap

Com va començar tot? A veure, fem memòria. Un bon dia van començar a pujar discretament els preus dels pisos. Poc després la pregunta era: i tu què fas encara amb un pis de lloguer? O, encara millor, i si et compres un pis i el llogues i encara guanyes uns calerons? Vaig tenir ofertes que em feien tremolar les cames, com les devia tenir tanta gent: cada dia t’entrebancaves amb un “xollo”, un finançament de meravella i altres mandangues per entabanar babaus. Els preus van pujar fins a l’estratosfera i un bon dia el globus va petar. I aquí estem, enmig d’un marasme sense sortida. Diuen alguns experts (tota precaució és poca a l’hora d’escoltar-los) que no sortirem de la crisi fins que els pisos baixin de preu dramàticament. Es a dir, fins que s’arruïni del tot molta gent que ja està arruïnada però viu en una mena de ficció. Les dades oficials són sorprenents: els pisos baixen lentament, molt lentament. Encara són necessaris uns set anys de treball per pagar-te un habitatge. Més o menys, hem arribat als nivells de 2005, i possiblement hauríem d’anar una mica més enrera, posem que fins al 2000 o encara més enllà. Lògic: tothom guanya temps. I bancs i caixes, els que més: tenen calaix suficient (amb permís del Banc d’Espanya, que ara els acaba de collar una mica) per desar-hi pisos i pisos a l’espera de temps millors. Perquè també corren perill de palmar-la: formaven part del mateix globus que va petar i que ens ofega. Ah, per cert, als Estats Units o Gran Bretanya (que tenen coses molt bones i molt dolentes), un pis costa més o menys quatre anys de treball: ho han ajustat tot brutalment, cosa no desitjable, però que no deixa de ser una referència. La meitat que aquí. O sigui que ens espera una llarga agonia… Fins que arribem al big bang original, on es troba el gran tap per sortir de la crisi.